La ciència en el debat electoral celebrat el 7 de febrer al CSIC de Madrid.
Traduït del web de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE)
La ciència en l’economia del futur
En l’essencial, sembla com si tots els partits de l’arc parlamentari estiguessin inicialment d’acord. El futur de l’economia espanyola, especialment ara que s’observen signes de desacceleració, depèn del que s’inverteixi per potenciar el sistema de ciència, tecnologia i innovació. El programa electoral de cadascun d’ells així ho assenyala, però en el debat públic tot just s’aprecia. En l’arena del circ polític que precedeix a les eleccions les propostes i contrapropostes se situen en altre pla.
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Partit Popular (PP), Convergència i Unió (CIU), Partit Nacionalista Basc (PNB) i Esquerra Unida (IU), admeten, cadascun amb els seus matisos partidistes, que l’economia espanyola hauria de transfigurar-se i apostar pel valor afegit i el coneixement en lloc de mantenir a ultrança un model de creixement basat en la construcció i els serveis. Tots coincideixen, així mateix, que hi ha indicis més que suficients com perquè així sigui. Però en el debat pre-electoral la batalla sobre com encarar una economia basada en el coneixement no ha calat. És com si el que és urgent, com sempre en política, desplacés a allò que és important.
Malgrat això, hi ha signes que l’aposta podria ser vàlida i que en la legislatura que està a punt d’iniciar-se, el partit guanyador considerarà el sistema nacional de ciència i tecnologia en la seva agenda de prioritats. En un debat organitzat per la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE) en la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) amb la participació dels principals partits amb representació parlamentària va destacar, per sobre d’altres consideracions, la coincidència en la necessitat de reforçar el sistema. I va destacar, també, la rèmora que s’arrossega en forma de problemes pendents en les principals àrees en les quals se sustenta el sistema espanyol. Com sempre, la carrera científica, el finançament, l’organització, els retorns de la inversió i la lletra petita de les polítiques científiques. I en això, en la lletra petita, és on van sorgir les discrepàncies més grans.
Moment crucial
El debat entre els partits polítics va ser presentat per Joan Guinovart, president de COSCE i director de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB Barcelona). En la seva intervenció, Guinovart va apel·lar a la necessitat de buscar una alternativa «efectiva» al canvi de model econòmic que s’endevina amb la desacceleració de la bombolla immobiliària, al voltant de la qual gira, va recordar, prop del 20 % del PIB espanyol. «La fabricació rutinària», va emfasitzar, «no és el futur». Ni tan sols l’especialitzada, com es va considerar anys enrere. «La qual requereix mà d’obra, sigui del tipus que sigui, s’està desplaçant a altres països».
La caiguda, «encara moderada», del sector de la construcció podrà suportar-se «un temps» per una més que previsible entrada en escena de l’obra pública, va opinar. Però «va serà un pegat temporal». Segons el parer del president de COSCE va sent hora de plantejar un model diferent basat en el «cervell d’obra», necessari per propiciar el pas efectiu i eficient de «l’economia del ciment a l’economia del coneixement».
«El moment de decidir és ara», va concloure. Estan els partits polítics a punt per prendre aquesta decisió? A tenor del que s’ha dit en el debat, el camí s’ha començat a recórrer però encara queden aspectes fonamentals per resoldre. En la seva major part, segons van admetre tots els ponents, encara de caràcter estructural.
«S’ha perdut molt temps discutint sobre aspectes secundaris del sistema», va valorar referent a això Guinovart. «Mentre obrim debats interminables sobre les essències del sistema i emprem el nostre temps en diagnòstics que ens indiquen una vegada i una altra com és la salut de la nostra ciència, altres països han aplicat mesures per adaptar-se als nous temps», va dir. «Canviar de model és una qüestió de supervivència».
A voltes amb el sector privat
Si en alguna cosa va haver coincidència unànime en el debat organitzat per COSCE amb els principals partits parlamentaris és la necessitat d’atreure al sector privat cap als interessos del sistema de ciència, tecnologia i innovació. Les dades situen al món empresarial molt per sota del que s’entén com raonable tant en els països del nostre entorn com a l’altre costat de l’oceà, la qual cosa provoca que la participació del sector públic caldrà que s’accentuï. Revertir la tendència és un objectiu clar per a tots els partits; la manera d’aconseguir-lo difereix. I en el que també coincideixen és en l’escassa concreció.
