Enric I. Canela
Antonio Àrias ha reelaborat i publicat a la premsa un article que ja havia publicat el 28 de febrer passat amb el títol Periodismo de investigación i al que jo ja havia fet referència en aquest bloc. Atesa la qualitat de l’article i la gran coincidència amb els plantejaments, no m’he pogut estar de traduir el text i posar-ho al vostre abast. Francament recomanable
Antonio Arias Rodríguez. Síndic de Comptes del Principat d’Astúries publicat el 9 de març a Nueva España del Principat d’Astúries
Papa, vull ser investigadora
La prestigiosa revista «Nature», premi «Príncep d’Astúries» 2007, dedicava la setmana passada un editorial a la recerca espanyola i al nou impuls del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) amb el títol «Una nova Edat de Plata?», recordant els seus avanços durant el primer terç del segle passat. Òbviament la divisió d’or, la Champions League científica, queda per a les grans potències mundials.
L’assumpte va ser objecte del foc creuat electoral en els mitjans a favor i en contra del Govern. En termes generals, l’elogiós editorial manté la incògnita sobre la modernització de l’organització i la gestió de la ciència a Espanya: «la contractació en qualsevol nivell és desesperadament lenta, l’atracció d’estrangers és difícil, i és gairebé impossible oferir un conjunt competitiu de sous», diu el editorialista.
Recorda la revista que el CSIC ha fet els seus deures: «ha avaluat la totalitat dels instituts, tancant tres, fusionat altres per a concentrar els esforços investigadors». L’actual marc jurídic és nou i optimista, aportant la màxima capacitat d’autoorganització i possibilitant els incentius.
Molts professors universitaris censuren el estatus del personal del CSIC com a «investigador per a tota la vida», enfront del model acadèmic «complementari», al que s’ha de dedicar una part de la jornada laboral, produint una sinergia entre recerca i docència que multiplica la productivitat d’ambdós camps.
En l’actualitat, la carrera de l’investigador està plena de dificultats. Mai no va ser un camí fàcil, però ara els millors expedients acadèmics no veuen estímul per seguir formant-se ni per acudir al laboratori durant el cap de setmana per supervisar un experiment. La primera conseqüència és que molts grups competitius tenen realitzant la tesi doctoral a més estudiants estrangers que nacionals.
La Federació de Joves Investigadors va convocar una manifestació el passat 1 de març sota el lema: «Altra recerca és possible» amb l’exigència de planificar la carrera investigadora «que elimini les etapes remunerades amb beques, l’endogàmia i l’excessiva burocratització». Els partits polítics busquen el vot jove, per aquest motiu és més fàcil aconseguir una beca que fa vint anys. Però, després de la beques, què? Doncs contractes d’obra o servei determinat.
Tots els estats de la UE realitzen grans esforços financers per a arribar al 3% del PIB en despesa d’R+D+i, ambicionat en els objectius de l’Agenda de Lisboa. Així, el nostre «Butlletí Oficial de l’Estat» acaba de publicar una «macroconvocatòria», dotada amb 257 milions d’euros, per a la formació i contractació d’investigadors. Però, transcorreguts uns anys, els científics, malgrat la seva extraordinària formació, es trobaran com al principi: sense estabilitat i esperant altra nova convocatòria. Potser hagi de ser així, però aleshores no ens queixem que prefereixin ser «brokers».
Aquesta situació no és aliena al curiós canvi social que presenciem en els últims anys: la crisi de les vocacions científiques, generalitzada durant la dècada passada en els països desenvolupats. Ho advertia aquesta tardor altra premiat «Príncep d’Astúries», George Steiner: «Europa fa pudor de diners». Al seu parer, l’única aspiració de les elits intel·lectuals consisteix en convertir-se en multimilionaris als 25 anys. La resta volen ser funcionaris. La política o la recerca han perdut tot el seu atractiu. Ni tan sols la literatura travessa el seu millor moment, i a Steiner li sembla «un poc inquietant» que el Nobel recaigui en una autora de 88 anys, per molt que admiri a Doris Lessing.
Encara que contem amb una taxa de graduats superior a la mitjana comunitària (el 29,9% davant del 23% i àdhuc lluny del 40% finès), els nostres professors es queixen del baix nombre dels realitzen una tesi doctoral. No ha d’estranyar-nos. Un terç dels graduats viu amb els seus pares cinc anys després de llicenciar-se. Afegeixi’s la càrrega de prosseguir amb un postgrau. Els nois aviat detecten que els diners no produeixen la felicitat, encara que provoquen una sensació molt semblant.
El mateix efecte es produeix en l’accés a la Universitat. Els nostres joves prefereixen estudiar les ciències socials a les ciències experimentals. Les enginyeries, molt vinculades al món empresarial, mantenen una quarta part de la quota de mercat; però ciències i Humanitats mostren un declivi constant.
Un recent informe del Tribunal de Comptes d’Espanya, sobre la Universitat pública espanyola, ha calculat determinats costos d’interès per a la ciutadania. Així, el cost mig del crèdit matriculat s’estima en 77 euros, que l’alumne sufraga en una quarta part. No és casualitat que les carreres de ciències siguin les més costoses per a l’erari públic, amb 277 euros el crèdit. La raó cal buscar-la més en el denominador que en el numerador de la fracció: cada vegada són menys els matriculats a repartir el cost. Un llicenciat mig acaba costant al pressupost universitari 33.066 euros. Un llicenciat en ciències experimentals costa un 50% més.
Hi ha dos factors en tensió a l’hora de triar i prosseguir estudis: vocació i «ocupabilidad» dels mateixos. La primera va perdent influència davant les expectatives del mercat de treball. Les empreses contracten pocs científics i, encara que presenciem grans avanços, amb 49.000 companyies espanyoles realitzant innovació i 5.000 investigadors contractats durant el 2006, la realitat és que cada dia ens allunyem més de la mitjana europea.
No és estrany que els programes electorals tinguin a l’R+D+i com tema estrella. Aquí sorgeix una qüestió: «l’actual «sistema» de ciència espanyol està capacitat per assimilar un increment significatiu en el finançament? L’única cosa que necessita és més diners? En la meva modesta opinió, res no es resoldrà si no es garanteix en el llarg termini un futur professional per als investigadors, a les universitats i als hospitals. Però també a les empreses, que tenen un paper protagonista. Recordem que una sola companyia europea com Philips sol·licita quatre vegades més patents que tota Espanya.
Conten que el comandant Cousteau, quan tenia gairebé vuitanta anys i s’adormia en algunes reunions, va escoltar durant una conferència en la UNESCO que un dels seus acompanyants murmurava: «això és impossible», llavors es va despertar i va dir: «això m’interessa». La productivitat de l’investigador té poc que veure amb les actituds genials i més amb el que ha de ser una indústria: uns objectius, una organització i una rutina. Aleshores la nostra nena, que vol ser investigadora, pregunta: quan podré demostrar que jo també sóc un geni? Doncs probablement mai; probablement et passaràs la vida entre contractes precaris i a les ordres d’aquest home que tampoc és un geni. Vejam, com en qualsevol empresa.