Enric I. Canela
El Punt publica avui una entrevista amb el conseller Huguet. Parla del que espera de Màrius Rubiralta. No es deu recordar del que Màrius Rubiralta esperava d’ell. Demana finançament, traspàs de beques. Jo hi coincideixo, però no sé si el departament ha fet el que calia. Diu que la manca d’entesa amb els rectors és cosa del passat. Ho dubto.
M’he quedat astorat llegint una de les seves respostes. La pregunta és: Amb quants anys s’implantarà el procés de Bolonya? Hi contesta: «Jo, que he viscut la reforma de l’ESO per dins, no sóc partidari de la generalització, perquè aleshores fem allò de canviar perquè no canviï res. Si hem de fer Bolonya, que sigui de veritat, i que ho facin els que realment estiguin preparats. És un canvi metodològic molt profund que no es fa amb dos dies, li ven asseguro perquè ho he viscut. És passar d’ensenyar a aprendre, d’un model deductiu a un d’inductiu. Si per decret es diu que d’aquí a dos anys tothom ha de fer Bolonya, serà fals. Haurem fet un canvi estètic, però res més. Jo preferiria, encara que és una decisió que depèn de Madrid, que es faci a poc a poc i bona lletra. Vint anys tampoc. Però sí, 5 o 6 en comptes de 2 o 3. Fer-ho de cop provocaria moltes frustracions. Una reforma amb unes expectatives creades que punxen com ha passat a l’ESO és un desastre. S’ha d’aprofitar la reforma i no cal fer-la de pressa.».
La veritat és que o l’entenc. “Fer Bolonya”, com diu, és un problema de finançament i de beques. La decisió no depèn de Madrid, ja no hi ha decisió, ja està tot fdit. Ara el que cal és fer la feina i això requereix diners.
Després parla de beques, de beques – salari. Acaba fent una reflexió sobre la universitat, el que demana el parlament i el mercat i diu: Si jo li demano mestres no em surti amb especialistes de papallones. La universitat s’ha de posar al costat d’allò que demana el mercat privat i públic. En aquestes coses, amb matisos, li dono la raó.