Enrc I. Canela
Vicent Sanchis a l’AVUI d’aquest diumenge ha publicat l’article: Zapatero diu que no. Com sempre Sanchis diu les coses pel seu nom. No sé si és profeta, però si bon periodista. L’article d’avui l’acaba dient:
Som on érem. Els qui es van parar la bena abans que la ferida comencés a supurar no s’equivocaven. Catalunya no guanyarà aquesta partida. La situació és gravíssima, perquè un finançament hostil arrossegat durant tants anys n’ha malmès el teixit productiu. L’Estatut no s’ha complert. I encara hi ha miserables que afirmen que no passa res perquè una llei recorreguda davant el Tribunal Constitucional no ha de ser complerta. Els pròxims mesos seran determinants per saber què es pot esperar dels partits catalans. I si és poc, per saber què es pot esperar dels mateixos catalans.
Us recomano la seva lectura. Si no reaccionem Catalunya va a la ruïna, política segur i econòmica també. Potser aquest darrer fet farà que alguns se n’adonin que no ens podem fer enrere.
Sanchis diu: “…El debat del govern de Catalunya amb el de l’Estat en el front del finançament no pot acabar bé…”
Evident, però per a qui? No pas per a Catalunya.
Sembla com si es donés per impossible arribar a una solució final satisfactòria. No serà pas demà, es clar. Però serà. I tan!
El que em pregunto es qui posarà en marxa la “maquinaria” judicial davant la UE, la ONU, etc… En López Tena tot sol? De moment, sembla que es l’únic que te clar el procediment.
Els líders actuals dels partits polítics no fan propostes concretes. Els “dissidents” callen. Ens ho hem de fer la gent del carrer? Si es així, per què hem de finançar els partits polítics?
Crec que “els professionals” no estan fent els deures. I els “aspirants”, tampoc.
Té collons!
Agustí,
Realment no ho sé, però podem intentar amb el Cercle d’Estudis Sobiranistes, amb l’Omnium, la Plataforma per la Sobirania.
Jo no descarto res. Estem davant d’una situació especial. Segons com es juguin les cartes les coses poden caure del nostre canto. Vull dir afavorir aquests fets.
Crec que continuem equivocant-nos.
Quin és l’objectiu ? Que Espanya ens doni (retorni) uns calerons per que ens quedem contents ? o l’objectiu és un estat propi?
Continuem lluitant en batalles que no podem guanyar. Mai. A l’estat espanyol estem i estarem en minoria, SEMPRE.
Enric,
L’objectiu és la independència. Altra cosa és que fem ús de les eines que tenim a l’abats per guanyar adeptes. A l’estat espanyol perdrem sempre.
Estic d’acord amb l’Enric, cal unir esforços, Cercle, Plataformes, grups, grupes, causes…..
Hi moltes xarxes o grups socials escampats.
I ho trobo encertat perquè sempre hi ha qui li atrau un tema cat. i no pas un altre.
Els públics actuals estan hiperfragmentats i cal arribar a tots, la diversitat de grups o xarxes es una eina encertada de comunicació.
I ho seria més si formes part d’una estratègia politica conjunta. Un nou partit amb els Lopez-Tena,Canelas, Carreteros etc….
Primer independencia després cada u es definiria en el model socio-económic que considerés.
Ma. Teresa,
L’últim punt que cites és la clau. primer independència, després parlem de model social. Finalment no hi ha tantes diferències en l’Europa del segle XXI.
Jo si crec que si no s’arriba a aquesta estratègia conjunta entre els partits nacionalistes cladra crear-ne un de nou. En axiò no faig concessions, però deixo el benefici del dubte. No queda massa per veure que fa cadascú.
