Enric I. Canela
Fa uns dies vaig escriure l’article La crisi educativa. La versió espanyola va aparèixer primer a Tecnonews el 15 de setembre, i la versió catalana al Butlletí número 51 del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, a primer de mes.
Crisi educativa
Aquesta darrera setmana es va publicar l’informe anual de l’OCDE Education at a Glance 2008. Aquest document, sobre el que la premsa ja ha parlat àmpliament, fa un repàs de tots els àmbits de l’educació als països de l’OCDE. L’informe és molt llarg, més de 500 pàgines, està farcit de taules i dades i no es pot fer una lectura ràpida, ni tampoc un comentari precipitat.
Amb tot si que, a partir del resum i de l’informe específic per a Espanya, és possible treure algunes conclusions. La més important és que l’educació no va bé a Espanya. Ja ho sabíem, però tenim més dades que ho expliquen.
A Espanya s’ha aconseguit un dels més elevats graus de democratització de l’accés a l’educació, s’ha universalitzat l’educació. Aquest és un fet positiu. El que ja no ho és, és que alhora que s’ha produït l’accés universal a l’educació s’ha deteriorat el grau de formació de la mitjana de la població, especialment a l’ensenyament públic. Es tendeix a un igualitarisme social en lloc de anar cap a l’equitat.
Aquests fets fa molt temps que es perceben, però s’han anat fent més evidents des que és va publicar l’Informe PISA 2006. i l’informe L’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill, aleshores van saltar a Catalunya tots els senyals d’alarma. El nivell de coneixements que assoleixen els estudiants és baix i els recursos que es destinen a l’educació primària i secundària baixen respecte del PIB. El descens és acusat, al 1995 es gastava en educació, sense comptar l’educació terciària (superior en general) un 3,8% del PIB, al 2000 només un 3,2% i al 2005 encara menys, un 2,9%. És cert que això passa en alguns altres països de la OCDE, però això no és excusa perquè la situació específica és aquí pitjor. El rendiment és molt baix, alhora que la proporció d’estudiants que completen la secundària està per sota de la mitjana de l’OCDE.
No cal argumentar sobre l’educació universal ni sobre la necessitat que aquesta educació sigui finançada principalment per l’administració. És obvi que el nivell d’un país en depèn de l’adequada formació dels seus ciutadans. És cert que ara hi ha menys ciutadans sense cap tipus de formació, però la situació actual fa que els més capacitats no puguin obtenir el que obtindrien en unes altres condicions educatives. El sistema tendeix a enrasar per sota, és a dir, els menys capacitats o els menys interessats en adquirir coneixements limiten les possibilitats dels que tenen més recursos intel·lectuals. Aquest fet fa que el país perdi una part important del seu capital intel·lectual.
La reflexió és complexa, que és millor, la separació progressiva en funció del desenvolupament que adquireixen els diferents grups d’estudiants o un sistema en que tots els estudiants estan barrejats sense atendre les diferències. La meva opinió és que cal prestar especial atenció als que tenen més possibilitats de reeixir, sense les millors ments, ben educades mai no ens en sortirem. Això no vol dir menystenir als menys dotats, cal també prestar-los-hi especial atenció, però aquests darrers no poden perjudicar als altres.
La periodista Patrícia Gabancho ‘Apàtrides, incultes i (a vegades) analfabets. La crisi de l’educació a Catalunya‘ (Ara Llibres) ho explica amb claredat: Fa trenta anys que l’escola condemna els estudiants a la mediocritat, en comptes de conduir-los cap a l’excel·lència. I trenta anys són dues generacions. I això fa que llancem molta gent al mercat de treball sense eines ni inquietuds. El model educatiu es basa a rebaixar el nivell a favor dels més febles. Això fa que el sistema no s’ocupi dels alumnes bons, que els porti cap a la mediocritat, però alhora el problema dels alumnes amb més dificultats tampoc es resol. I una educació sense esforç implica una educació mediocre.
L’únic senyal d’esperança és la decidida reforma que, malgrat l’oposició conservadora dels grups de pressió del sistema educatiu públic, està abordant el conseller Maragall. Si li posen a les mans recursos suficients i les eines necessàries per introduir una gestió eficaç potser les coses millorin. Potser cal ser més proactius i col·laborar a què Catalunya tingui un bon sistema educatiu, un model que quedi fora dels avatars electorals.