Enric I. Canela
Aquesta nit he anat al recital de Raimon al Palau. M’ha fet pensar. Mentrte escoltava algunes de les cançons recordava aquell mes de 17 de gener de 1969 quan un grup d’estudiants va assaltar el despatx del rector i van llençar per la finestra el bust de Franco. Jo estava aquell dia a l’edifici, a classe de Matemàtiques, vam sortir de classe entre un passadís de “grisos”, alguns van rebre sense cap raó. A mi no em va tocar. Havíem viscut el maig del 1968 amb molta tensió. Jo aleshores no estava excessivament polititzat, si bé estava contra aquell règim feixista. La universitat bullia i sovint sortíem al carrer.
Avui he pensat que les coses han canviat molt, però que els espanyols ens han robat moltes de les esperances que teníem. La pinça PP (abans AP) – PSOE ha matat moltes il·lusions. I encara hi ha qui diu sentir-se català i se sotmet servilment als dictats dels partits espanyols.
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l’esperança,
sí, pujarem al camp de l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.