Doncs perdoneu però jo abans de canviar de pis vull saber amb qui viuré. Canviar un model d’estat on sóc ciutadà de segona per motius culturals per un estat català xupi-mega-guai en mans de gent amb bones intencions però que no sap cap a on ha de tirar, em semblaria lamentable. Si jo tignués una empresa ja us dic què en faria si Carretero, Joel Joan o jo mateix manèssim. quant a López Tena jo el respecto molt, però en la seva feina.No fotem, que dirigir un estat no és tant fàcil, ara resulta que el que gent de l’alçada de Pujol i Maragall no han sol·lucionat (el model social, el tenim consolidat??) ho arreglaran mediocres?
I una reflexió més… no definir un model social no és una expressió més d’intervencionisme?? El que tinc clar és que no és republicà en el sentit de Pettit ni liberal.
El model social condiciona tot, condicionaria entre altres coses la llibertat de triar si es vol pertànyer a un o altre estat.I evidentment condiciona les empreses…
Andreu,
Si i no. Jo particularment no vull un “estat català xupi-mega-guai en mans de gent amb bones intencions però que no sap cap a on ha de tirar”.
No tenim un model social consolidat ni les eines per fer-ho. El problema és que ni Pujol ni Maragall han tingut eines a les seves mans. Per altra banda jo he dit en tot moment que cal lideratge. Ara per ara em manca això. És evident que Joel Joan no és la persona, particularment desconec les virtuts de Carretero, però no he fet cap aposta per ell. López Tena no crec que es postuli però el considero més que molts d’altres que si ho fan. Tampoc m’atreveixo a parlar de mediocres. Pujol, excepcional, és també el fruit d’una història llarga i concreta, no és tan fàcil amb les mateixes qualitats, que no veig a ningú, que surti un com ell ara.
No soc un teòric de la política, mediocre en aquest sentit, i em costa fer algunes classificacions. No he llegit més que algun comentari sobre Pettit. Em portes avantatja, ets expert. Jo parlo d’un valor, primordial, el dret dels ciutadans a definir si volen ser o no estat lliure. El model social que defenso, particularment, és el liberal. El defensaré dins un estat propi, com el defenso ara, però per poder arribar a un estat no intervencionista em cal ser estat.
Naturalment que el model social condiciona tot, però som a Europa. No m’imagino un estat que s’allunyi de la socialdemocràcia o el liberalisme dins una república catalana. No puc entendre un país sense llibertat d’empresa, sense capacitat de triar escola, però amb un estat del benestar potent que doni igualtat d’oportunitats però sense igualitarismes, en fi, jo sovint dubto molt.
Per a mi no és un peix que es mossega la cua, per poder tenir un model social, el que vulgui la majoria, ens cal poder decidir. Valor fonamental.
Doncs si vols canviar de pis Andreu, fes-ho perquè tu ho volguis, després ja veuras si vius sol, amb molta o poca companyia!.
D’altre banda veig que suposes i afirmes coses poc afortunades.
Com , cas que els i les ciutadanes de Catalunya votessim per l’Estat pròpi, la deixariem en “mans de gent” que no sap cap on tirar, home!, això gaire xupi-mega-guai no seria, més aviat una república bananera.
Tampoc tinc cap motiu per a pensar que Lopez-Tena etc o fins tu mateix no podessiu ser eficients, eficaços, proactius…i per descomptat no em semblen gens mediocres, tot el contrari.
Andreu, es tracte que tots poguem decidir a les urnes quin model d’Estat volem per a Catalunya, propi o no.
Cas que ara o bé en un futur els i les Catalanes votessim per un Estat pròpi -i s’aconseguis-, el sistema politic ha escollir dependria -com es fa en tota democracia i fem ara, d’unes eleccions- on cada partit politic que ja tenim (els qui depenen d’un partit estatal, senzillament ja no hi dependrien)i en podrien sorgir de nous, presentaria els seus programes.
Perquè tens raó en que el model socio-económic que triem condiciona la vida de persones i empreses.
Com el model d’Estat que tenim condiciona ara la nostra vida i la vida de les nostres empreses.
