Enric I. Canela
Ahir El Triangle va publicar un article dedicat a la UB, avui La Vanguardia en dedica un altre.
Començo per setmanari El Triangle. Pep Martí escrivia ahir El rectorat, en joc. A una banda una columna amb la fotografia de Màrius Rubiralta i el titular: Una fugida? Parla de Rubiralta i diu que a la secretaria d’Estat d’Universitats està blindat davant les possibles crítiques a la seva gestió. No sé, però en aquest món nostre no se salva ningú.
El gruix de l’article parla de la “cursa al poder” de la UB enmig de crisi econòmica i un conflicte entre el consell social i l’equip de govern. De tot en parlaré.
L’article dedica un espai a la persona de Joaquim Coello, que s’ha negat a aprovar el pressupost d’enguany perquè és un pressupost deficitari. Situada la crisi econòmica parla del ball de precandidats. Parla de Josep Samitier, actual rector en funciona, posa el meu nom i em situa com a militant destacat de CDC, de Dídac Ramírez i Joaquim Prats que els situa dins l’esfera socialista, i tant, i de Xavier Hernàndez, antic director general de Recerca de la Generalitat i diu que és membre d’ERC. A aquest últim sembla donar-li un cert avantatge competitiu.
No parlaré de candidatures ni de previsions, però em sembla adequat manifestar la meva posició actual. Diu Pep Martí que jo estaria disposat a formalitzar la candidatura si trobés suports. Bé, matisaré. En aquest moment veig la situació de la UB de tal manera que gairebé considero un suïcidi ficar-se en aquest embolic. A hores d’ara, a banda de converses de passadís amb gent que em pregunta, no he parlat pràcticament del tema. De fet no he fet cap acció que vagi en aquesta línia ni he buscat el més mínim suport. Potser algú s’ho pensa, però ara per ara estic lluny d’això. Les meves respostes van sempre en aquesta línia. Més aviat no, però si es donés el cas… i aquí ve això del suport.
Què vull dir amb suport? Simplement que crec que en aquest moment, ja es deia abans, però…, cal resoldre la gravíssima crisi de la UB. La crisi de la UB no la pot resoldre la UB o millor dit, la UB sola. El suport doncs és el de la UB sabent que venen maldades i cal fugir de promeses electorals que són fum o gana, i el suport de l’únic que pot ajudar a endreçar això, el president de la Generalitat. Si aquest suport implícit o explícit no hi és la UB va a la ruïna total. Ho penso argumentar, no sé si tot ara, tampoc voldria escriure un llibre. Recordo que al juliol de l’any 1997 es va fer una Junta de Govern ampliada. Hi eren tots els degans i caps d’estudi. Vaig explicar una sèrie de xifres i com veia les coses. No només les posicions van ser contràries, sinó que se’m va titllar d’economicista i un any després va haver mobilitzacions contra mi. El cert és que no m’equivocava en el diagnòstic, si que vaig errar en una cosa. Mai no vaig creure que s’arribaria a aquest extrem.
Així doncs, la història de la mala situació econòmica de la UB és llarga i dramàtica. Al 2005 la Sindicatura de Comptes va emetre l’informe relatiu als comptes de la UB exercici 2003 (ref. 16/2005) i deia, després d’una llarga anàlisi: Això fa que existeixi un romanent genèric negatiu d’uns 43 M€. Imagino que la UB devia corregir algunes coses i el dèficit real és menor.
Avala això el fet que més recentment, la mateixa Sindicatura va publicar l’informe Agregat de les Universitats Públiques de Catalunya, Exercicis 2004 i 2005 (ref. 9/2007). M’hi vaig referir el passat octubre en un article titulat: Universitat, molt soroll per no res i posteriorment al febrer vaig escriure: El dèficit econòmic de les universitats. En aquell informe la Sindicatura deia que la UB presenta al final del 2005 un dèficit de 46 milions d’euros.
En pressupostos posteriors també s’han produït dèficit. La UB ha dit que patia insuficiència pressupostària. No vull ara analitzar les causes, ja donaré la meva opinió en un altre moment. Evidentment no tinc totes les dades a la mà, però és conegut que el dèficit anual creix a un ritme d’aproximadament 20-25 M€, cosa que és evidentment inassumible. Ens situa en un deute acumulat que es deu acostar al 95 M€. Recordem que la llei impedeix aprovar un pressupost amb dèficit i però que malgrat tot això s’està fent per no paralitzar la institució.
És evident que ningú no pot ser rector sense haver arribat a un acord en com conrir aquest dèficit. Alguns rumors apuntaven que el Govern i el president del Consell Social ho volien resoldre fent vendre part dels serveis d’Esports. Amb el meu vot, no crec que ningú m’ho pregunti, que no hi comptin.
