Cal aigua i calen polítics valents

Enric I. Canela

Ahir David Rodríguez escrivia un article al seu bloc que titulava La nova cultura de l’aigua: transvasar sense que se n’adonin.

També ahir l’AVUI publicava una entrevista amb el meu company i amic de velles batalles, Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia, potser el millor expert en aigües de Catalunya i ara assessor del departament de Medi Ambient i Habitatge. Haig de dir, per endavant, que tinc un gran respecte per les opinions de Narcís Prat. Si fos la meva responsabilitat, res no faria en aquest camp tan sensible sense la seva opinió.

Al llarg de l’entrevista Prat fa diverses consideracions:

• Portar aigua del Segre a través del túnel de Cadí, no li sembla una bona idea. La considera la pitjor opció perquè suposa treure aigua a la part alta del Segre, fins a 1,5 metres cúbics i això tindria greus conseqüències per al sistema ecològic de la zona.
• Suggereix fer un transvasament, temporalment, sense afectar el cabal del riu tot aprofitant l’aigua que es troba embassada a Rialb o a Oliana per regar. Arribar a un acord amb els pagesos perquè deixessin de cultivar unes 10.000 hectàrees, i l’aigua que s’estalviaria es destinaria al consum humà a la zona de Barcelona.
• Diu que per fer això el més important no és la tècnica, sinó la decisió política i l’acord social. Si el govern es posés les piles ara, diu, i els senyors Montilla i Castells s’arremanguessin es podria fer un acord per tal que els pagesos no perdessin diners per deixar de regar i es pogués fer arribar aigua a Barcelona en aquesta situació d’emergència.
• Suggereix una taula de l’aigua on participi el govern en ple i on es parli amb els sectors afectat, i es digui quin és el cost. Sembla que ningú no fa res perquè és un tema políticament sensible.
• Diu que ara si es pot plantejar un transvasament. L’Àrea de Barcelona ha fet els deures i ara pot reclamar aigua.
• L’aigua del riu Roïna no és ara la solució, trigaria 10 o 15 anys. Diu que si cal parlar, es faci quan s’hagi solucionat el problema actual, tot i que no es mostra favorable.
• Sobre les dessalinitzadores, quan funcionin, ens donaran aigua fins al 2025, com a mínim, clar que no sabem com evolucionarà el clima.

Trec algunes conclusions. Hi ha un problema sobre el que no podem fer res: No plou prou. Un problema sobre el que poc podem fer: Hi ha concentracions urbanes en àrees concretes del territori, la principal és l’Àrea de Barcelona. Un problema sobre el que si podem fer: Els polítics, en general, Govern i oposició han de deixar de fer demagògia sobre el tema. Així, quan els partits que donen suport a l’actual Govern estaven a l’oposició van intentar erosionar al màxim a CiU, també una altra guerra anticatalana a l’Estat. Ara CiU i el PP no poden fer demagògia. És un problema del país sobre el que calen acords i tots junts, Govern i oposició, han de defensar la millor opció per al problema urgent: ara. Ja discutirem l’any vinent sobre altres opcions i la discussió i l’acord no es poden dilatar. Com diu David Rodríguez encertadament:

• La nova cultura de l’aigua no pot basar-se exclusivament en l’estalvi, tenint en compte que l’ús que es fa de l’aigua a casa nostra ja és prou eficient. El consum per càpita és força inferior al de L’Havana, una ciutat no precisament caracteritzada per l’abundància.
• Té sentit que els únics solidaris hagin de ser els ciutadans de la conca del Ter i que en canvi no es pugui dur ni una gota d’aigua d’altres conques?
• Probablement caldrà fer noves infraestructures hidràuliques per acabar amb l’amenaça de la manca d’aigua. Es preveu la possibilitat (força versemblant) de què la “cultura del no” acabi entorpint (o fins i tot dinamitant, en el seu sentit metafòric) aquestes noves infraestructures?

Els polítics tenen com a feina gestionar els problemes del país, servir al poble. És un ofici que es basa en la generositat, o així hauria de ser. Això té un cost: Sovint les decisions que es prenen no agraden a tothom. I allà on no agraden costen vots. O ho assumeixen o que marxin i deixin pas a gent més generosa i compromesa amb el país.