Enric I. Canela
Avui La Vanguardia ha publicat un editorial titulat:Universitat, l’hora de la veritat. reflexiona sobre la universitat i lesmillores necessàries i diu que la reforma de la LUC és una bona oportunitat. Fa un comentari amb el que estic en tortal desacord. Diu: Totes les propostes que han plantejat reformes universitàries de calat, fins a ara, han xocat amb la resistència corporativista dels propis estaments universitaris, fins al punt que cap govern de cap color polític ha tingut el coratge de portar-les a terme. Mas-Colell, que va dirigir el DURSI i impulasra la LUC, no va tenir temps de fer-la aplicar. Estic convençut que sense el canvi de Govern avui la LUC s’hauria aplicat de manera diferent.
Universitat, l’hora de la veritat
El futur de Catalunya passa per la universitat. No ens cansarem de repetir-lo. A més de proporcionar formació, la universitat és el nucli bàsic de la innovació i de la recerca sobre el qual ha de basar-se la societat del coneixement. Però avui dia, a més, és el principal focus del que poden sorgir iniciatives empresarials capaces de configurar el camí cap al nou model de producció d’alt i mig valor afegit que necessita l’economia catalana per afrontar amb èxit el repte de la globalització.
Catalunya, amb les seves vuit universitats públiques i cinc privades, té una important plataforma de coneixement que funciona molt per sota de les seves possibilitats, a causa de la falta de mitjans i a una estructura de gestió caduca.
Els rectors dels vuit centres públics s’han proposat impulsar la marca Catalunya com A centre universitari de referència internacional, capaç d’atreure alumnes de tot el món, especialment de cursos de postgrau, on hi ha possibilitats d’assolir un cert grau d’excel·lència. No en va a Catalunya es realitza el 38% dels cursos d’aquest tipus que es fan a Espanya. En la mesura que s’avanci en aquesta línia augmentaran les possibilitats d’atreure talent i coneixement, tant d’estudiants com de professors, el que tindrà un efecte multiplicador en la millora de la qualitat universitària i en el progrés del país.
Però tot això, el desenvolupament de la recerca, les majors connexions amb el món de l’empresa i l’ambició de ser un centre de referència europeu, exigeix multiplicar la inversió pública i privada en la universitat.
No es pot fer només amb voluntarisme. No és lògic que la major part de la inversió pública catalana es dirigeixi a les infraestructures de ciment i, a més, la Generalitat sigui gasiva i regategi el finançament de les universitats públiques – veritables infraestructures del coneixement-. Aquesta qüestió està en la base de les recents tensions entre el conseller Huguet – encarregat d’universitats- i els rectors.
Els diners, no obstant això, no són l’única solució. És necessària una profunda reforma, que afecti tant als òrgans de govern com a l’estructura de les pròpies càtedres, de manera que pugui millorar substancialment l’eficàcia de la universitat, tant en el seu aspecte docent com – fonamentalment- en matèria de recerca i de transferència de tecnologia.
La reforma de la llei d’Universitats de Catalunya, que la Generalitat realitzarà aquest any, és una magnífica ocasió per a asseure les bases d’aquesta nova universitat que la societat catalana reclama. La comissió d’experts que es nomenarà a aquest efecte, probablement, farà una bona labor. Però caldrà evitar que les seves recomanacions es guardin en un calaix, com ha succeït amb la majoria dels informes similars. Totes les propostes que han plantejat reformes universitàries de calat, fins a ara, han xocat amb la resistència corporativista dels propis estaments universitaris, fins al punt que cap govern de cap color polític ha tingut el coratge de portar-les a terme.
La clau que hauria de possibilitar un gran salt endavant passa per un pacte social: prioritat inversora per a les universitats en canvi de les reformes necessàries. Catalunya es juga amb això el seu futur de progrés.
tens raó, Enric. LV, sorprenentment, no es mostra tan cauta com és costum… i no l’encerta. Parla de reformes de calat, etc. A mi això em fa molta por. Ja he escrit alguna vegada que en organitzacions tan grans com les universitats, amb un govern -millor que governança- tan complex, i amb una tradició secular i uns evidentíssims corsés fruït de la històrica regulació d’aquests ens i del personal que en forma part… els canvis suaus són els millors.
Jo crec que, efectivament, en Mas Colell, amb ´moderació i alhora contundència va impulsar canvis al seu abast de gran interès. L’IGSOC era una gran idea. En Solà s’ho va carregar encara no sé perquè. La LUC permetia un desplegament interessantíssim, que tampoc, com bé dius, s’ha desenvolupat. El tema dels ICREA, importantíssim, també. Aquesta era la línia.
No la desconfiança respecte tot l’anterior. Tenen propostes constructives? Que les facin. No cal carregar-se res. Ajustem el que no funciona, però amb incentius, dinamitzant, impulsant. I establint, sobretot, estratègies a mig i llarg termini, que són les que interessen al món universitari.
Però és clar, són poc “polítiques”, perquè no es poden rendibilitzar en una legislatura. Potser podríem asfaltar les aules…
Elies,
No sé a què bé aquest editorial de La Vanguardia. Marcar el territori? Dictat per algú?
L’Huguet està decidit a modificar la LUC, bé, hi ha coses que cal tocar com a conseqüència de la LOMLOU. Reformar els consells socials? Segons com es miri. Mas-Colell deia l’altre dia que a veure si el que volen és augmentar altre cop el nombre de membres. Seria un error. Un cop contra els conselles socials. El que cal és aplicar el que diu la LUC i veuríem que passsaria.
De fet la idea és impulsar la governabilitat, però per fer algunes coses no cal la LUC. Per exemple, el que limita que els degans els determini el rector no és la LOU, són els estatuts. Cal que s’imposi per la LUC? És possible però no m’agrada, encara que si no hi ha més remei que així sigui.
Per què La Vamguardia diu que cap govern no es va atrevir a aplicar la LUC? CiU la va aprovar, erò ERC no l’ha aplicat.
El Solà va ser una autèntica desgràcia. L’únic que va fer bé és no carregar-se la recerca impulsada per Mas-Colell.