Enric I. Canela
Marta Sevilla parla a Impuls d’Opinió sobre l’adaptació dels estudis universitaris al Pla de Bolonya: Preocupats pel Pla de Bolonya. Reprodueixo amb comentaris. La negreta és meva i el vermell els meus comentaris.
Aquesta és la teoria, ja que en la pràctica moltes coses no s’estan fent bé. D’entrada, la comunicació és confusa ja que molts alumnes i professors encara desconeixen aspectes bàsics del pla. Tot i això, la comunitat universitària en general s’oposa frontalment a la seva entrada en vigor (això no és cert. Hi ha grups d’estudiants en contra i també alguns professors, però majoritàriament no hi ha oposició, potser cansament després d’una llarga espera carregada de rumors). Sent els seus objectius de base força positius, per què succeeix aquest fet? D’una banda, quan s’homogeneïtza sempre es tendeix a passar per sobre de les especificitats, cosa que en aquest cas donarà lloc a la desaparició de carreres amb poca demanda com algunes filologies. S’acusa també al Pla de Bolonya de produir una privatització de la universitat pública. En primer lloc perquè farà desaparèixer les carreres amb menys demanda, que solen ser les que les empreses no consideren útils (No és culpa del Pla, fa temps que el Govern vol resoldre aquest tema, en tot cas a Catalunya el marge que es dóna és molt ampli. La desinformació sobre això és molt gran). D’altra banda, no està clar si l’empresa privada contribuirà al finançament de les universitats, que podrien perdre així part de la seva independència (Malauradament aquí no contribuirà ningú. No sé d¡on ha sortit aquesta idea).
Un altre aspecte del pla que ha generat polèmica és l’organització de les carreres en graus i màsters. Els graus tindran una durada de quatre anys a seixanta crèdits per any, i són criticats en la mesura que seran generals i amb un nivell d’especialització baix. De cap de les maneres un grau equivaldrà a una llicenciatura actual, sinó que aquest haurà de ser complementat amb un màster, dels que la informació que es disposa és més aviat escassa (Depèn, en les carreres de ciències, que són les que conec, això no és cert, l’equivalència és gran). Seran de finançament públic, igual que els futurs graus o, tal i com passa amb els màsters que ofereixen actualment les actuals universitats públiques, tindran un cost econòmic molt elevat?(No ho sabem, però de moment no va per aquí). Si és així, l’accés als estudis de major nivell estaria limitat als alumnes amb un superior nivell econòmic, fet que aniria en contra de la qualitat del sistema universitari.
El que és evident és que tota la informació que ens arriba és insuficient. Queda molt poc temps per a que el Pla de Bolonya entri en vigor i les universitats encara no informen de forma clara als seus alumnes. Davant la manca de respostes oficials els rumors i les notícies de privatització i mercantilització de la universitat que ens arriben per part dels consells d’estudiants i les associacions de professors ens preocupen moltíssim (Caldria destriar el blat de la palla, són minories. A més hi ha moltes respostes oficials). Si és veritat que la universitat corre perill d’enfocar-se cap a la producció de treballadors eficients i no de persones amb criteri i capacitat crítica, com hauria de ser, el temps ho dirà, però esperem que els que ens representen prenguin les decisions adequades. D’una universitat de primer ordre tota la societat en sortirà beneficiada.
Estic d’acord amb algunes de les puntualitzacions que fa a l’article.
Tanmateix, el fet principal, la manca d’informació generalitzada i, especialment, pels estudiants no obté resposta. L’autora de l’article manté una postura de excepticisme raonable tot i que pot-ser és excessivament optimista a l’hora de mesurar el grau de rebuig frontal dins la comunitat universitària.
Una altre cosa és que el silenci i el deixar fer sigui consentiment.
No sé si ha pogut donar-li un cop d’ull a l’informe de seguiment de l’aplicació de l’EEES a la UAB. És un informe “oficial” al qual es reflecteixen les opinions tant del professorat com del PDI i la sensació generalitzada és prou clara: no hi ha recursos, no hi ha previsió no hi ha resultats positius, en tot cas, es percep l’efecte contrari del que es pretenia: més absentisme a les aules.
Si aquesta és la percepció a un curs per a la implantació definitiva, pot-ser caldria aprofondir en el tema, no només esperar bons desitjos o apel·lar a la fe en el bon fer dels polítics i autoritats acadèmiques.
Insisteixo, com van fer altres companys fa temps al seu blog, en que obrir el punt d’anàlisi permet veure una certa coherència a la reforma, coherència que no es veu des d’una lògica estrictament social i acadèmica. No veu cap relació entre l’AGCS i la reforma? No m’ho crec.
D’altra banda, si tan clara està l’equivalència del grau amb la llicenciatura… pot ser és el moment de que el ministeri, la generalitat o qui sigui que tingui autoritat en la matèria ho digui obertament: garantim les mateixes atribucions i reconeixement de capacitats a un llicenciat que a un graduat. Amb aixó, que és molt senzill, s’acabaria la rumorologia.
