Enric I. Canela
Carlos Berzosa, el rector de la Universitat Complutense de Madrid, segur que l’escoltaran en el Ministeri de Ciència i Innovació, publica avui a El País un dur article que titula Si a Bolonya, però no així. Primer parla del que creu que és el procés de Bolonya i el que creu que no és, però diu: Aleshores, per què diuen el que diuen els seus detractors? s’han inventat un enemic irreal? Crec que no, que els perills que assenyalen són reals, però també creo que no han de ser imputables a Bolonya, sinó que són el resultat de les actuals tendències socials i de la creixent globalització dominada pel mercat, que afecten negativament a la universitat. Coincidència total.
Afegeix més tard: hem de ser els universitaris els que elaborem els plans d’estudi i el catàleg de títols que proposem per a les nostres universitats, així com decidir els mètodes docents a aplicar. Si les coses es fan malament, serà la nostra pròpia responsabilitat, no la d’uns altres.
I recullo els dos paràgrafs finals, gairebé fins el final: Dit això, cal reconèixer que el procés de convergència en el nostre país ha estat un despropòsit. I ho segueix sent amb actuacions com les de l’Agència Nacional d’Avaluació, Qualitat i Acreditació (ANECA), que estan inquietant a rectors, degans i professors. Hem tornat a caure en el vici d’aquest país, que és crear burocràcia, sol·licitar dades absurdes, alguns d’ells fins i tot en contra de l’autonomia universitària, i no anar a la veritable essència del que ha de ser un pla d’estudis. Per aquestes raons dic sí a Bolonya, però no de la forma que s’està fent. Duem massa temps parlant de Bolonya, confonent a professors i estudiants. S’està deixant podrir el procés de reformes per falta de directrius clares. Part del professorat es troba desmotivat, quan no empipat per la burocràcia. El procés de Bolonya és atacat d’una banda dels estudiants i professors, dificultat per uns altres des de dalt, i els quals ho han d’aplicar cada vegada tenen menys il·lusió en ell. Es troba en veritables dificultats per a tenir èxit.
Els rectors, en aquest context tan complex, no hauríem de convertir-nos en mers seguidors dels dictats emanats des de la ANECA, i hem de posicionar-nos davant els nostres estudiants.
Ara, però tot i estant d’acord amb l’embolcall, no estic d’acord amb el rector Berzosa. Soc testimoni de primera mà. L’ANECA, amb més encert o desencert, està aplicant un Reial Decret que va estar acordat amb els rectors. Tot el que avui representa verificar els plans d’estudi ho fa l’ANECA perquè en el seu dia, els rectors, majoritàriament enemics de la intervenció de les comunitats autònomes, van defensar un procés centralitzat.
Les coses serien molt diferents si l’ANECA, es limités a fer el que diu la LOU, però el que passa és que el Reial Decret li encarrega tota aquesta “burocràcia” que lamenta Berzosa.
Són la majoria dels rectors els que s’han de posar cendra al cap i assumir la seva responsabilitat quan no van oposar-se, torno a dir, amb comptades excepcions, a què l’aprovació dels plans d’estudi seguís aquest tortuós camí. L’avaluació a posteriori, però per això cal actuar, quan toca a priori. Els rectors no ho van saber fer i les conselleries competents de les comunitats autònomes no van saber oposar-se. Es queixen quan no toca i no actuen quan toca. Ara el Ministeri s’està traint l’esperit que va permetre aprovar la LOU amb una majoria més àmplia, fent una interpretació increïble de la paraula “verificar” que introdueix la LOU.