Enric I. Canela
Avui Hector López Bofill ha escrit un bon article sobre la universitat al diari AVUI. El titules Universitats i cost zero. És un bon article que toca os. No hi coincideixo plenament, per exemple jo soc ja, diem, dels antics, i m’he fet un far de treballar per tirar endavant el nou model docent, més que els joves. I ho faré mentre el cos aguanti. Crec que és bo, no m’ha anat malament, molta més feina i millors resultats. Malauradament López Bofill té raó, massa gent no seguirà sense recursos nous. A cost zero no es pot fer tot això. Algú ha de reflexionar. Jo m’he fet un fart de predicar, però no em fan cas arreu, segueixen amb absurdes teories que només fan que intentar amagar el no voler posar més recursos.
Reprodueixo l’article que, com he dit, no comparteixo al 100%
Anna Maria Geli i els altres rectors de les diverses universitats catalanes van signar un article publicat en aquest diari el diumenge 6 de juliol cantant les excel·lències del nostre sistema universitari en ocasió dels reptes plantejats amb l’aparició del Llibre blanc de la Universitat de Catalunya. Si tenim en compte el to cofoi que destil·len aquests escrits podem inferir que els equips directius de la nostra educació superior i els responsables intel·lectuals que han concebut els plans de transformació d’aquesta institució no s’allunyaran de l’autisme que els ha caracteritzat en els darrers anys i que ha accelerat els dèficits que pateix la comunitat universitària catalana.
ENS TROBEM EN UN PERÍODE dominat per l’obsessió d’aquest comitè de notables que regeix el destí de les universitats públiques per implantar l’espai d’educació superior (l’anomenat procés de Bolonya) i per promoure, sense recursos, una innovació constant de plans d’estudi i d’estratègies docents. En síntesi, aquest és el gran drama de la universitat actual: que s’ha concebut un sistema universitari que, a ple rendiment, encareix de l’ordre d’un quaranta per cent els serveis que proporciona la universitat i ningú no sap com finançar aquest esforç. És allò que el col·lectiu de professors de les universitats públiques coneixem irònicament amb l’expressió “cost zero”, és a dir, que ens hem d’implicar a fons en l’execució de tots els canvis, se’ns demana la màxima exigència en la participació dels programes de millora de la qualitat docent (alhora que hem de mantenir un nivell de recerca punter) sense res a canvi.
DIFÍCILMENT AQUESTS PERFILS d’alta qualificació laboral tenen la seva correspondència retributiva i ja se sap que, sense incentius, tots els grans propòsits de guanyar competitivitat o bé acaben embarrancant o bé acaben en l’explotació. Potser aquí hi ha el nucli de les paradoxes que planen sobre el sistema universitari català i, en general, sobre el pla de Bolonya: la pretensió de crear estructures altament competitives amb les cotilles del sistema públic. ¿De debò algú es pensa que un especialista en la seva disciplina, a més de dur a terme la recerca en el seu camp, ha d’escarrassar-se a participar de tots els cursos d’innovació docent, a mantenir un alt nivell pedagògic, a monitoritzar els alumnes, a corregir les pràctiques, amb l’expectativa de cobrar 3.200 euros bruts al mes, que, en teoria, és el màxim que cobra un catedràtic i el màxim que es pot cobrar en una universitat pública catalana? Amb tota probabilitat, les activitats que desenvolupa un sterling professor d’una universitat americana s’acosten a l’ideal que amb el pla de Bolonya es pretén implantar aquí (com succeeix, per exemple, en el format de les classes de seminari amb grups d’alumnes molt reduïts), però no cal dir que les retribucions del mercat americà tripliquen les que s’ofereixen a Catalunya. Als EUA, la majoria d’universitats de prestigi són privades i molts estudiants s’endeuten per obtenir el grau. I aquesta és l’altra cara de la moneda de la implantació de la filosofia de Bolonya a les universitats públiques catalanes i l’intent de fer passar bou per bèstia grossa: que, atès que no es pot mantenir un nivell de professorat competitiu amb uns sous discrets, traslladem el gruix de l’educació superior de la llicenciatura als màsters, on el mercat lliure pot operar amb menys restriccions. El risc d’aquesta estratègia acaba, doncs, perjudicant el nivell d’igualtat entre els estudiants, que era el vaixell insígnia de la universitat europea, i creant una fractura entre els que es poden pagar els màsters i continuar amb els estudis superiors i els que no.
