Enric I. Canela
He llegit a El Periódico que la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va presentar el 2 de juny una denúncia en què posava en coneixement dels jutjats penals els assalts violents que havia patit el rectorat i el deganat de la Facultat de Filosofia i Lletres el 29 i el 30 de maig.
Felicitats. És el que cal fer quan la democràcia és substituïda per la violència. Espero que la UB faci actuar a qui correspon quan s’utilitza la coacció per evitar la democràcia i, si cal, obri el pertinents expedients i presenti les corresponents denúncies. Un quants estudiants que van participar en els fets que van impedir el 20 de juny a la Facultat de Biologia, i sobre els que vaig escriure Fer el ridícul, estan identificats i espero els expedients.
Prou de comèdia!
Sembla molt fàcil reclamar la justícia per a uns i no mirar el que no ens interessa.
1)Les concentracions al Consell de Govern eren per demanar tota la informació i responsabilitats polítiques referents a la càrrega indiscriminada contra els estudiants concentrats a un recinte obert del campus en horari lectiu, exercint el dret a la llibertat de reunió, manifestació i expressió. Drets fonamentals i constitucionals, refrendats pels Estatuts de la UAB.
La càrrega va ser el 4 de març. Encara els òrgans de repressentació estudiantil no han tingut cap resposta. Als tancats identificats s’els va amenaçar. Aquest ha estat el diàleg de la instiució.
2)Les concentracions referents a la Junta Permanent de la Facultat de Lletres de la UAB. Impugnació per vulneració palmària del reglament de la mateixa facultat. És a dir, del reglament estamental i antidemocràtic que ni tan sols han respectat. Va estar impugnada formalment i rebutjada la seva impugnació amb arguments que legitimen (i obliguen) al contenciós administratiu. També l’UAB haurà de declarar per no convocar als estudiants escollits als òrgans.
3)Contravenint qualsevol reglament i principi de la UAB, la Degana va persistir en continuar amb una Junta en tràmit d’impugnació, tot impedint novament l’accès als representats al lloc de la reunió. Ho sentim molt, però la seguretat privada de cap centre pot exercir funcions de policia, i això és el que volia la Degana: Que identifiquèsin als estudiants.
Davant un problema polític obert i manifest, senyor Canela, ens agradi o no, la democràcia passa per garantir els drets democràtics a tothom. I democràtic és garantir el dret a explicar les reivindicacions, a comunicar-se amb la comunitat estudiantil pels canals oficials en tant que representats escollits per ells -com fan la resta d’estaments-. Què ha fet el Rector i el seu secretari? Censurar, perseguir i negar el dret a la paraula. I a sobre, aplicar un reglament PRECONSTITUCIONAL contra els seus estudiants, i a més a més, REBUTJAR L’ARRBITRATGE DEL SÍNDIC DE GREUGES demanat pels estudiants.
Efectivament, la UAB es veura en la obligació d’anar als jutgats, tanmateix, es veura en l’obligació d’explicar qui ha inaugurat la violència com a eina de comunicació amb els seus estudiants i el silenci covard per tal de cridar en CAP MOMENT a cap assemblea o coordinadora d’assemblees o al mateix comitè de vaga.
Aplicar la democràcia saltant-se els reglaments i apallissant estudiants amb policia i amb un reglament que vulnera tots els drets polítics fonamentals, sembla com a mínim cínic. I la seva pretesa objectivitat informativa, compromesa per un Periódico que ni tan sols s’ha molestat en recollir un mínim contrast informatiu de l’altre part.
Jo, com a expedientat, també signaria l’editorial de fa uns dies de El Periódico. Tota sencera. La triste realitat és que la justicia i la democràcia són bens sacrificables en nom d’elles mateixes, i per sobre de tot, despersonalitzant als estudiants, tractan-los com animals, un bloc irracional i sense cap capacitat cognitiva, tot i rebre les magnífiques oratòries dels mateixos professors que aran volen el seu cap.
Qui ha fet el ridícul des del 4 de Març ha estat en Lluís Ferrer i continua fent-ho amb la seva politica publicitaria i depauperació de les condicions de treball dels treballadors i docents de la UAB. I amb la clarísima incapacitat per resoldre civilitzadament el que, des de bon principi, molt abans del 4 de Març, era plantejable en termes adults i no infantils, com està fent ell i tot el seu equip, per aprovar a QUALSEVOL PREU una reforma que DE CAP DE LES MANERES HA ESTAT DISCUTIDA I DEBATUDA PEL CONJUNT DE LA COMUNITAT UNIVERSITÀRIA.
