Hi ha més notícies, però em sembla que ja he parlat de totes en altres moments. Poques novetats interessants. Només en destaco dues.
El País publica avui una carta del catedràtic de la Universitat de Cambridge Emilio Artacho. Deia així: El degà de la Facultat de Biologia de la Universitat de Santiago de Compostel·la expressava les seves opinions en una carta (Un problema sense resoldre, EL PAÍS, Opinió, 7 de maig de 2008) sobre la importància relativa de recerca i docència a la Universitat. La importància que ambdues coexisteixin és alguna cosa bé conegut i assimilat internacionalment. Hi ha, no obstant això, diferències d’opinió quant a quin dels dos aspectes ha de prevaler, si és que algun ha de fer-lo. Aquesta carta conclou “No és millor professor el qual més recerca fa, sinó aquell que millor ensenya”. Encara que rotunda, és una frase que pot ser malinterpretada, depenent de com s’entengui el que és ensenyar. És importantíssim que la gent que fa classe en la Universitat sàpiga comunicar i transmetre bé, li dediqui temps i esforç a preparar les seves classes i les doni clares, estimulants i de qualitat. No obstant això, no cal oblidar mai que prenent la ciència com exemple només un excel·lent científic és capaç de transmetre a un alumne com arribar a ser un excel·lent científic. Aquest és un aspecte essencial de l’ensenyar universitari. Oblidar això ens duria a formar científics que sabrien molt però rarament aconseguirien sortir de la mediocritat en l’exercici de la seva professió. Per això, les bones universitats premien, donen suport i promocionen als bons investigadors. Tinc una gran coincidència amb Artacho.
ABC publica un article de Fernando Fernández, Europa com a problema, del que recullo la part relativa a la universitat. Diu: Ahir dijous els estudiants universitaris es van manifestar contra l’harmonització europea, que qualifiquen de privatització encoberta. Lema completament fals, però molt revelador dels mals d’aquest país, on una certa esquerra segueix ancorada en vells mites estatistas i on l’important no és la qualitat dels serveis públics, ni tan sols la garantia d’accés als mateixos, sinó que siguin oferts en règim de monopoli per l’Estat. No estava entre els crits corejats la preocupació perquè els títols universitaris espanyols estan perdent valor de mercat el diferencial salarial entre llicenciats i batxillers disminueix ni perquè l’atur augmenta entre els universitaris. Aquestes minúcies mercantilistes són qüestió de retrògrads de dretes que volen privatitzar la universitat, acusació que es manté contra tota evidència, doncs el percentatge del cost d’una plaça universitària cobert per la matrícula que paguen els estudiants ve disminuint constantment, coincidint precisament amb l’èxit econòmic i l’accés universal a l’ensenyament superior. Els espanyols hem decidit que ser universitari és un d’aquests drets de ciutadania que no comporta més obligacions que la de residència. I encara ens sorprenem que el nombre de patents registrades en el sistema universitari hagi disminuït entorn del 20 per cent en 2007 o que el preu d’un bé reflecteixi la seva escassesa i, havent menys mestres industrials que enginyers tècnics, el sou dels primers sigui superior. Solució: l’economia hauria d’estar fora de la universitat, doncs ja se sap que és una ciència capitalista i lúgubre. La revolta anti-Bolonya d’uns quants estudiants universitaris té altra lectura addicional.
Molta raó en la seva valoració. Només es deixa de dir que tampoc reclamen amb contundència les beques.