Enric I. Canela
Josep Huguet, conseller d’Innovació, Universitat i Empresa respon als rectors amb un article a El Periódico. Res a dir al contingut d’aquest article, el subscriuria amb només algun matís. El problema és que alguna cosa ja l’he sentit fa temps, si no recordo malament per allà al més d’abril es deien coses semblants i de moment només uns rectors empipats. I els rectors no actuen així per plaer. No ho havien fet mai. El paper tot ho aguanta.
Els reptes de la universitat catalana
Josep Huguet
El model europeu de titulacions que s’aplicarà a partir del curs que ve és beneficiós
Davant els canvis en la formació universitària que propicia la Unió Europea, l’adaptació de l’ensenyament superior a Catalunya segueix marcada per les reticències. El titular de la Conselleria d’Universitats demana als centres catalans, sobretot els que estan més vinculats a la generació de coneixement susceptible de ser aprofitat per les empreses, que s’adaptin als nous plans.
Hi ha tres condicions de canvi a les portes de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior: confiança i reconeixement social, recursos suficients i eficients i proximitat a la societat. Cal tenir confiança en la capacitat del capital humà –els 14.000 professionals– de la Universitat de Catalunya i reconèixer que tenim l’oportunitat de formar adequadament els nostres professionals i alhora induir l’aparició de recercadors excel·lents. Per això cal un sistema de finançament que doni seguretat i alhora sigui exigent amb els resultats. I finalment una universitat a la qual l’administració i les seves empreses públiques, així com les empreses privades, li comuniquin quin perfil formatiu necessiten els seus professionals i quines línies de recerca són prioritàries.
El curs vinent estrenarem el nou format establert en el pla de Bolonya en algunes titulacions. La Universitat de Catalunya està preparada per poder abordar aquest repte. I ho farà amb prudència i sense operacions gattopardianes (fer veure que es canvia per no canviar res). I amb el llast que significa que a Madrid hagin decidit un format de quatre anys de grau, i optin un cop més per una via d’ample espanyol davant l’europeu de tres anys. L’Espai Europeu d’Educació Superior ha de permetre multiplicar la mobilitat acadèmica a Europa, especialment pel que fa als postgraus. Necessitem aprofitar l’oportunitat per redefinir els estudis pensant en la necessitat de formar persones que viuran en un entorn marcat sobretot pel canvi i la innovació, que hauran d’entendre paradigmes que encara no són definits i treballar amb tecnologies que encara no s’han innovat.
El setembre passat, un think tank de Brussel·les reunia alguns dels principals experts en universitats d’Europa, entre els quals hi havia Andreu Mas Colell i convenia que els dos principals problemes de la universitat europea respecte a la dels Estats Units eren els diners i la bona governança. La governança ha anat emergint com un tema central en la reforma universitària. Diu Henry Mintzberg que les universitats són models genèticament autoreferencials, amb burocràcies professionals que tendeixen a considerar com a sinònim autonomia i autogestió, que es governen amb clara divisió i participació estamentals, i en les quals l’exercici de l’autoritat és sinuós i el tempo de les decisions acostuma a ser lent. El sistema d’equilibris interns de la universitat, amb bases de poder que dibuixen piràmides jeràrquiques que no conflueixen, entre els equips rectorals, els deganats, els departaments i altres instituts universitaris, fan que la universitat tingui dificultats evidents per impulsar canvis. Tanmateix la universitat no és l’única institució que presenta aquestes singularitats de governança.
La reforma d’aquesta ha de ser impulsada des de la mateixa universitat i estic convençut que l’actual equip de rectors i de presidents de Consells Socials és l’ideal per abordar de forma seriosa els canvis necessaris, una part dels quals es poden reflectir en la nova Llei d’Universitats Catalana que cal actualitzar també a la llum de la LOU i del nou Estatut d’autonomia. La millora de la governança ens vindrà amb més flexibilitat normativa i menys reglamentisme intervencionista, definirà el paper dels Consells Socials en el govern de la gestió econòmica i de personal i reforçarà l’autoritat acadèmica dels rectors. Una major autonomia i més responsabilitats avaluades i que tinguin compensació en el finançament.
Crearem la marca compartida Universitat de Catalunya, que ens ha de permetre funcionar com un sistema més eficient, a l’estil del model californià, i amb més projecció internacional, amb més professors i investigadors amb una experiència internacional contrastable, la qualitat i prestigi dels quals les posicioni en les principals xarxes universitàries i de recerca del món. Un objectiu corporatiu important seria assolir que almenys el 50% dels professors d’una universitat tinguin activitat internacional avaluada, hagin donat classe en altres universitats, hagin fet la tesi en universitats d’altres països, hagin participat en projectes internacionals de recerca, estiguin inscrits en comitès avaluadors, organitzin trobades internacionals, etc. De fet, avui és difícil d’entendre que això ja no sigui així per al conjunt de professors universitaris. La nostra mirada internacional prioritària ha de ser Europa, ha de ser els Estats Units, que té les millors universitats del món, i ha de ser l’Àsia, que és el continent emergent i que ja presenta grans universitats amb capacitat per atreure talent d’arreu del món, com l’Indian Institute of Tecnology.
Per altra banda, Catalunya ha fet passos innovadors en atracció de talent. Els ICREA han estat un dels sistemes més interessants per captar talent de recercadors, i en molts casos han ofert resultats extraordinaris a nivell internacional. Cal continuar i millorar en aquesta direcció: entendre que una part de la inversió publica i privada és fonamental que es destini al talent. Per altra banda, la captació de talent es refereix també a l’enorme interès que té per a les universitats catalanes captar bons estudiants.
La recerca i la innovació han esdevingut un factor clau d’èxit de les societats avançades. Catalunya, des d’una perspectiva internacional, no ha assolit el posicionament que per tradició industrial i desenvolupament econòmic li correspon. Ens cal un gran salt endavant i per això un dels quatre Pactes Nacionals que ha impulsat el govern és sobre recerca i innovació. Ens cal una recerca de base de qualitat, amb objectius ambiciosos, ens cal desenvolupar la recerca en general i acostar-la a les necessitats de la societat i a les possibilitats del mercat, i finalment ens cal gestionar bé el procés d’innovació, convertint les idees i els prototipus en productes, serveis o noves solucions que siguin tangibles en els mercats.
Aconseguim uns excel·lents resultats en alguns camps de la recerca. Cal crear, però, un sistema que sigui estable, ordenat i orientat, que sigui sostenible econòmicament i que sigui capaç de tenir un alt retorn social, com reivindicava el doctor Valero, director del Centre de Supercomputació de Barcelona el dia del seu acord amb Microsoft.
Estic convençut que, si entre tots plegats fem els deures (administració, universitats i empreses) Catalunya pot ser el pol de talent més important del sud d’Europa i esdevenir la primera economia i societat del coneixement de la Mediterrània, com va ser la primera nació que va fer la revolució industrial.