El PP situa la solució al problema en una aportació pressupostària de dos terços «privat» sobre un terç « públic» per arribar a un, ara com ara, inassolible 3 % d’inversió sobre el PIB en un horitzó temporal que no va especificar. Insistir en els incentius fiscals i promoure «plataformes noves» per millorar la transferència de tecnologia, van ser les seves claus.
El PSOE ho resumeix amb «una major interacció entre públic i privat» amb un esforç més gran des de l’Administració sobre la innovació, la transferència de tecnologia i la internacionalització del sistema.
Des d’IU, encara que igualment sense concretar, es va resumir bé: «Les empreses espanyoles demostren una escassa capacitat innovadora, cosa que provoca que la innovació no formi part dels factors de competitivitat».
Del que es va exposar al debat es dedueix que, ara com ara, ningú té la clau mestra per a aconseguir que la situació sigui diferent.
Debat estructural
Els diferents representants polítics van coincidir a assenyalar que economia i coneixement són dos valors «íntimament lligats». Segons el parer de Montserrat Palma, parlamentària del PSOE, no hi ha dubte que els fonaments que haurien de propiciar el canvi s’han posat en la legislatura que acaba de finalitzar amb la denominada Estratègia Nacional d’R+D+I.
Fruit d’aquesta estratègia, va recordar Palma, s’han impulsat mesures de caràcter estructural que persegueixen «donar suport i mantenir l’esforç inversor» per tal que la ciència es consolidi com un «element de progrés i cohesió social». «Hem de transitar cap a un model econòmic nou que sigui fort i sostenible en el temps», va declarar.
La redacció del Pla Nacional d’R+D, va sostenir, «camina en aquesta direcció». El Pla, que abasta fins a 2011, introdueix aspectes nous per al sistema, com la proposta de «finestreta única» per a les convocatòries de fons competitius, la transversalitat en l’accés a fons des de diferents ministeris o l’establiment de grans accions estratègiques. I, per sobre de tot, l’anunci de 47 000 milions d’euros addicionals que insuflarà el sector públic en el sistema durant els pròxims quatre anys.
Del que es tracta, va resumir Palma, és d’engegar l’Estratègia Nacional de Ciència i Tecnologia amb un aporti «superior» de fons. I, pel camí, plantejar «grans acords» amb els principals agents del sistema de manera que sigui factible arribar a per fi un «pacte per la ciència» tal com es va anticipar, encara que sense èxit, en el debat electoral de les eleccions que van dur al PSOE al poder en 2004
Des d’un punt de vista estructural, des del PSOE s’advoca per una nova Llei de la Ciència, en vigor des de 1986. «Cal canviar [la Llei de la Ciència] per adequar-la als nous temps», va assenyalar la parlamentària socialista. En la seva opinió, el marc legal vigent «s’ha quedat petit». El canvi de marc legislatiu, juntament amb l’augment de recursos i mecanismes que permetin «enfortir la gestió», componen els eixos principals programàtics del partit socialista.
En la lletra petita, encara que no per això menys important, des de la formació política que actualment dirigeix el Govern destaca la intenció d’incorporar fins a 200.000 investigadors i tecnòlegs al sistema, un terç d’ells al sector públic; la definició d’un estatut únic del personal investigador, aplicar un nou sistema d’acreditació i ajustar la carrera professional a les «necessitats del sector».
Tot això, va afegir Palma, acompanyat d’un pla de centres d’excel·lència i el desenvolupament de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva en paral·lel als canvis normatius que es derivin d’una nova Llei de la Ciència. La parlamentària socialista va situar temporalment els eixos de la seva proposta electoral en un molt curt termini de temps: el primer semestre després de les eleccions.
