El ridícul, fre a l’emprenedoria

Enric I. Canela

Jordi Torres, professor de la UPC, em va avisar de la publicació d’un article de Lluís Torner, Director del Institut de Ciències Fotòniques, titulat Ir a la Luna, que va aparèixer el proppassat dissabte. La veritat és que se m’havia passat. És un article que fa reflexionar sobre un dels aspectes que més frenen la iniciativa del país. El relaciono traduït al català:

Ens sentim, col·lectivament, capaços d’abordar desafiaments importants, d’impacte global? Ens sentim, col·lectivament, capaços d’imaginar-los, d’idear-los, de dur-los a la pràctica, d’acabar-los fins al final? Desafiaments difícils, entre els més difícils del món, associats a projectes importants, rellevants, de primera categoria mundial. Ens sentim capaços de concentrar la suficient determinació, sabent que si ho intentem amb afany podrem conrear i recollir els fruits de la confiança i energia col·lectives generades?

La frontera del coneixement ofereix una oportunitat mobilitzadora única. És una frontera real, que separa el conegut del mai explorat, que ofereix desafiaments formidables, i que proporciona una tornada econòmica de primer ordre en forma d’empreses competitives, que acullen llocs de treball altament qualificats, difícilment deslocalitzables i bé remunerats. Una frontera l’exploració de la qual concentra persones amb talent, amb capacitats de prospectiva tecnològica i, per tant, d’anticipació del canvi i d’adaptació a aquest. La millor tripulació per navegar en mars econòmics tempestuosos.

Al 1961 el president Kennedy va desafiar als seus conciutadans a trepitjar la Lluna abans del final de la dècada. Arribar a l’objectiu va precisar un espectacular esforç col·lectiu i tanmateix es va aconseguir pels pèls, en 1969: a Neil Armstrong li quedaven solament uns pocs segons de combustible quan va aconseguir posar Eagle a la superfície lunar, mentre que l’interruptor de ignició del motor de retorn només va poder ser accionat gràcies a la punta del miraculós bolígraf de Buzz Aldrin. L’èxit, èpic, va ser el resultat d’un desafiament de frontera que la societat nord-americana en el seu conjunt sent com a seu, de manera que àdhuc avui l’emprenedor o l’operari més humil que intenta una idea que fracassa, amb freqüència troba la força interior per intentar-la de nou en la màxima: Relax, we put a man on the Moon!

En el nostre entorn geogràfic i conjuntural actual, les apel·lacions a l’èpica es consideren passades i fins i tot ridícules. Mal assumpte, sobretot si el descoratjament i la por al fracàs inunden la societat i es transmeten als joves fins al punt de frenar el seu natural entusiasme.

El president Tarradellas deia que mai s’ha de fer el ridícul. Podem tenir la certesa que no es referia que fos ridícul abordar desafiaments gairebé impossibles però importants per a la societat, com el qual ell mateix va protagonitzar. No té gens de ridícul dotar-se d’objectius èpics. Decidim anar al límit del món. Decidim avançar la frontera mateixa del conegut. Explorem territoris totalment verges. Fem aportacions a la humanitat importants, rellevants i úniques. Gaudim del dinamisme col·lectiu que això produeix.

Si ens ho proposem, podem arribar a ser un dels millors llocs d’Europa per a l’educació superior i la innovació. Un niu de talent, de creativitat i d’augment de competitivitat empresarial. No existeix millor antídot ni per a anticipar ni per a sortir de les crisis econòmiques. Aquells que creuen que intentar-ho és una ridícula o antiquada apel·lació a l’èpica acabaran canviant d’opinió. Ara només els demanem que prenguem, junts, la ferma decisió d’intentar-ho i que comparteixin la nostra il·lusió i determinació.