Caldria fer un pla estratègic per promoure la idea de país i popularitzar el catalanisme

Enric I. Canela

Entrevista feta a Toni Strubell i publicada a El Punt del 12 d’octubre de 2008

Toni Strubell: «Si això que vivim és una consolidació de la democràcia, anem per mal camí»

Strubell acaba de publicar «El moment de dir prou», un llibre més moral que no pas polític, segons afirma, destinat a analitzar la creixent sensació d’incompatibilitat de Catalunya amb l’Estat espanyol i l’efecte del franquisme «residual»

–En el seu llibre, vostè denuncia un dèficit democràtic important i una absència de normalitat real a Catalunya. Ens van aixecar la camisa durant la transició?
–«Algú analitza l’entrada en el nou mil·lenni com una consolidació de la democràcia. Si això que vivim és consolidació, anem per molt mal camí. Hi ha una absoluta falta de normalitat i d’igualtat per als catalans. Estem en una casa en la qual un amo exterior regula la calefacció i hem de viure a una temperatura que ni ens convé ni hem decidit.»

-Els del centre de l’Estat no pensen igual.
–«Els espanyols en general estan millor aclimatats per conviure amb un dèficit de democràcia que no pas nosaltres, que venim d’una tradició més liberal. Catalunya és la gran víctima de la transició.»

-Compara la «sort» de Maragall amb la de Catalunya i en diu «paràbola». Per què?
–«Demano a la gent, maragallista o no, que observi i reflexioni sobre el que va passar amb Pasqual Maragall. És l’únic cas d’un país on un candidat potencial a la presidència i amb una popularitat per sobre de molts altres líders queda descavalcat pel seu mateix partit. I a Catalunya també som un país descavalcat. Partíem de més amunt per anar a raure més avall. Si tornessin els dirigents de la República es posarien les mans al cap.»

-I què creu que ha motivat aquest procés d’anar cap avall?
–«Tot s’esdevé per un procés moral. No hi ha cap país d’Europa en què, tractant una llei orgànica com és l’Estatut, el debat polític tingui de partitura de fons un discurs com, per exemple, el de la Conferència Episcopal Espanyola, un adreçador moral de facto de la vida pública.»

-Tant, considera que influeixen els estaments religiosos en la política?
–«Les nostres llibertats nacionals són exposades en un procés de cacera de bruixes en un context mediàtic, polític i religiós espanyol. Cap altre europeu acceptaria això. A Catalunya existeixen paràmetres, dades i situacions que en un altre país crearien alarma social. Per què no es qüestiona el llegat moral i polític heretat del franquisme, que encara s’aplica en aquest país?»

-I els polítics catalans, què hi poden fer?
–«Les esquerres de Catalunya, que havien fet passes molt decisives cap a la catalanització, han anat vuitanta anys enrere. Tot i així, sóc optimista i valoro extraordinàriament que polítics com Maragall o Pujol assisteixin a una manifestació pel dret a decidir, com van fer el desembre del 2007. Encara que no se’ls fa prou cas, ni a ells ni a d’altres, com Joaquim Nadal, que demanava un replantejament de les relacions de Catalunya amb Espanya.»

-Què s’ha de fer per solucionar aquesta situació que descriu?
–«Som un país petit, però el moviment catalanista està molt dispersat, i el que cal és coordinació i treball conjunt. Una acció intel·ligent, amable i efectiva. És un escàndol, per exemple, que la Plataforma pel Dret de Decidir s’hagi dividit. Això és mortal per al catalanisme.»

-Hi ha partits que volen «refundar» el catalanisme polític i d’altres simplement se’l fan seu.
–«Hi ha una disfunció entre l’àmbit cultureta i el país real. Caldria un gran congrés sobre l’efectivitat del catalanisme, perquè ara per ara es basa en un discurs poètic, actituds a la defensiva, deficiència comunicativa i actes interns gratificadors.»

-Creu que la deficiència comunicativa podria provenir d’un problema de líders?
–«A Catalunya els líders que han arrossegat han estat persones amb una imatge i una realitat molt humanes i amb una certa austeritat, com Francesc Macià. Cal un cert esperit de sacrifici, i els líders d’ara no el tenen. Només fan moltes hores per apagar focs i assegurar-se la unitat interna del partit o guanyar les eleccions.»

-La veu possible, una Catalunya independent?
–«De més verdes n’han madurat. A Eslovènia, el 1989, ningú perdia el son per la independència. I aquí hi ha un 36 per cent de persones que la veuen bé. Ara bé, sense lluita no s’aconsegueix res.»

-I vostè què proposa?
–«Ens hem de fer molt molestos, convertir-nos en un problema per convèncer molta gent. Hi ha els ingredients, però falta l’estratègia, probablement per la rivalitat entre possibles líders. Un error. Caldria, a més, fer un pla estratègic per promoure la idea de país i popularitzar el catalanisme.»