Enric I. Canela
El dia 12 publicava El rànquing de Xangai 2008 i feia algun comentari sobre els resultats. No vaig fer gaire comentaris sobre les raons per les que des del punt de vista català, i pitjor a la resta de l’Estat, els resultats són francament dolents perquè al novembre de 2007 a Els rànquings d’universitats i la qualitat de la universitat catalana ja ho havia fet extensament, i el mateix que vaig dir aleshores segueix sent vàlid, res no ha canviat més enllà de la manifestació del secretari d’Estat Màrius Rubiralta (les vaig comentar a Un nou model de creixement per a les universitats) de què el govern espanyol vol que 10 universitats es col·loquin entre les 100 primeres d’Europa.
Ahir Xavier Marcet comentava els resultats a cómo situar mejor a las universidades españolas en el ranking de Shanghai. Xavie rMarcet diu: Per a mi bàsicament canviant el sistema de presa de decisions en les universitats, modificar la seva governança per poder acabar amb el cafè per a tots tant entre universitats com dintre de les pròpies universitats. Apostar pel talent descaradament en recerca i per la valoració del coneixement orientat a la innovació. Aquests canvis han d’acompanyar-se d’un increment de recursos i d’una exigència molt major per part de la societat cap a les seves universitats que sens dubte és la millor forma com la societat pot ajudar a la universitat.
Evidentment té raó i això vol dir canvis legislatius, de la llei universitària i de la funció pública, altrament és impossible. Veig bona voluntat en els responsables de l’àmbit en el govern espanyol, però no crec que siguin capaços en aquesta legislatura de fer els canvis necessaris. Massa anquilosament a les estructures de l’Estat.
Si ens fixem a Catalunya observem que la recerca té un relatiu èxit en l’àmbit europeu. Dos exemples: l’èxit en la consecució dels Starting Grants de l’European Reserch Council (veure El reconeixement a uns joves investigadors) i les dues Advaced Grant en l’àmbit de Física i Enginyeria (veure Les Advanced Grant de l’European Research Council). Si aprofundim veiem que aquests èxits estan més aviat fora de les universitats. El sistema català ha optat per enfortir la recerca fora de la universitat. Hi havia altres possibilitats, segur que si. Aquest mètode no permetrà que les universitats destaquin en els rànquings internacionals i, a banda de qüestions subjectives, això no és bo. Sortir en els rànquings, tan criticats com es vulgui, ajuda a atreure talent al país. El Govern català hauria de reflexionar i veure quins són els millors mecanismes per atreure talent.