Enric I. Canela
El País publica avui una notícia que tradueixo directament pel seu interès en l’àmbit de la recerca. Diu:
El nombre d’investigadors espanyols que sol·liciten contractes del Programa Ramón y Cajal ha disminuït molt des de 2003, quan va haver el màxim de sol·licitants. En 2007 s’han presentat 1.479 sol·licituds, la meitat que en 2001, l’any de creació del programa, que es considera un indicador dels investigadors joves que, procedents de l’estranger o no, volen incorporar-se al sistema espanyol de ciència i tecnologia. La figura dels cajals, com se’ls coneix popularment, va ser creada per a recuperar científics a través de convocatòries competitives que desemboquen en contractes d’un màxim de cinc anys. El nombre de contractes s’ha ajustat a la disminució de la demanda encara que s’ha mantingut constant, en 250, en els últims quatre anys. Els gestors creuen que el descens està relacionat amb l’absència de motivació dels estudiants de ciències (el nombre de les quals també ha disminuït en moltes àrees) per seguir una carrera investigadora, la qual cosa es reflecteix igualment que cada vegada es queden més contractes postdoctorales i beques vacants. L’àrea de coneixement en la qual més ha disminuït demanda és Ciències de la Salut, en la qual ha caigut un 67,7% entre 2001 i 2007, de 1.040 a només 336 sol·licituds. En Ciències Bàsiques ha caigut 38%, en Ciències de la Vida un 49%; en Enginyeria, un 29% i en Humanitats, un 40,5%. Javier López Facal, del CSIC, creu que la disminució de sol·licitants a contractes Ramón y Cajal reflecteix un problema general de falta de vocacions científiques i no tant les condicions econòmiques de les beques i contractes. “Europa, i Espanya, han de pensar a fer una política de seducció, d’atracció, per a importar científics d’altres continents com ho duu fent tant temps Estats Units”, assegura.
Jo faré la meva interpretació. A la Facultat de Biologia, on tinc el departament, es va rebre la instrucció de no presentar més d’una sol·licitud. Candidats en teníem set o vuit. Quina va ser la raó? Que calia presentar un per centre, evidentment nosaltres presentàvem tants com, per exemple, la Facultat de Dret i la de Formació del Professorat. A ningú no se li escaparà on està el gruix de la recerca, sense desmerèixer a ningú, a la Universitat de Barcelona. Per què no podíem demanar més? Simple, qui haurà de pagar els salaris d’aquí uns anys? On els ubiquem?, etc. A més de vocacions científiques, com diu l’article, caldria considerar altres aspectes. És evident que amb aquestes limitacions no anem a en lloc. De qui és la culpa? Caldrà veure si el “cafè per a tots” és un bon mecanisme per gestionar una universitat i també si les condicions econòmiques de les universitats són les adequades per tenir investigadors Ramon y Cajal. Ben diferent és als centres de recerca. Tenen una altra manera de finançar-se i de governar-se. Miquel Duran fa també la seva anàlisi del tema. Naturalment coincideixo amb el que diu i no repeteixo la seva argumentació.