I si vostè vol informació, no té més que demanar-la.
ara si només vol l’autoreafirmació, no cal que faci res més que llegir el diari que torna els favors de demanar el vot per al PSOE (Lluís Ferrer) i de qui es nega a cumplir els acords sobre la llengua a la universitat.
No coicideixo amb la posició del rector de la UAB pel que fa al català, però la vida democràtica ha de tornar a la universitat. Jo no dubto que entre els que es queixen pel tema de Bolonya hi hagi molta gent de bona fe, però en cap cas ningú em farà creure que entrar al deganat per les finestres, és pot passar per alt.
Jo he viscut un espectacle deplorable a la meva facultat, on s’ha informat i els estudiants han participat a les comissions. Resultat: impedir la Junta per la força. Això si, unes 20 persones de la Facultat. Quina representació, no?
Ho tinc molt clar, els que havien d’anar a la Junta eren els representants i no altres. I la Junta s’havia de fer. És acomplir amb les normes que per això estan.
Em sembla vergonyòs l’acció per l’acció i sense cap mena d’estratègia. El que no farè és mirar els detalls per oblidar-me del que és important i del problema de fons, ni confondre als dèbils amb els poderosos.
A la UAB, cap assemblea de facultat ha pres l’acord d’aturar a qualsevol preu una reunió institucional, ni molt menys. I cap assemblea d’estudiants ha reivindicat l’aventurerisme i l’acció individual irreflexiva -com ara la de les finestres, encara per demostrar- com accions pròpies. Tanmateix, quan vostè i la immensa majoria del professorat prefereix circumscriure tota l’activitat estudiantil a fets aïllats esta prenent partit, siguem conscients i crea el context per a tancar les files i l’enrocament de possicions.
És com si arran dels flagrants casos de corrupció de qualsevol universitat,que n’hi ha uns quants, es resolguès la qüestió en un genèric : “ha de tornar la honradesa a la universitat” o “tota la universitat és corrupta”. Fiscalitzem els casos, però si no analitzem el context en el que es produeix el fenòmen no entendrem res i no solucionarem absolutament res, si és que la voluntat es resoldre algo o senzillament continuar ignorant la veu de l’estudiantat o millor encara, donar un càstig exemplar a tots aquells i aquelles que legítimament no volen aqusta reforma, per tirar-la endavant A QUALSEVOL PREU. Perque aquesta sí que sembla una decisió d’un òrgan i no un producte irreflexiu o descontrolat.
I si hem de mesurar la gravetat de les coses, òbviament em sembla molt més inofensiu un estudiant entrant per una finestra que quinze furgones d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra, honestament.
En primer lloc, vostè es podria preguntar perqué es denuncia el dia 2 de juny un fet que va succeïr el dia 18 d’abril. I perquè es fa pública aquesta notícia al juliol. D’altra banda, per què s’obren ara, precisament ara, a finals de juny i durant el mes de juliol, expedients disciplinaris sobre fets produïts durant el mes d’abril i maig.
I perqué, havent-hi uns estatuts que estableixen un conjunt de garanties que no hi són al Reglament franquista, recòrren a aquest reglament.
En segon lloc, m’agradaria que vostè dongués una explicació racional o una hipòtesi de treball plausible, a perquè el Rectorat de la UAB pot legítimament trencar els principis descrits als seus estatatus sense cap conseqüència, ni tan sols una miserable comissió d’investigació (en referència al 4 de març i els Mossos d’Esquadra) i perqué més de 30 estudiants, inclosos vuit (d’un total de deu)que el seu delicte va ser signar la impugnació formal d’una junta irregular, sí que han de donar respostes per haver trencat la “normalitat democràtica” amb l’empar d’un reglament franquista.
El que encara em sobta més és com vosté pot naturalitzar el que els òrgans de govern es reuneixen amb presència policial. Faig recompte de danys personals i materials certificats i verificats i les comptes em surten malament: prop de 60 persones agredides i ferides físicament pels Mossos d’Esquadra des del 4 de març, un vidre trencat pels Mossos d’Esquadra, impossibilitat d’assistir a represnetats estudiantils electes per presència de policia i seguretat privada, un treballador de seguretat contusionat per la decisió rectoral de fer-los treballar en un entorn obertament irrecomanable i amb una funció que no tenen, … la llista d’agravis és infinita i la persecució i assetjament a l’estudiant física, psicològica i acadèmicament interminable. Però això no mereix cap resposta ni cap demanda, senzillament s’aplica la fe corporativa “han de tenir les seves raons”. ¿i els estudiants, no les tenen?
