Enric I. Canela
M’han caigut davant els ulls dos articles sobre el procés de Bolonya. Un publicat a Rebelión, ja diu alguna cosa, per Mercedes Martínez Arranz, és titula Una reflexió sobre el procés de Convergència en Educació superior. Un atac a tota regla contra el procés. Diu gairebé al final: Desgraciadament ens enfrontem a una gran paradoxa (o parajoda, segons es miri) atès que els nostres rectors o s’han tornat bojos o estan traint a la comunitat científica, ja que han posat la universitat al servei de les empreses, i això els sembla molt bé. No sé que pensar…crec que m’inclino més perquè els hagi motivat més algun interès que alguna paranoia. Els nostres rectors han deixat de ser rectors, els nostres degans han deixat de ser degans, ja que la seva funció ja no consisteix a servir i protegir a la comunitat científica sinó que ara consisteix a servir a les empreses, i per això no deixen de repetir que el procés de convergència és un fet absolutament determinat. Ja veieu.
L’altre està publicat a Sin Permiso, és titula Una campanya pro mercantilització de la universitat pública? Els autors són els professors de la UPC Albert Corominas i Vera Sacristan, membres d’una associació que es diu UpiC. Es tracta d’un llarg article, complicat d’escriure, en el que va seleccionat frases de diferent lleis i texts en els que van assenyalant el camí que, segons ells, va prenent la universitat. Comença amb una exposició i després, com aquesta exposició indica, van aportant les referències que donen suport a l’exposició: Aquesta diu així: Si una campanya és un conjunt d’actuacions encaminades a un mateixa fi, aparentment s’està desenvolupant una molt important per promoure reformes de gran abast en el sistema universitari públic. Efectivament, articles i intervencions dels presidents dels consells socials de les universitats Politècnica de Catalunya i de Barcelona, Srs. Ramon Folch (socioecòleg, director general de ERF, president del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya, “L’embolic de Bolonya”, El Periódico de Catalunya, 05/12/2007, p. 7, des d’ara citat com RF) i Joaquim Coello Brufau (enginyer, “La universitat, aquesta gran oportunitat”, El Punt (Barcelona), 10/12/2007, p. 14, des d’ara citat com JC), del professor Francisco Michavila (catedràtic i director de la Càtedra Unesco de Gestió I Política Universitària de la Universitat Politècnica de Madrid, “Llarga caminada universitària”, El País, edició nacional, 10/12/2007, p. 47, des d’ara citat com FM), el document Una Universitat al servei de la societat (Cercle d’Empresaris, Madrid, 18/12/2007, 65 pàg., des d’ara citat com CE), i altres declaracions o intervencions menys sistemàtiques i solemnes presenten coincidències importants que configuren una campanya, amb independència de la voluntat de les persones o de les entitats corresponents. És més, les notícies sobre el Llibre Blanc que prepara l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques) apunten també en la mateixa adreça, a pesar de la poca transparència pel que fa al contingut d’aquest Llibre dificulta l’opinar sobre ell.
Ja que aquestes manifestacions s’intensifiquen precisament ara, pocs mesos després que s’hagi aprovat, amb debat públic escassíssim, una nova llei universitària, s’ha d’interpretar que plantegen objectius a mitjan i llarg termini. De fet, alguns elements continguts en els textos esmentats ho confirmen:
“Hi ha en aquestes qüestions la necessitat de mirar lluny, a l’objectiu final, i ésser en això intransigent i idealista. Només així la paciència i la constància en la demanda de la reforma assoliran que la teòrica utopia de la solució final vagi sent assumida a poc a poc i el que és un somni es converteixi lentament en una necessitat compartida per la universitat i per la societat, i que arribi a ser factible”. (2) [JC]
“És el moment actual el punt d’arribada o és el punt de partida d’un procés de canvi molt més profund?” [FM]
Però això no ens ha de dur a postergar la consideració d’aquest assumpte, perquè les persones i les entitats que les impulsen són conscients i declaren que la pertinença és essencial perquè puguin sortir endavant. Interpretem, per tant, que s’ha iniciat una campanya de llarg abast, en la qual convé intervenir des del principi. A més, aquesta campanya podria tenir efectes en un termini més breu, en la normativa i les disposicions de desenvolupament que les comunitats autònomes elaborin per a adaptar-se a la nova llei universitària.
Les propostes de reformar aspectes substantius d’una institució només poden prosperar, en un sistema democràtic, si s’aconsegueix convèncer a l’opinió pública que la institució funciona molt malament. Per tant, convé difondre un diagnòstic fortament negatiu, freqüentment acompanyat d’elogis a les persones que formen part de la institució, gràcies a les quals aquesta aconsegueix resultats apreciables, malgrat que globalment estigui molt mal enfocada.
Sobre aquesta base, i amb música de fons sobre la necessitat d’adaptar la universitat als requeriments del mercat de treball, les propostes s’agrupen actualment entorn a quatre eixos:
Els objectius de l’activitat acadèmica: docència destinada a formar persones amb els perfils demandats pel sector empresarial, i recerca orientada cap als productes comercialitzables.