El segon article al que m’he referit és el de Mercè Beltran a La Vanguardia d’avui. Titula: Professors de la UB critiquen l’excés de burocratització de la universitat. Es refereix a un manifest que havien signat 300 professors de la UB. Potser avui en són més. Avui el lliuraven al rector en funcions. Cal assenyalar, com diu Mercè Beltran, i és així, que aquest manifest es previ a la marxa de Rubiralta i de fet anava adreçat a la seva gestió i no conra Josep Samitier.
Respecte al manifest, en alguns aspectes hi coincideixo i en altres coses no. De fet no l’he signat. Per exemple diu: La institució universitària està vivint uns moments transcendentals i ens preocupa la pèrdua de la seva funció crítica, així com la seva submissió al mercat i a una concepció tècnica i gerencial del govern universitari. Estic d’acord en què està vivint uns moments transcendentals, però no estic en absolut d’acord en la “submissió al mercat” i crec que, amb l’adequada direcció, cal una gestió tècnica; la paraula gerencial cal posar-la en context.
Diu en el seu primer punt de què el personal docent i investigador es troba cada cop més ofegat per un normativisme exagerat, per una rigidesa en els procediments i per una burocratització en l’organització de l’activitat docent i investigadora. El professorat demana el suport a la seva activitat acadèmica i n’accepta, lògicament, l’avaluació. Però l’allau de normes reguladores és absolutament desproporcionat, alhora que no representa cap millora de les condicions materials per al desenvolupament de la nostra activitat universitària.
La veritat és que es demanen massa coses que ja es tenen i ens passem la vida avaluant-nos. Estic d’acord amb el control de qualitat, amb l’avaluació, però és que s’ha fet una religió de tot això, és un país d’extrems. No crec que aquest sigui el camí per millorar res.
En el segon punt es manifesta la disconformitat amb la forma i procediment del pacte de dedicació del professorat.. En primer lloc, no és un pacte sinó una declaració obligada on es demana informació que la Universitat de Barcelona ja té en gran part. En segon lloc, la declaració es basa únicament en criteris quantitatius, tot limitant l’activitat del professorat a un nombre màxim d’hores, que en molts casos és inferior al realment treballat. En tercer lloc, s’interfereix en l’autonomia dels departaments i dels centres.
Coincideixo en què la informació està disponible i que el que s’hauria de fer és abocar-la en el document en qüestió i si els programes no funcionen, no es comença l’experiment. Massa feina inútil. Tanmateix no crec que s’interfereixi en la autonomia, declarar el que es fa no és cap atemptat a l’autonomia. Som treballadors públics.
En el tercer punt es diu que la comunicació entre els òrgans de govern i la comunitat universitària és deficient. Un exponent d’això és la falta de participació i de debat previ a les decisions que afecten l’activitat universitària, la qual cosa comporta un creixent divorci i manca de corresponsabilitat entre el govern de la universitat i el professorat.
Mala comunicació, complexa en una institució de 6.000 persones. Haig de dir que acostumo a estar informat, però que em costa molta feina. Evidentment no soc corresponsable en res del que es fa, perquè ningú no em pregunta que opino i això que ara soc director de departament. Això si em cauen molts papers a sobre. Cal dir que el model amb el que ens hem dotat amb els darrers estatuts han ajudat a què es perdés una mica més la manca de corresponsabilitat i que s’incrementés la incomunicació.
Al quart i últim afirma que les funcions essencials de la universitat són la docència i la recerca. Així, veiem amb molta preocupació la descapitalització dels departaments en desviar investigadors i importants fons de recerca cap a d’altres centres i instituts. També és inquietant la imprevisió en la necessària formació de nou professorat. Finalment, cal aturar el deteriorament de la docència, regulada amb criteris i mètodes més propis de l’ensenyament secundari que de l’ensenyament universitari.
Aquest punt em resulta complicat de valorar. És cert que la creació d’instituts i centres de recerca descapitalitza la universitat, però sense un sistema de govern de la universitat adequat cap govern donarà ni un euro. És un fet que cal acceptar. Els models europeus ja han canviat i no té cap sentit encastellar-se. D’acord en què no hi ha formació de professorat, jubilacions i manca de substituts preparats, és el futur. L’últim punt no el veig així. A mi no em diuen gaire com fer la docència i no em sento com un professor de secundària.
Acaba dient: El professorat sotasignant considera que és necessària una informació clara sobre la situació general i econòmica de la Universitat de Barcelona, alhora que expressa la seva crítica contra les disfuncions que des de la Conselleria sembla que es volen introduir en la relació entre el govern de la nostra universitat i el Consell Social.