Òbviament, per molt legítima que pugui ser una lluita no és acceptable qualsevol mitjà. Però aquest principi ha estat trencat puntualment per estudiants que no han cumplit acords d’assemblees, i tanmateix, ha estat una acció deliberada, corporativa i sistemàtica de l’Equip de Govern de la UAB. Sigui quin sigui l’objectiu no és comparable la capacitat d’exercir la violència potencial i realment executada de forma sistemàtica per l’Equip de Govern i el potencial violent d’estudiants que ni tenen pistoles, ni porres ni capacitat per expedientar ni censurar a ningú.
Finalment, parlar de democràcia en referència als òrgans universitaris en sembla abusiu. Seria més correcte parlar de normalitat “institucional”, en tant una minoria decideix en una mesura desproporcionada respecte a la resta de la comunitat universitària, això em recorda més a les corts feudals que no pas a una democràcia ni tan sols liberal. El que és més greu, es que ni tan sols la mateixa institució ha respectat la seva legalitat feudal.
Tanmateix, els anuncis de reforma de la LUC que va plantejar el Conseller apunten trets cap aqui. Quan menys es discuteixi millor i quan més decisions polítiques es “tecnifiquen”, molt millor, així les coses funcionen més ràpid i eficaçment. Es que la democràcia de veritat requereix temps, discusió i cerca de consens, respecte mutu i condicions per a una discusió equitativa. La censura i la manca de pluralitat d’informació, la difamació, la criminalització i la persecució no són eines que faciliten la democràcia, però sí l’eficàcia.
Tractar un problema polític com a un problema d’ordre públic és una pràctica comú de dictadures i règims feixistes.
Desconec el context de mobilització i estratégies dels companys de la UB en el seu conjunt. Sí sé que a la Facultat del Raval es va fer un referèndum i que el Deganat no ha tingut ni tan sols la delicadesa de deixar per un periode realment participatiu l’aprovació dels plans d’estudi.
Que la gran majoria de facultats facin el mateix, és a dir, aprovar plans d’estudi que generen com a mínim polèmica, al juliol i al setembre… no sé tampoc em sembla molt democràtic ni amb intencions de que així sigui. I aixó, tenint en compte que la gran majoria d’universitats públiques no tenen graus per l’any vinent.
Els antidemòcrates també,
No sé si dels meis comentaris se’n pot deduir altre cosa, però la gran majoria dels estudiants no estan involucrats en cap moviment, estudien i pro. Alguns participen en la feina institucional, a través dels òrgans estatutaris, i una ínfima part juga a la contra per mètodes que queden fora de qualsevol lògica democràtica.
Les meves informacions, crec que fidedignes, no parlen d’un estudiant entrant per una finestra, més d’un, sinó d’impedir violentament l’activitat institucional.
No discuteixo si cal o no acceptar el que diu el conseller, no m’agrada la legislació universitària actual. Més encara políticament estic a l’oposició d el’actual govern, però crec que les normes més elementals de la democràcia obliguen a respectar el que les lleis dictaminen, cosa que no s’oposa a no estar d’acord i a intentar el canvi. No m’agrada el que ha fet el govern espanyol amb el tema de Bolonya.
No és un problema polític, els problemes polítics es resolen amb els vots, no d’aquesta manera.
Molts dels que defensem el funcionament actual ens hem manifestat contra la dictadura i hem patit a la polícia franquista. Aleshore sles coses s’imposàven, ara es voten.
Els plans d’estudi a la meva universitat s’han discutit amb representants d’estudiants i els que no han participat en res s’han posicionat de forma, diem, inadequada contra el llire funcionament de la institució.
I si, la presa no l’hem posat nosaltres, ve donada per la necessitat d’enviar la documentació a l’ANECA, per cert, cosa amb la que no estem d’acord. Ho fem, és el que diu la llei, mentre ho intentem canviar.
Agraeixo que dongui resposta. Tanmtaeix, no cal entrar en un debat de teoría política (és a dir, si allò que és legal és juts o si s’ha de cumplir la llei malgrat que aixó comporti una injustícia palmària, que d’això moltes pobles tenen experiència, des de la Revolució Francesa, fins la indepedència dels EUA o la mateixa República Irlandesa o la lluita per les 40 hores setmanals).
Deia, que no cal entrar en aquest debat, perque la cosa parteix d’un estadi previ. El Reial Decret estableix el 2010 com a termni. Això permet entrar en matèria i aprovació durant el curs vinent. Sacrificar qualsevol iniciativa estudiantil- sigui del signe que sigui- és un preu molt car en termes democràtics com per justificar-lo només amb els calendaris de l’ANECA, insisteixo en que la immensa majoria del pàrquing universitari públic del conjunt de l’Estat no presenta cap proposta de Grau per l’any vinent, ens agradi o no.
Vostè em parla de la UB-Diagonal, d’una facultat. Jo li parlo d’estudiants de la Facultat d’Història de la UB al Raval. El referèndum es va celebrar segons normes pròpies institucionals de la facultat. Això no té cap valor?