El nombre d’estudiants: cal reduir-lo, ja que el mercat de treball no necessita tantes persones titulades, que avui resulten infraocupades i frustrades per la seva sobrequalificació (de vegades s’utilitza aquest terme en lloc de “sobreeducació” que, pres literalment, resulta escandalós), amb un sobrecost innecessari per a l’Estat.
Els preus públics: el preu de la matrícula ha de cobrir totalment o en una part significativa el cost del sistema (una dels propostes ho xifra en 5.500 €/any).
El sistema de govern: els Consells Socials com a consells d’administració, que designin i donin directrius a la màxima autoritat executiva (rector o rectora), i una estructura jerarquitzada de poder dels rectorats cap a les direccions de les facultats, escoles, departaments i altres unitats, que ja no siguin triats.
Tot això, para què? Ho resumeix molt bé una de les cites que encapçalen aquest treball [CE, pàg. 5-6]: “No es tracta d’inserir la Universitat en el marc de l’Estat del Benestar, tendència que d’alguna manera ha estat present en la nostra història recent; sinó d’integrar a la Universitat de manera més decidida en el teixit econòmic i productiu […]”
Segurament, una part de les crítiques a la universitat pública estan justificades, i no només les compartim sinó que les hem formulat des de fa temps. Cal analitzar-les i veure quin s’ha de canviar per a millorar. Però només podem estar radicalment en desacord amb l’objectiu que el CE formula per passiva: treure la universitat pública de l’Estat del Benestar, deixar de considerar-la un servei públic i passar a plantejar-la com una mercaderia.
En el que segueix recollim una selecció de cites que detallen el que hem resumit aquí. La selecció no respon al nostre acord o desacord amb elles: hem pretès reflectir de manera sintètica els propostes que les personis i les entitats citades han fet públiques. En un article posterior ens proposem analitzar amb major deteniment els objectius de la campanya, les seves fortaleses i les seves debilitats.
Certament es tracta d’un article ben argumentat. El que passa és que una cosa són algunes opinions fora del context global i una altra el camí que s’està emprenent. Per exemple demanar que algunes persones se sentin atretes per una gairebé inexistent Formació Professional no té res a veure amb El nombre d’estudiants: cal reduir-lo, ja que el mercat de treball no necessita tantes persones titulades, que avui resulten infraocupades i frustrades per la seva sobre les qualificació (de vegades s’utilitza aquest terme en lloc de “sobreeducació” que, pres literalment, resulta escandalós), amb un sobrecost innecessari per a l’Estat.
Jo estic a favor de la Formació Professional, crec que hi ha persones que si es dignifiqués se sentirien més felices que no amb una carrera que han agafat perquè toca. No sé, crec que agafen el rave per les fulles. Jo si més no, no detecto res que s’assembli en el procés. Ara bé, el sistema de govern de les universitats ha de canviar, com ha fet tota Europa, no estem al segle XVII.
Aquest serà un tema espinós que s’haurà d’abordar en un futur. No pot ser que anem creant estudis universitaris sense tenir en compte unes mínimes previsions d’empleabilitat dels estudiants a l’acabar la carrera. La solució passa per potenciar, amb fets i no paraules, la formació professional. L’altre dia a El País va sortir un reportatge molt bo (adjunto enllaç) on es parlava d’una experiència pilot que s’estava duent a terme en alguns centres de FP del País Basc. Bàsicament es tracta de tornar a la figura de l’aprenent al qual se’l dota de formació professional, conciliant feina i estudis. Falta veure si la mesura és extrapolable al conjunt de centres i a tot arreu, però d’assolir-se de ben segur donarà un valor afegit a aquests estudis.
David,
El tema és que cal fer l’oferta des del principi, amb qualitat, orientant i no condicionant.
És absolutament imprescindible abordar aquest tema.
En relació amb l’article que citeu extensament i del qual sóc coautor:
a) No hi pretenem indicar quin camí està prenent la universitat, sinó el camí que algunes institucions i algunes persones volen que emprengui.
b) No és un article sobre el procés de Bolonya, sinó sobre una campanya que aprofita el debat sobre l’EEES per manifestar determinades opinions. Jo no sóc contrari al procés de Bolonya; de fet, he dedicat molts esforços a implantar-lo a la meva universitat, la UPC. Els pitjors enemics de l’EEES són els que l’utilitzen com a pretext per intentar dur l’aigua al seu molí, sense que aparentment els importi contribuir, d’aquesta manera, a fer-lo fracassar a casa nostra.
Albert,
T’agraeixo l’apreciació. És cert que l’article no manifesta una opinió i recull un seguit de fets, per cert exhaustívament. Tot i això jo no crec que tots aquests fets indiquin que vulguin que la cosa vagi així.
Jo crec que el procés de Bolonya és intrínsicament bo i que si bé és cert que alguns van en una línia com la que denuncieu, però ni de lluny crec que sigui el govern o les universitats globalment.