I si, efectivament, la publicitat de l’ACUP contradiu en un tema tan central i important el contingut real dels acords, perquè ninguna autoritat pública ni cap rector ha dit res al respecte? Perquè aquest aspecte ha estat denunciat pels crítics a Bolonya i no per les autoritats públiques competents?
Finalment, i donant-li la raó parcialment. Fins i tot des d’una lògica de provisió pública no cal mantenir titulacions marginals que no tinguin una significació social especialment destacada. És a dir, no cal tenir quatre universitats amb filologia eslava si amb una n’hi ha prou (això si, i com vostè va dir, amb un sistema de beques públiques que garanteixen la mobilitat dels estudiants allà a on s’imparteixi). S’ha de racionalitzar. El fet és que prendre com a criteri bàsic una ràtio de 30 estudiants, és poc delicat, al menys al meu parer.
A Estudiant de Lletres.
Estic bàsicament d’acord amb el ponderat i ben escrit comentari que fas. Començo per coincidir en que l’article d’Impuls d’Opinió és escèptic, però i volgut destacar alguns aspectes amb els que no ho coincideixo.
La veritat és que no he seguit la informació de la UAB de la forma “deguda”. Dius: no hi ha recursos, no hi ha previsió no hi ha resultats positius, en tot cas, es percep l’efecte contrari del que es pretenia: més absentisme a les aules. De moment el que s’ha fet són uns assaigs sense recursos i sense planificació suficient, no la UAB, tots. Has de pensar que el decret que ens va dir com havia d’anar tot és de la tardor. Malament començàvem. Jo dic, clarament, que no s’ha fet bé. L’única cosa que no entenc és l’absentisme. Jo, que he practicat un assaig del nou model he observat exactament el contrari, encara que mai no s’ha de passar del particular al general. Estic francament molt content de la resposta dels estudiants i només hi ha una pega, que com saps he assenyalat sovint. Els que tenen una feina, tenen algunes dificultats.
A mi no m’agrada pensar que les coses es resoldran amb bona fe i voluntarisme. Les autoritats, acadèmiques, però més les altres han de posar els mitjans adients, pactar el que es vol. Digues-li contracte programa o com sigui, però acords, objectius.
La veritat és que si hi ha alguna relació entre l’AGCS (suposo que és això da l’Acord sobre el comerç) jo no li sé veure la relació. En tot cas l’educació superior universitària està definida com a servei públic en un article amb rang de llei orgànica i com a tal difícilment pot caure dins aquest acord. Caldria una reforma legal que li tregués la condició de servei públic. Fa poc més d’un any que es va aprovar la llei i ningú no va discutir això. És clar, tot és possible però em costa de veure. No he vist ni una sola cosa que em pugui fer pensar això. El que no exclou la llei és que el servei públic és pugui prestar pels provats. Un exemple és un taxi. De fet la llei des del primer dia i més d’un decenni abans que aparegués aquest AGCS, ja autoritzava les universitats privades. Les més fàcils de crear, per erecció eclesial, la primera fou la URL. Jo crec que això és una paranoia d’alguns, però poc més puc dir. Ara, en general, l’estat espanyol és poc favorable a la universitat privada. Ho he vist.
De l’equivalència entre grau i llicenciatura no podem parlar fins d’aquí uns anys, mentre, a especular, quan surtin els primers graduats caldrà veure si en els concursos per a la funció pública entre en el grup de doctors, enginyers, arquitectes i llicenciats o en el de diplomats. És la prova del 9. Tota la resta no em serveix. Els únics col•legis professionals que serveixen per a alguna cosa són el de metges, el d’arquitectes, els d’enginyers, el d’advocats, etc. El tema dels metges està clar. El MIR, fa molts anys. També fa molts anys que a Europa són els col•legis els que confereixen la capacitat d’exercir. I així serà amb els advocats. A Europa la universitat dóna el coneixement però no faculta per exercir. Per això és l’administració la que dirà en els seus concursos.
I si, l’ACUP s’ha equivocat, i la informació que s’ha donat sobre l’objectiu del màster també. El tema està massa verd encara.
En el tema de les titulacions de pocs alumnes no entenc que vols dir amb poc delicat. Jo crec que amb beques de mobilitat es resolen molt problemes, però amb una mica d’intel•ligència i flexibilitat es poden fer moltes coses. Quantes assignatures diferents hi ha entre la filologia hispànica, la italiana, la francesa, la romanesa, la portuguesa, la gallega i la catalana. Evidentment n’hi ha, però es poden compartir coses. Només és qüestió de programació i de no ser rígid. Jo me’n sortiria. Tant m’és el nombre d’alumnes de la titulació, el que importa és el nombre d’alumnes de l’assignatura, la titulació no costa ni un euro, bé si alguns tràmits administratius, però el que si costa diners és l’assignatura.
Bé, la conclusió és que cal acceptar que el camí és irreversible i que s’ha de lluitar per a què les coses surtin bé. Hi ha coses que no m’agraden, però si hi ha una llei aprovada fa poc que les instaura, millor treballo per fer que sigui útil.