AL CAPDAVALL, EL RESULTAT d’aquestes incoherències ens portarà a no moure’ns gaire d’allí on érem, situació que es pot resumir en les següents observacions: 1) que la qualitat docent i l’equilibri entre rendiment investigador i activitat pedagògica dependrà de la bona voluntat i de la vocació del professorat: els millors continuaran subjectes a les temptacions del mercat acadèmic global o del mercat en general; 2) que la generació actual de catedràtics pre-Bolonya (que és la que decideix a la universitat) no té cap incentiu per adaptar-se al sistema i ben segur que els requisits que ara es demanen per accedir a una plaça de professor, sobretot pel que fa a la innovació docent, són requisits que no compleixen el 70% dels catedràtics en actiu; 3) que aquests projectes d’innovació que pretenen ser competitius acaben presoners d’una màquina de burocràcia per trobar finançament que provoca que es perdi més temps omplint papers que investigant o ensenyant; 4) que, atesa la manca de recursos per pagar els professionals i la desídia de bona part dels que ja ocupen l’escalafó superior de l’educació universitària, el gruix de l’activitat docent acabarà recaient en els professors joves, sovint en becaris mileuristes o, com ara se’ls anomena, teaching assistance, cosa que consolidarà la precarització laboral i la feudalització que ha caracteritzat la universitat catalana des de sempre, i acabarà degradant-ne la qualitat docent, i 5) i més greu, que totes aquestes innovacions i tots aquest grans plans de transformació de la universitat són concebuts per gent que fa anys i panys que no fa classe i probablement tampoc no fa recerca; ara bé, les seves idees, aquestes sí, ens costen a tots una bona morterada de diners.
Enric,
totalment d’acord amb el que planteges…crec com tu que els nous plans són millors, que generen més feina però més resultats; però en el que estem totalment d’acord és amb el tema recursos, i això és un tema de decissió política, cal que sigui així de clar…els pressupostos de la Generalitat han de recollir un augment significatiu de diners per a innovació i recerca sino, no en farem res, amb la voluntat no és suficient…
salut
Quan es parla de recursos sempre només es contempla creixer. Suposem que la premisa que els nous plans representent un 40% d’increment de cost és certa (poder sembla excesiva no?), a l’altre costat de la balança hauríem de dir:
1. Del curs 99/00 al 07/08 el professorat equivalent a Temps Complet s’ha incrementat el 24% (de 9.398 a 11.659 segons l’uneix)
2. Els estudiants equivalents a TC, han disminuït un 11% (de 121.000 a 108.000 del 00/01 al 06/07)
3. La subvenció agregada de les Universitats del 2003 al 2008 ha crescut un 60% !! (de 523 M€ a 838 M€ segons el Pla de Millora de Finançament).
Conclusió: Hi és o no hi és aquest 40% globalment? O es que poder el que tenim és un problema de gestió del sistema?
Totalment d’acord amb la Trina.
I jo encara aniria més lluny: el més pervers del sistema és que és difícil accedir al finançament però, per una altra banda, el finançament és sinònim de reconeixement.
Dit d’altra manera, la bona voluntat (i prou, sense recursos) no només és esgotadora a mitjà termini, sinó que, al llarg, no computa enlloc. Mentre ens esforcem a tenir criteris i sistemes de reconeixement dels estudis i experiència professional prèvia per als estudiants, no passa el mateix a nivell dels docents.
Qualsevol iniciativa d’innovació no beneïda per Ensenyament o el MEC (MQD, Estudios y Análisis, etc.) és invisible a efectes d’acreditació, reconeixement intern, etc.
La perversitat del sistema és, doncs, doble: ens refiem de la voluntarietat i, després, la penalitzem.
L’Hector Bofill apunta a que tal com esta organitzat el sistema acabarem amb la mateixa desigualtat, gairebe, que si fos privat. I suggereix com a mostra d’altres possibilitats models on el voluntarisme no es la premisa basica de funcionament del sistema, en particular de l’accio del professorat.
Associem el sistema america que cita en Bofill a l’impuls privat i fins i tot les universitats publiques com Berkeley (pagada en bona part per l’estat de California) actuen amb el professorat dins un sistema de mercat. Ja se que, a mes, tenen un nivell de recursos astronomicament superior al d’aquest entorn tan cutre on vivim nosaltres. Pero que la discussio sobre els recursos no es deixi de fer veure que amb me recursos i amb la mateixa organitzacio…. no avancarem pas gaire.
Em sembla que la tesi d’en Bofill va una mica per aqui: la cosa no s’arreglaria nomes amb mes recursos.