Política d’Estat
Eugenio Nasarre, parlamentari pel Partit Popular, va al·ludir també a l’oportunitat d’establir una política d’Estat «a llarg termini mitjançant projectes estratègics» per consolidar un sistema per al qual, va assegurar, s’ha arribat a un moment de «necessitat històrica» en el que són necessaris «objectius ambiciosos amb un nou tipus d’esforç». Aquest tipus d’esforç, molt probablement, vindria supeditat a una nova llei de foment de la recerca científica i tècnica, un extrem que ja va valorar el PP en l’última legislatura en la qual va ostentar el poder.
Del programa electoral del PP, Nasarre va destacar la necessitat d’impulsar programes d’inserció de les polítiques europees amb la finalitat de «superar la reculada viscuda en aquests últims anys» i, en coincidència amb el que va exposar el PSOE, millorar els retorns que actualment s’obté de la participació espanyola en els programes marc o altres iniciatives competitives europees. De la mateixa manera, va advocar per ampliar la comunitat científica, però va elevar fins als 250.000 el nombre de científics i tecnòlegs que seria necessari integrar en el sistema espanyol.
Pel que fa al finançament, Nasarre va manifestar que l’arribada del PP al Govern va suposar «multiplicar per quatre» els recursos públics destinats a recerca. «S’ha donat continuïtat a l’esforç inversor en l’última legislatura», va admetre, «però s’abusa a l’excés del capítol VIII». El parlamentari del PP va xifrar el que entén com un excés en 15.500 milions d’euros proporcionats pel sistema en forma de crèdits reemborsables. «No és això una crisi encoberta del finançament del sistema?», es va interrogar en veu alta.
En altres aspectes, les diferències amb les propostes del PSOE no difereixen excessivament en la forma i el contingut. Tal vegada sí en el detall. Si des del Govern socialista es parla d’una Llei d’Agències, des del PP es parla d’Agència Nacional d’R+D; si des d’un es pretén considerar al CSIC com una agència, des de l’altre s’insisteix en la necessitat de potenciar-lo; i si des d’un partit s’al·ludeix a la carrera científica com una cosa a desenvolupar, des de l’altre partit es parla d’estimular la carrera científica.
I pel que fa a línies estratègiques per a la recerca, els dos partits posen l’accent sobre les mateixes àrees bàsiques: biomedicina, biotecnologia, energia, agroalimentació, nanotecnologia, societat de la informació, patrimoni… D’alguna manera, les propostes d’ambdós partits, cadascun amb els seus accents i matisos, recullen recomanacions d’inversió i enfortiment del sistema acords amb el que ara es duu en l’escena internacional. Pel que sembla deduir-se del que es va exposar en el debat, i excepte qüestions d’organització interna, difícilment semblen disposats a deixar-se dur per alguna cosa que no sigui allò estrictament obvi.
Fons de reserva
Mercè Pigem, per Convergència i Unió, va fer una crida per reforçar la innovació com a «valor afegit i factor estructural» per construir un sistema amb voluntat de «permanència en el temps» i que mostrés «més respecte» a l’actual model d’estat de les autonomies. Va al·ludir, com la resta de partits, a la necessitat de dotar a aquest sistema d’un finançament «més elevat, estable i amb mecanismes de gestió optimitzats». En la seva fórmula, apareixen també la generació d’una xarxa de centres d’excel·lència i una major atenció a la transferència de tecnologia.
L’estructura administrativa va centrar part de la intervenció de Pigem. Segons el parer de la parlamentària de CIU, «ara existeix massa dispersió en el model». La parlamentària va aportar com alternativa dues fórmules ara extintes. Una és la del Ministeri de Ciència i Tecnologia, «que no va quallar»; la segona és la del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) de la Generalitat, ara desmantellat, però que va obtenir «una bona valoració» en el sistema català. La llei d’Agències, va puntualitzar, hauria d’evitar un «encreuament de ministeris» tant pel que fa a coordinació com a finançament.
Pigem va lamentar el que des del seu partit es considera un ús abusiu dels crèdits reemborsables. «Els crèdits no són la millor solució», va asseverar. Al mateix temps, va reclamar una política de personal investigador «estable» en el qual les empreses, de les quals s’espera una major participació, puguin obtenir un rèdit més clar.