Vostè en parla que la majora de l’estudiantat no més estudia. És cert. La immensa majoria de la gent treballa i prou. És cert. El fet que les injustícies siguin denunciades per una minoria no treu el pes i la importància que tenen per tal de cuidar els mínims valors democràtics, la pluralitat.
Jo li dic, a la UAB l’Equip Rectoral ha trencat els mínims més mínims pel que fa al respecte de les garanties democràtiques i integritat fisica dels seus estudiants contemplats als seus Estatuts. I vostè en parla de la seva facultat i felicita a la UAB per denunciar als jutgats i si no justifica, al mneys perdona, el fet que la UAB hagi establert com a deporte universitari haver de creuar cordons policials per entrar als òrgans de govern (si t’en surts, és clar). A més són els mateixos estudiants els que són els responsables. Em sembla que no és equitatiu.
Tampoc cal entrar en el debat sobre si vivim o no en una democràcia. El que és ben cert és que cap estatut universitari és democràtic,una persona no val un vot. Si vostè creu que les coses a la seva facultat no s’estàn impossant li crec. Però no crec que vostè cregui que aprovar plans d’estudi contra referèndums institucionals, aprovar plans d’estudi al juliol amb presència de Mossos d’Esquadra no té molta pinta de llibertat i democràcia. Pot-ser ara qualsevol cosa que faci un òrgan de la universitat és democràtic pel sols fet de ser un òrgan institucional. A les Corts Franquistes també es votava. I tant que es votava.
Censura, policia i assetjament. Així s’està aplicant la democràcia reformadora ja no sols al Principat, a Santiago de Compostela, a la Universitat del País Basc, a la Universitat de Lleida, a la Universidad de la Laguna…
Sembla que tot l’estudiantat organitzat de cop i volta ha esdevingut en vàndal. Molt sospitòs. De fet ja El Mundo va insinuar que el jovent independentista eren prototerroristes. Des d’aquesta perspectiva tot és molt més fàcil n’hi de bons que estudien, consumeixen i callen; n’hi de violents sobrevinguts que s’han de fer callar. De fons: “la llei és la llei”. No li sòna d’altre època?
M’agrada sempre contestar, però jo estic molt lluny de poder donar una classe de teoria política, però tort i discrepar de moltes lleis, les procuro acatar. ÉS un manera d’enfocar la vida. La meva llibertat acaba on comença la dels altres i per que això pugui ser calen normes acceptades per la majoria.
Cert, el RD estableix el 2010 com a límit, i què? Portem tot l’any, i la feina de molts abans amb la història del canvi. I si, crec que per moltes raons, cal començar el curs 2009-2010 i necessàriament per fer-ho s’han de respectar els calendaris d’ANECA, no hi ha més fórmula, malauradament tots aquests estudiants que lluiten tant podien fer alguna cosa per la independència del país, seria més rendible. Em sembla que no ens entenem, la immensa majoria presentarà els plans en el mateix moment que nosaltres, per al curs 2009-2010. Com ho podeu saber? I totes les iniciatives universitàries portades pels camins establerts han seguit un camí positiu, o les que conec, molt millor així.
Jo no hi era a la Facultat d’Història de la UB al Raval però vaig viure un d’aquest xous de “participació” i la veritat és que si aquesta és la forma de participar… Això no és denunciar injustícies per una minoria, perquè no hi ha injustícia, el que cal és dir les coses on toca i acceptar el resultat. Creuen 4 estudiants que ens han d’imposar a tots el que volen? O millor, el que no volen.
Jo dic que la UB, si cal, ha de posar vigilància per evitar que els més elementals drets de les persones siguin suprimits per la força. No crec que cap estudiant que tingui dret a entrar a un consell sigui aturat. I si ho fos ho denunciaria.
Evidentment el vot ha de ser ponderat. En qualsevol país civilitzat els estudiants participen però no tenen le mateix pes que el professorat i naturalment crec que els plans d’estudi no s’han d’aprovar en un referèndum. Naturalment mai no voldria aprovar un pla d’estudis amb el Mossos d’Esquadra, però si no em deixen exercir els meus drets… A la vida hi ha coses que es voten per tothom i altres que no, fins i tot hi ha lleis que no es poden votar, com la de la gravetat. Encara que sortís no, seguiria acomplint-se. I em sembla que només algú que no ha viscut una dictadura pot comparar una votació franquista amb això.
Quatre estudiants han esdevingut vàndals, la gran majoria són persones que segueixen els seus estudis amb normalitat. Em sembla que les comparacions amb moments anteriors no tenen senti, jo puc comparar, però tothom es lliure d’intentar-ho.