El Periódico publica una entrevista fet a Josep Huguet
–¿S’ha de donar més autoritat als rectors per poder introduir canvis a la universitat?
–Sí, i això passa per modificar el sistema de designació dels degans de les facultats, per exemple, que no es diu enlloc que hagin de ser elegits.
–¿I com es pot fer?
–La reforma de la llei d’universitats de Catalunya (LUC) dirà alguna cosa sobre aquesta qüestió. Una de les possibilitats seria obrir la porta, si el consell d’una universitat així ho decideix, a l’opció que els equips rectorals es puguin constituir d’una altra manera.
–¿Quin és ara el problema?
–El catedràtic està blindat davant un departament que es blinda davant la facultat i que, al seu torn, es mostra blindada davant del rector. En aquestes condicions, l’exercici de l’autoritat partint de l’interès comú és molt difícil. L’interès corporatiu acaba predominant sobre l’interès general. L’única manera de poder canviar és si el mètode d’elecció de l’equip rectoral no depèn d’una suma de lobbies.
–¿I aquest canvi legislatiu es pot fer des de Catalunya?
–La LUC pot aprofitar que aquesta és una qüestió que no legisla la llei orgànica d’universitats (LOU). El model que es proposi no té per què generalitzar-se, però podem deixar més clar que ara hi ha una porta oberta en aquesta direcció. A més podem incentivar econòmicament aquesta opció.
–¿De quina manera?
–A través del finançament variable de les universitats. La millora del govern forma part de la millora de la gestió i es pot atorgar una prima als que facin el pas.
–La part variable del finançament universitari encara és petita.
–La tendència és que vagi creixent. Els passos són lents, però arribarà un moment en què el conjunt del finançament serà per objectius, com ja han fet a Àustria. S’ha d’anar explorant el camí.
–¿És necessari introduir la mobilitat funcional del professorat per ajustar-se als canvis en la demanda d’estudis?
–Si som capaços de posar en funcionament el que denominem la marca Universitat de Catalunya, una superestructura que agrupi les públiques i en segons quines coses també les privades, hauríem de tenir mobilitat del professorat com a mínim entre universitats. Almenys he detectat aquesta voluntat entre els rectors.
–¿Quina opinió té de les protestes contra el procés de Bolonya?
–Respecto molt les protestes sempre que es facin per mètodes no violents, però sóc dels que creuen que quan no hi ha solució, no hi ha problema. El procés de Bolonya és una decisió adoptada per la Unió Europea, de la qual no ens podem despenjar. Ni en el cas que penséssim que és una operació d’alt risc podríem remar contra corrent. No té marxa enrere. Dit això, no crec que el procés de Bolonya sigui dolent.
–¿Quins avantatges reporta?
–És una oportunitat d’estar en l’espai universitari europeu, de sortir de l’espai espanyol. ¿No som tan cosmopolites? Doncs ara es podrà començar un màster aquí i acabar- lo en un altre país. Exercim de cosmopolites, és una ocasió única. També és una oportunitat única per portar a terme un replantejament pedagògic.
–¿S’ensenya malament?
–Hi ha professors molt bons i dedicacions personals que són discutibles. Si el canvi serveix per passar del concepte d’ensenyament al d’aprenentatge, en què el docent fa de guia, no es limita a llegir els apunts, és positiu. Això no significa que una bona classe magistral no sigui estupenda, però el professor ha de ser magistral. Bolonya pot servir perquè les millors pràctiques existents a la universitat s’estenguin. Aprofitem-ho. Encara hi ha més. En un mercat econòmic canviant, un sistema rígid de carreres no porta enlloc. Ara es pot replantejar.
–Hi ha qui sosté que la universitat es posarà al servei de l’empresa.
–És fals. La universitat ha de formar persones que després han d’ocupar un lloc de treball. ¿Com aconseguiríem que l’economia generés recursos per poder mantenir una universitat que només filosofa? Ha de filosofar, però també ha de fer altres coses. Que surtin perfils que demana el mercat té una funció social. Quan la universitat era un oasi de llibertat se li demanava una altra cosa, però ara es deu a la societat democràtica a la qual pertany.