Finalment, va plantejar, com a proposta per afrontar temps de crisi o de reducció pressupostària, la possibilitat de crear fons de reserva per garantir les inversions que, de manera continuada, precisa el sistema. Des de CIU s’estima que aquest eventual fons hauria de contar amb un 1 % del PIB per a assegurar l’estabilitat a llarg termini del sistema espanyol.
Regles de joc
«Ens estem jugant el futur, però amb regles de joc que fixen altres i no nosaltres». Amb aquesta contundència, fent gala d’un realisme pragmàtic, va arrencar la seva intervenció José Ramón Beloki, representant del Partit Nacionalista Basc en el debat organitzat per COSCE. «Europa ha fracassat fins al moment en plans i intencions», va abundar. «I no som els primers de la classe en l’anar malament; és més, ningú té l’assignatura aprovada».
D’aquesta manera tan gràfic va resumir Beloki el que, en la seva opinió, marca un punt de partida essencial en el replantejament del sistema. A això ho va cridar promoure els «valors de la innovació». En essència, «passió, compromís, treball en xarxa i assumpció de risc». I va afegir: «El govern que surti de les eleccions ha d’estar convençut dels valors de la innovació amb un compromís compartit pel sistema d’R+D+I».
Per aconseguir aquests objectius el representant basc va reclamar l’establiment d’una comissió parlamentària permanent, un lideratge polític «clar», un pla que permeti «revisar les relacions» entre el sector públic i el sector privat i la implantació de mesures polítiques que afavoreixin una reforma a fons d’almenys tres grans estructures associades a R+D. Va citar, per aquest ordre, a l’estructura administrativa encarregada de gestionar el sistema, l’educació i la recerca. Aquestes mesures, va dir, haurien de situar a Espanya en el 2 % d’inversió sobre el PIB per a 2010. Dita d’una altra manera, els plans que s’estableixin per promoure accions en ciència i tecnologia «han d’impactar sobre el sistema». En cas contrari, va insinuar, tal vegada no siguin mesures adequades.
Com a corol·lari, Beloki va recordar el que para molts és una obvietat. En primer lloc, Espanya juga, almenys, en «la lliga europea», per la qual cosa cal facilitar mecanismes d’internacionalització.
Més polèmiques podrien ser les seves consideracions sobre «com premiar la cultura de la innovació», tant en el sector públic com en el privat, o com fer perquè els àmbits de Sanitat i Defensa participin del sistema. En opinió del parlamentari del PNB, ambdós aporten suficient matèria grisa, coneixement i desenvolupament tecnològic per la qual cosa haurien de ser considerats agents actius. «Sanitat i Defensa no poden viure al marge [del sistema d’R+D+I]», va concloure.
Gir de model
Des de l’altre extrem de l’arc parlamentari, Montserrat Muñoz, d’Esquerra Unida, va insistir en el mateix discurs que els partits majoritaris: el model econòmic basat en la construcció i el consum és una mica massa fràgil i poc sostenible en el temps, per la qual cosa posar l’accent en el sistema d’R+D+I, al que la parlamentària d’IU va afegir la indústria, semblaria el més adequat. Al seu parer, representen, o haurien de representar, els «elements estructurals de l’economia del futur».
A diferència de PP i PSOE, no obstant això, Muñoz aposta per un sector públic «fort» a través del qual pugui assolir-se major cohesió social i des del que sigui possible «donar i recaptar» suport industrial.
Igual que la resta de partits representats en el debat, Muñoz va al·ludir a l’encara precària incorporació del sector industrial al món de la recerca. «Sembla que el sector privat no ha incorporat la innovació com a factor de competitivitat», va sentenciar. Referent a això, es va pronunciar de forma crítica. Els elements que fins a ara s’havien considerat com a centrals per garantir la competitivitat, com els costos de producció, inclosa la mà d’obra, «ja no formen part d’un desenvolupament econòmic competitiu de cara al futur», va dir en clara referència als processos de globalització i deslocalització industrial.