Al marge de quin dels dos únics partits governi a l’Estat Espanyol i que les seves polítiques tinguin més o nul accent social, PSOE i PP coincideixen
en el mateix model d’Estat, “uno y grande”.
Res no es fàcil Andreu, però en aquesta vida qui no s’arrisca no avança.
I en aquests país encara hi ha gent com L’Enric -som al seu blog- que es capaç de manifestar les seves idees independentistes, malgrat CiU, que no havia defensat mai l’Estat pròpi, com no ho han fet PSC ni Iniciativa. Només ERC.
Però les circumstàncies canvien, les persones i els partits evolucionen i en poden sorgir de nous.
Enric tens una capacitat de treball que m’admira!
Ja que l’Enric es manifesta amb aquesta transparència: Independentista i lliberal, em toca fer-ho a mi soc independentista i socialdemòcràta.
I avui donaré suport només a aquelles iniciatives i persones que caminin explicitament cap al Dret a Decidir.
Ma. Teresa,
Com bé li dius a l’Andreu, es tracta que tots puguem decidir a les urnes quin model d’Estat volem per a Catalunya, propi o no.
El problema és aquest, els vots d’altres que no formen part de Catalunya condicionen la vida dels catalans, siguin persones físiques o jurídiques.
I gràcies pels comentaris públics i amables. Aprofito aquests dies per donar una mica d’empenta a tot això, més endavant em costarà més.
Jo mai sé fins a on arriba el meu liberalisme o la meva socialdemocràcia. Com que no en sé massa de ciència política… En tot cas, estat del benestar fort, la millor gestió possible dels serveis públics i allò de què la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres.
A veure si ens en sortim i donem passes en la línia correcta.
Un model social va més enllà dels serveis i de la socialdemocràcia. Efectiament això dependrà de qui triem.
El que em refereixo amb model social és la relació entre estat i ciutadania, entesa de manera àmplia.
El meu comentari, per fer-lo reduït, obviava una explicació sobre aquest tema.
Quan dic que jo, personalment, defenso que primer definim model social i després donem el pas em refereixo a quina serà la relació entre ciutadania i estat (en aquest cas català).
Reproduir els vicis de l’estat espanyol a mí la veritat és que no em motiva. El model social espanyol ha estat basat en unes elits econòmiques madrilenyes o d’interès madrileny, que fins i tot estiuegen plegades als mateixos llocs; una elit burocràtica amb ambaixadors i fills d’ambaixador controlant-ho tot. Una elit professional d’advocats i dos grans partits que representen les dues espanyes, la currante i que espera que l’estat l’ajudi en tot i la fatxa i tradicionalista. Això seria un resum exagerant-ho tot.
A Catalunya, el que jo consideraria un greu error és votar a favor d’una cosa sense saber ben bé què implica en el model social: tindrem una societat civil plural o seguirem un model letó? les elits de l’estat d’on sortiran? Perquè ja veiem que a la mínima els polítics de casa nostra col·loquen familiars on volen…
La societat sabrà assumir la nova realitat, com a Eslovènia? O haurà una fractura social? Això no és cap tonteria i permeteu-me que consideri que sense una “entesa” nacional entre els independentistes més clars i gent d’identitat mixta,que pugués incorporar-se en la construcció nacional,no hi ha res a fer per tenir una SOCIETAT que sigui justa i cohesionada.
I per això defenso que si realment es creu en la secessió anar junts CiU i ERC amb aquest objectiu és necessari però no suficient.
Efectivament, el tema no és fàcil, però precisament perquè el model social et determina moltes coses, transmeto el meu dubte sobre la conveniència de deixar-ho per “més endavant”.
De tota manera, encara que Espanya estigui creant cada cop més independentistes a Catalunya, aquest escenari és encara molt i molt llunyà. La meva percepció, clar que és subjectiva, és que el catalanisme també s’està equivocant en alguns aspectes. Cada cop sento missatges més restrictius sobre què implica ser català, un error que és sota el meu punt de vista el mateix que comet Espanya quan determina què és ser espanyol.