En conseqüència, demanem un canvi en la política de recerca i de docència del govern de la Universitat de Barcelona, per tal que prevalgui la seva funció com a institució pública al servei de la societat. Una universitat pública de qualitat, on l’organització dels ensenyaments i de la recerca es faci amb la voluntat i l’ambició que la Universitat de Barcelona continuï essent una institució de prestigi i de referència. Per assolir-ho és fonamental el respecte a l’autonomia de la universitat contra tota mena de pressió política, empresarial o ideològica, per tal d’assegurar la seva independència i llibertat com a institució dedicada al saber.
Comparteixo plenament que cal una informació clara sobre la situació general i econòmica de la UB i l’he reclamat. També amb el que sembla està fent el Govern i el Consell Social. Introdueix disfuncions. No veig gaire pressions més que les que provenen de l’administració i totes lligades a situacions que comporten diners.
És aquest ala meva reflexió, plena d’acord i desacords amb el contingut del document. Malgrat tot, considero positiu que s’hagi produït una mobilització i que es trenqui d’una vegada l’anquilosament de la UB.
La situació és greu, molt greu, i el paper del Consell Social no m’agrada. Ja fa a prop de tres mesos vaig escriure Les finances de la UB. Encetava l’article referint-me a una notícia del diari El País sobre la UB: El consell de la UB bloqueja els comptes de 2008 fins tenir un pla de futur. El Consell Social de la UB encarregava a KPMG l’estudiï les perspectives financeres de la UB. Finalment l’informe s’ha lliurat, no sé si tot o un resum, m’inclino per la segona opció. El que he llegit no m’agrada gens. Crec que diu coses inapropiades i algunes inaplicables. No sé el preu que s’haurà pagat per aquests papers.
Crec en el Consell Social com a institució, a molts països que prenem com a model, òrgans com aquest estan ben acceptats i la seva funció és molt positiva. Va ser introduït per l’LRU al 1983. Estic plenament legitimat per escriure la meva opinió, especialment quan he estat i soc un ferm defensor d’aquest òrgan. Voldria recordar que la Llei de Modificació de la LOU supeditava el Consell Social al Consell de Govern i vaig defensar la posició contrària, la que hi havia i hi ha, perquè crec que ens devem a la societat.
Però no comparteixo el que està fent el president del Consell Social de la UB. Discrepo del que ha li he sentit en actes públics.
Escrivia el 4 d’octubre, Inauguració del curs a la UB, que com altres companys astorats, vaig escoltar la critica a la UB del president del Consell Social dient que un estudiant de Harvard costa el mateix que un de la UB. Som ineficaços però això no és veritat. Hauria de fer com el president Puig Salellas, ajudar al rector a prendre les decisions difícils i guardar les crítiques per fer-les al despatx. No accepto que és diguin coses que no són certes i que desprestigien la institució. Es poden escoltar les seves paraules al vídeo de l’acte, aproximadament al minut 81. Compara la UB amb Harvard i diu que tenen similar despesa per alumne. Un nombre similar d’espais i professors.
Ja més recentment, el 20 de febrer, fent referència a l’acte celebrat al Cercle d’Economia, Tendències i canvis en el govern de les universitats europees, em queixava que el president del Consell Social va dir que a la UB no hi havia càlcul de costos i va deixar la gestió de la UB a l’alçada del betum. Ja fa vuit anys ben bons que la UB va iniciar el seu treball de càlcul de costos. Ho vam fer amb el malaguanyat amic Emilio Vales. No ho segueixo internament, però em consta que es continua fent. Naturalment, una universitat no és una fàbrica de cargols i per tant les imputacions es fan de manera diferent i sempre, com en qualsevol model de costos, és necessari fer supòsits a l’hora d’imputar despeses. Amb totes les imperfeccions que es vulgui, el model de la UB ha servit per elaborar un document per part de l’AQU sobre indicadors econòmics. Ho sé bé perquè he estat el coordinador.
He escrit massa, em deixo moltes coses que voldria dir, nomes afegir que, a banda de millora de gestió i moltes altres coses que ha de fer la UB, cal que el Govern s’impliqui, resolgui el problema financer de la UB, i també d’altres universitats i d’una vegada faci un model de finançament adequat.
Tema interessant el de la UB i que desconeixia completament. Evidentment sembla que hi ha hagut mala sort amb el president del Consell Social, doncs en comptes de donar suport a la institució es dedica a visibilitzar les seves debilitats portes enfora.
David,
Si només fossin les debilitats. És que a sobre diu coses que no són certes. El problema és que l’Huguet s’ha enamorat. Es veu que va i li explica el desastre que som i l’altre deu riure. Tot plegat penòs.