Notícies de la premsa d’Universitats, Recerca i TIC del 15 i 16 de juny

Enric I. Canela

La immensa feina que he tingut, que tinc, amb les avaluacions i els nous títols, etc., bé no explicaré ara quan dura és la vida, m’ha impedit escriure com voldria. Recullo algunes notícies d’aquests dos dies. Les més importants ja les havia comentat en altres apunts.

El Mundo de diumenge publicava un article en el que feia “un comentari” sobre la burocràcia que representa l’elaboració dels títols reformats. Dono fe que és una cosa espantosa. No havia vist mai a la vida un procés tan complicat i que demani coses que no tenen cap sentit a aquestes alçades, especialment quan les demana Madrid i la competència per implantar els títols està a Catalunya.

El Mundo publicava també un conjunt de coses que no estan clares en el pocés de Bolonya. Deia que mentre es demana tot això el model de finançament segueix sense resoldre’s. L’anàlisi d’aquest article és bona, posa de manifest un seguit de dèficits, per altra banda prou coneguts, del sistema espanyol. Al costat publicava una columna on explica les coses que si estan clares. Naturalment res de nou.

Interessant l’article que El Mundo publicava ahir dient que pràctiacment no s’ha fet res per reformar les enginyeries. Realment aquest és un dels grans fracassos de la feina que s’ha fet fins ara. Un error notable.

La premsa d’avui recull un article d’El Periódico que diu que els rectors catalans recolzen les fusions universitàries. Es refereix a un dels aspectes que apareix al llibre Blanc de l’ACUP. Bé, més que fusions volen projectes conjunts. Es tracta d’aconseguir més relació i projectes conjunts.

AVUI publica una petita columna en la que recull una curta entrevista amb la rectora de la UdG. Anna Maria Geli. El diari en destaca que l’increment de les beques és irrenunciable.

El País publica avui un article de Daniel Peña: Davant del procés de Bolonya. Fa un repàs històric i critica que algú pugui dir que submissió als interessos empresarials. Defensa el procés. Res de nou.

El Periódico publica una carta de queixa pel greuge que suposa fer la selectivitat aquí mentre que altres països europeus no tenen aquesta prova i els estudiants que fan el batxillerat aquí en col·legis d’aquests països tampoc. Tenen notes molt altes i passen per davant dels indígenes. Espanya és lenta i tossuda. Li costarà traure aquest invent i probablement es farà malament. Espero que no copiïn algun sistema exòtic en lloc de fer com els britànics.

El Economista diu que Cristina Garmendia agafa les regnes de la recerca. De fet diu coses de les que ja diu el discurs que he penjat a Cristina Garmendia, una valoració personal de la seva compareixença al Congrés. Li dóna importància a què l’Institut de Salut Carlos III estarà al Ministeri de Ciència i Innovació. No podem obviar que es tracta d’una bona notícia.

ABC publica un article que diu que Europa vol acabar amb la precarietat dels investigadors. El reprodueixo: El fet que Estats Units està a molta distància d’Europa en matèria de recerca no és cap novetat però, per fi, a Brussel·les s’han adonat que les condicions laborals dels investigadors a Europa són tan precàries que, o bé es van a treballar a l’altre costat de l’Atlàntic, o opten per altra via professional que els permeti assegurar la seva subsistència. El comissari europeu de recerca, Janez Potocnik, ha presentat una iniciativa perquè tots els països creuen una associació que doni cobertura a aquests investigadors quan optin a una beca o es desplacin a altre país europeu. Es tracta, segons el parer del comissari, d’obrir sistemàticament els processos de contractació d’investigadors, en l’actualitat bastant tancats, que es cobreixin les necessitats en matèria de Seguretat Social i pensions dels investigadors «mòbils», que s’ofereixin unes condicions d’ocupació i de treball dignes i que s’adoptin les mesures necessàries per assegurar que els investigadors tinguin la formació i les capacitats adequades. Brussel·les denuncia que en molts països hi ha legislacions totalment obsoletes sobre el treball dels investigadors. Entre les discriminacions que sofreixen aquests treballadors està el fet que els sectors públics dels països contracten amb criteris que no estan basats en la competència dels candidats, sinó que se sol tractar de convocatòries semitancades. A més, la contractació temporal és la norma en el sector i les possibilitats d’ascens solen dependre més de l’antiguitat que del rendiment professional, per no parlar dels baixos salaris, que acaben per desincentivar definitivament als investigadors. En matèria de formació la situació no és millor ja que segueix sent bastant tradicional i acadèmica, el que no els equipa adequadament per als requisits de l’economia del coneixement moderna, on els vincles entre la indústria i els centres públics de recerca són cada vegada més importants.