Respecte de les iniciatives precedents per a la millora del sistema de ciència i tecnologia, Muñoz es va alegrar de l’esforç inversor encara que, igual que el representant del PP, amb esment explícit del capítol VIII. «Hi ha hagut un creixement excessiu del finançament amb crèdits reemborsables i un rendiment molt baix». Va criticar, així mateix, «l’enorme opacitat» que al seu judici existeix sobre qui rep els crèdits i amb quins criteris, una cosa que «dificulta l’avaluació» o, dit d’una altra manera, l’eficàcia de la mesura.
Del model organitzatiu, la representant d’IU va plantejar la necessitat d’incrementar la coordinació interministerial. «No s’ha trobat encara la fórmula», va dir en referència a les propostes que han emergit en els últims anys, des del fallit Ministeri de Ciència i Tecnologia fins a les idees en forma de Llei d’Agències. Malgrat això, va advocar per retornar el sistema a un «ministeri únic», amb un Pla Nacional «decidit en el Parlament» per fixar per majoria les línies estratègiques a seguir, i una Llei pluriennal de recerca que atorgui estabilitat pressupostària.
De manera diferencial, Muñoz va lamentar el pes dels recursos destinats a la recerca militar, per als quals va demanar la possibilitat que els investigadors puguin exercir el dret a l’objecció de consciència.
I quant a recursos humans, va reclamar la recerca de fórmules que dotin a l’investigador d’estabilitat laboral o, el que és el mateix, que els centres i departaments universitaris puguin tenir l’opció de «estabilitzar plantilles i retenir talents». En la mateixa línia, va denunciar «l’explotació que pateixen els becaris» i que pel que fa a les plantilles de recerca s’hagi optat més per les mesures conjunturals que per les estructurals.
A voltes amb el personal
De tots els problemes exposats en el debat electoral proposat per COSCE, va acabar sobresortint el capítol dedicat a personal investigador i a tecnòlegs. Sobre la taula, una carrera científica per decidir, la incorporació de nous investigadors al sistema (part d’ells al sector privat) i com aprofitar millor les diferents categories i programes d’incorporació de científics i tecnòlegs previstos per l’Administració.
I, per descomptat, com resoldre les distintes «patates calentes» que encara romanen a mig resoldre. Llegeixi’s en aquest cas, les derivades del programa Ramón y Cajal, la situació laboral d’investigadors i personal de suport del CSIC o l’estabilitat de plantilles en centres o àrees de recerca de les OPI o de les universitats. Mentre els partits desgranaven les seves solucions per a una conjuntura determinada, en l’ambient surava un dubte: Com compatibilitzar plantilles estables i a llarg termini amb un sistema al que se li exigeix flexibilitat i permanència d’acord a la consecució de resultats sotmesos a avaluació contínua?
Dubtes en l’aire
Al final de les intervencions, va reprendre la paraula Joan Guinovart, referint-se a l’informe CRECE elaborat en 2005 per la COSCE, que reuneix propostes del món científic als polítics i que va lliurar a cadascun dels diputats presents.
Posteriorment es va obrir el torn de preguntes, el que immediatament va provocar un bosc de mans alçades amb la intenció de rebatre les propostes de les senyories. L’auditori es va queixar que l’activitat investigadora en el sector públic no és suficientment atractiva per als joves. Es va fer visible la necessitat de lluitar contra el provincianisme o l’endogàmia, i d’afavorir la mobilitat. La necessitat de fluïdesa interministerial, eliminant les barreres burocràtiques que entorpeixen els avanços va ser apuntada també pels assistents. En general, els investigadors es mostren cansats que els expliquin les mateixes coses i de no veure resultats a curt termini o, més enllà, palpables per ells mateixos.
Interessants van ser les paraules finals de Joan Guinovart a l’adonar-se, com científic, de l’absència de postures diferents: «Bé senyories, ja que ha quedat demostrat després de les seves intervencions que tots perseguim els mateixos objectius, esperem que aquests temes s’aprovin en el Parlament per la més absoluta unanimitat». Finalment, dirigint-se a l’auditori, va sentenciar: «Està vist que guanyi qui guanyi el dia 9 de març, guanyem tots».