Enric I. Canela
El Llibre Blanc de l’ACUP té moltes coses interessants. Vaig dir ahir que en parlaria. He tingut poc temps de llegir i menys d’escriure, però si voldria fer un breu apunt.
Per als que el tingueu, sinó probablement tant és, a la taula 3 a la pàgina 61, es poden veure els països que participen en el procés de Bolonya, l’estructura i adaptació del procés.
La taula indica el nom de l’estat i al costat els anys del grau i del postgrau així com l’estat d’adaptació, és a dir si està acabat, si esta avançat o si està iniciant-se. En el cas de Luxemburg i el Regne Unit ja diu que no els calia adaptar-se.
Hi surten 46 estats, alguns han finalitzat i la majoria estan acabant. Estan en fase inicial, Armènia, Espanya i Rússia.
La majoria han adoptat l’esquema 3 anys de grau i 2 de postgrau. Són excepcions: Armènia, Bulgària, Espanya, Grècia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Turquia, Ucraïna i Xipre que adopten el 4+1/2, 4+1 o el 4+2. A més, Albània, Irlanda, Letònia i Luxemburg adopten, segons el grau específic, el 3+2 o el 4+1.
Com es pot deduir, l’opció del govern espanyol, en aquell moment, va ser l’equiparació amb els països més competitius del nostre espai més afí, la manca d’independència política de Catalunya ens col·loca en una situació que dificulta que els nostres postgraus es puguin promoure de manera competitiva a l’espai europeu.
Tot és molt significatiu, Enric, en efecte. Igual com és significatiu que l’oposició més ferotge a Bolonya provingui dels estudiants (i alguns professors) que menys treballen (que menys treballen per aprendre, vull dir), és a dir els de lletres i humanitats, acostumats a no fer absolutament res. En fi, el què és clar és que fins que Catalunya no sigui un estat serà difícil que la universitat catalana es desempallegui de les rèmores.
Enric, desolador. Costa d’entendre. De fet és una evidència de l’estupidesa i covardia a què es fa front al repte de la competitivitat de les nostres universitats. Ui! he dit competitivitat! Això és prohibit, no?
Joan i Elies,
Ja veieu com va la cosa. La idea europea de fer 3+2, ara queda converitda en un 4, amb un 1, que per lògica s’hauria de fer després d’haver treballat.
La disputa a Madrid entre catalans i els altres va ser dura, jo no vaig deixar de batallar ni un moment. Al final res, això ens unia a l’espai iberoamericà d’educació superior. I a Moldàvia, naturalment. Ara el regne Unit, Finlànida, etc. res. Els estudiants estrangers necessitaran màstrs de dos anys, els nostres seran d’1.
És un estat ridícul. És el cost de la dependència.
Com deia algú a l’altra entrada, déu n’hi do del que ens assabentem pel teu bloc. Per altra banda, Espanya participa darrerament en eixos d’avantguarda (com el de Rússia-Sèrbia-Xipre amb el tema de Kosovo). Vaig sentir per part d’un professor que havia participat en el procés espanyol, que el motiu per no seguir el format 3+2 és que havien fet els càlculs i en moltes universitats espanyoles donava com a resultat que hi hauria professorat sense -i aquí es poden fer bromes i no tan bromes- res a fer per manca d’alumnes. Quins són els motius de la decisió espanyola? El marge de la universitat catalana és realment zero en aquest aspecte (ja m’imagino la resposta, però tanmateix…)?
Ivan,
Jo vaig ser a tota la discussió, des del primer decret de Pilar del castillo, fins les discussions de l’últim de Mercedes Cabrera. A l’època anterior es va admetre la possibilitat que hi convisqués el 4+1 amb el 3+2, però amb la caiguda de Maria Jesús San Segungo això va canviar. El projecte de reforma de la LOU es va girar com un mitjó i van aparèixer els esborranys dels nous decrets. Una declaració de Mercedes Cabrera a Saragossa, en un consell de coordinació, sinó ho recordo malament. Era al 2006. Allà es van donar totes les raons. Una la convergència amb Iberoamèrica, l’altra que els estudiants eren més joves que al estranger, altra el fet que el primer curs els permetria definir-se millor i dins d’una branca poder canviar de carrera. Com s’està veient això és poc més que impossible, ja que els primers cursos defineixen. Algú pensa que un que fa primer curs de Biologia podrà passar a segon de Matemàtiques? Bé, un seguit d’absurds que des de Catalunya es van intentar aturar. Res a fer. L’argument definitiu era la pressió corporativa de molt professorat que va impulsar als rectors espanyols a defensar aquesta bajanada.
Jo crec que això és irrevesible per uns quants anys. I a la pregunta, el marge de Catalunya? Zero.
Així és la “llei de la dependència”