Si mes no, potser es pot deduir que apunta a la possibilitat de que el professorat operi dins un mercat obert de talent. Segur que hi han moltes mes formes de canvi organitzatiu que ens aniriem molt be. Fins i tot sense un increment espectacular de recursos aportat per fons publics.
(perdoneu la manca d’accents: teclat japones)
El tema d’aquest article és clau.
Trina i Ismael coincidiu en el tema de la necessitat d’augmentar els recursos. Nou model docent, més feina i més necessitats de recursos, que per altra banda no sembla que puguin aparèixer a curt termini. Model basat amb la voluntarietat, no reconeguda. Molta gent s’esforça en innovar, però no li reconeixen l’esforç realitzat alhora de la seva promoció, tret que el projecte d’innovació no hagi estat prèviament integrat en alguns dels pocs plans de millora docent finançats. Cert. Totalment d’acord, amb algun matís que comentaré.
L’acord amb Ramon Sangüesa és molt gran. Té raó l’Hèctor. El voluntarisme sempre és un mal sistema, bé a vegades ajuda, però basar l’èxit en això és un error monumental. No tot és qüestió de recursos. Penso igual. Molts més diners amb el mateix sistema organitzatiu seria llençar els diners a l’aigüera. Alguna aportació tindríem però l’eficiència dels recursos disminuiria. Segurament alguns canvis legals que permetessin la millora organitzativa ajudarien molt a aconseguir més coses amb pocs recursos més. Dic pocs, però si alguns, el canvi costa sempre diners. Per altra banda, el sistema de tots cafè ensorra qualsevol millora del sistema.
He deixat per al final el comentari del Ramon. No puc discutir cap dada, té tota la raó, només cal demanar les dades del sistema UNEIX per veure on som, però ho he fet perquè voldria posar un exemple personal. Aquest any, impulsat pel que el meu centre demanava, he canviat de model docent. Vaig decidir no fer exàmens i passar a un model d’avaluació continuada que em garantís que els estudiants aprenien l’assignatura. Començo per dir que no sé si he fet bé en canviar o no, ningú no m’ha dit res, ni que esperava o deixava d’esperar per tant ni em queixo ni res. El que si crec és que ha anat bé i pel que he pogut observar els estudiants han quedat relativament contents. Em referiré a un grup de 50 persones, al qual he impartit 36 hores de docència. Fent una estimació, soc veterà però sempre em preparo la classe i com que explico Bioquímica de la Nutrició, que evoluciona a bastant velocitat, a vegades dedico un parell d’hores a preparar la classe, mentre que altres dies amb deu minuts en tinc prou. De fet això no ha variat respecte a anys anteriors, posem doncs, regalant hores, una hora de mitjana. El que si he fet nou és no fer exàmens i demanar un conjunt de treballs i preguntes per escrit. Un total de quinze coses, que he corregit i retornat. Posem una mitjana de dues hores per estudiant. A més he rebut a cada alumne per comentar les coses i fer una avaluació, tot plegat una hora més per estudiant. El resultat és que aquest any he suprimit l’examen i he dedicat tres hores més per estudiant, 150 hores de més destinades a aquest grup. Ho faig de gust i ho seguiré fent, però dubto que es pugui demanar aquest increment. Acabo aquest comentari docent com l’he començat. No sé si algú m’ho demana, però no se m’acut quina és la manera fer les coses sinó amb classes interactives, amb molt pocs apunts i dedicació.
Ismael,
gràcies per l’acord, i per alusions, tot i que encara per encetar, (properament seré la responsable d’una part de les propostes d’innovació al Departament d’Eduació) penso que cal un estandard de qualitat que les administracions poden assumir, però no cal tenir a tothom encorsetat, i aquest plantejament és compartit per molts dels que formem part de l’administració…dintre d’uns mesos podré parlar més i llavors espero poder incidir en aquest tema, absolutament clau en el context de l’educació i de la nostra societat en conjunt..
Enric,
és per la modificació de metodologies per on es pot començar, i això no costa diners; però cal que hi hagi una compensació posterior..la voluntat val quan desprès es veu compensada…i el model que expliques és el que té possibilitats…és per aquí per on hem d’anar..però amb diners, ja ho deia jo abans, llavors es pot demanar resultats a tothom, estudiants i professors…és l’únic mètode…
salut i fins aviat
Trina,
El canvi de metodologies, passar d’una classe en la que es van llegint Powers Points a tota velocitat, cosa que fa molta gent, sense conversa particular amb l’estudiant, a una classe de discussió, amb treballs que s’han de corregir, enviar, parlar amb els estudiants, costa hores, moltes hores i això vol dir personal.