Entrevista feta per Carolina Gayà i publicada a El Periódico del 26 de febrer de 2008
Jordi Camí: “Aquí no hi ha cultura de risc: atrevir-se, fracassar i començar de nou”
¿Els polítics tenen una visió a llarg termini de la ciència?
N’hi ha alguns que sí que tenen aquesta visió perquè associen progrés amb esforç en investigació. Aquesta associació és tan evident com urgent, ja que estan creixent països que fins ara no ocupaven cap espai en l’economia mundial, com la Xina i l’Índia. La Xina, a part de ser la fàbrica del món, ha invertit molt i de pressa en activitats de coneixement.
La màxima és invertir en recerca o quedar-nos endarrerits…
Només amb activitats intensives de coneixement podrem caminar en la direcció de l’Estat del benestar en què ens movem. És clar que la competència serà dura i és important estar atents.
En quina Lliga juguem?
Globalment encara som a segona, però podem dir que hi ha grups de recerca i institucions que estan a l’altura dels millors del món. Ja podem mostrar coses i som capaços d’atraure científics estrangers. El 30% dels científics del PRBB són de fora.
Som, finalment, el nucli científic més important del sud d’Europa?
Sí. Els pols més importants del sud d’Europa són la Barcelona metropolitana i l’entorn que hi ha al sud de França, Tolosa i Montpeller. Barcelona ha agafat la davantera en alguns aspectes, però tenim problemes per competir en sous i mecanismes d’afiliació i integració. Hauríem de ser molt més àgils.
Creu que n’hi ha prou d’augmentar els pressupostos de R+D el 25%?
El Govern actual ja ha fet projeccions que passen per mantenir aquests increments anuals durant uns anys si es vol arribar a una inversió del 2% del PIB en uns set o vuit anys. Aquest esforç no serà suficient si només es fa des del sector públic.
Per què a Espanya a la iniciativa privada li costa tant apostar per la investigació?
Aquest és un repte global de tot Europa si ho comparem amb els Estats Units i amb el que està passant actualment a la Xina i al Sud-est Asiàtic. A Europa hi ha més dificultats perquè el pes del sector privat sobrepassi el sector públic en matèria d’investigació. Aquest problema s’agreuja a Espanya.
Hi han trobat alguna raó que ho justifiqui?
S’han argumentat raons de tota mena, tant estructurals com també culturals. El que és evident és que s’ha de començar a protegir l’emprenedor. Quan se surt de la universitat, es troben més incentius per moure’s en el sector públic que cap a aventures empresarials en què s’arrisca, es fracassa i es torna a començar.
Vaja, que anem sobre segur.
Aquí no hi ha cultura del risc en comparació amb altres llocs.
Hi ha alguna solució?
El sector públic hauria d’arrossegar ja sigui de manera directa o indirecta el sector privat, encara que el sector privat també ha de reaccionar pel seu compte.
Per què no va funcionar un Ministeri de Ciència i Tecnologia?
Crec que no es necessita un ministeri de ciència. Ni tan sols els Estats Units el tenen i això que és la primera potència mundial. El secret passa per saber coordinar bé els diferents àmbits ministerials que tenen competència en R+D.
Quin país hauríem d’agafar com a model?
Encara que a molts no els agradi, no hem d’oblidar que som un gran país petit. De vegades ens hipnotitzen països molt potents i, en canvi, hi ha països més semblants a nosaltres, com Holanda o Finlàndia, que estan sent molt exitosos en ciència, tecnologia i innovació.
Quin ha de ser el paper del científic avui dia?
Els científics han de tenir una responsabilitat social. No podem deixar d’exercir com a ciutadans ni deixar de preguntar-nos per les conseqüències dels nostres projectes.
Existeixen mecanismes d’autoregulació entre les necessitats de la ciutat i el PRBB?
El món de la recerca biomèdica està molt més regulat del que molts s’imaginen. De fet, els científics competeixen per obtenir recursos sempre sobre la base d’unes prioritats que surten de les polítiques públiques. És en el marc d’aquestes prioritats en què s’han d’ajustar els interessos dels ciutadans i les demarcacions amb els interessos de la ciència.