Enric I. Canela
Aquests dies estic llegint opinions pera tots els gustos sobre els resultats electorals i les seves causes, especialment les reflexions fetes al bloc de Xavier Mir, un mestre en l’anàlisi, sense oblidar a Elies, Joan Arnera o Jordi Carbonell. A mi la història de tot això no m’interessa massa, només en aquells aspectes que poden explicar el que succeirà a partir d’ara.
Una lectura dels resultats d’aquests i les anteriors eleccions ens aporta la següent informació. El PSOE té ara 169 diputats, sense Catalunya 144. El PP té ara 154 diputats, sense Catalunya 148. Així doncs, guanya el PSOE per 15 diputats, sense Catalunya guanyaria el PP per 2.
Al 2004 el PSOE tenia 164 diputats, sense Catalunya 146. El PP tenia 148 diputats, sense Catalunya 142. Aleshores el PSOE guanyava per 16 diputats i sense Catalunya també guanyava però únicament per 1 diputat.
Al 2004 el PSOE guanyava sempre, ara, al 2008, perd sense Catalunya. Una conclusió és que la política anti-catalana a afavorit al PP a tot l’Estat menys a Catalunya. I que la política que el PSC diu que ens ha anat tan bé, li ha donat al PSOE 1 diputat més a la resta de l’Estat i perdre la majoria. Al PP la confrontació li ha aportat 4 a la resta de l’Estat i la majoria.
La pregunta seria si li ha estat rendible al PSOE aquesta política, si pot seguir fent una política que sembli a l’Estat que afavoreix Catalunya? Podrà acceptar el conjunt del PSOE les demandes del PSC? Li convé al PP defensar els interessos d’altres comunitats contra Catalunya?
Evidentment, des d’un punt de vista electoral, el PSOE no pot cedir res al PSC i al PP li convé oposar-se a cap concessió a Catalunya.
Per altra banda, amb uns recursos compromesos per les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, el president del govern espanyol no podrà cedir més recursos a Catalunya sense enfrontar-se a la resta de les comunitats, especialment amb la socialista Andalusia.
Al meu parer el PSC ha tocat sostre electoral, difícilment podrà créixer i ajudar al conjunt del PSOE, no té lloc on treure més vots, el PP podria tenir-los. En aquesta situació auguro una decidida política del govern espanyol per frenar les aspiracions de Catalunya.
L’única opció per parar això, no dic ja per assolir la independència, sinó per subsistir econòmicament, és la unió nacionalista catalana, d’una vegada.
Rumieu.
El més trist és que l’augment del PSC-PSOE a Catalunya de 21 a 25 diputats possibilita que a la resta d’Espanya puguinj dir: “¿Ves? En Cataluña han reforzado al PSOE porque los está favoreciendo.” I això a pesar del caos de les infrastructures, a pesar del dèficit fiscal, a pesar que trepitgen la nostra llengua sempre que poden i l’exclouen de les institucions que amb la llei a la mà són de tots.
Una anàlisi molt bona, Enric. No sé fins a quin punt, però, els socialistes han tocat sostre a Catalunya. No tinc tant clar que sigui així… desafortunadament. Però vaja, potser sí que tens raó.
Aquesta unió nacionalista catalana que reivindiques, atenció, no només cal per a subsistir econòmicament. Cal per a subsistir, i punt. El què ens juguem nmo és només el benestar social i econòmic del país. El què de debò ens juguem és la pròpìa supervivència de la identitat catalana. Uf, poca conya!
Salut
Jack,
No puc entendre que després del que ha pasat encara es voti massivament socialista. Però així és el país. Jo no soc dels que dóna la culpa als altres. La culpa és de CiU i d’ERC, cadascú a casa seva sabrà què és el que no ha fet bé.
Joan,
No cal dir que per a mi és molt més que subsistència econòmica, però en un hipotètic i desitjat referèndum no guanyarem només amb vots emocionals, ens calen els interessats.
I si, crec que els socialistes estan al seu sostre. tenen uns quants vots anti-PP que provenen de CiU, d’ICV i d’ERC. Felipe González ho ha fet molt bé i nosaltres molt malament.