Enric I. Canela
Baltasar Porcel escriu avui a La Vanguardia una columna dedicada a la universitat, però més específicament a la UB i a les seves eleccions al rectorat. Si se llegir, en un to teòricament neutre, es decanta per un dels quatre candidats.
En complexitat, d’avui a demà
Crisi?, Més d’una. Suposant que tot l’embolic no vingui de la nostra incapacitat exploradora i creadora. Així, se sap que de les 75 universitats existents a Espanya, cap figura entre les considerades 100 universals millors. I que només una d’aquí, la de Barcelona, està entre les també 100 primeres europees que consten en els rànquings de referència, com el de la Universitat de Xangai i el Times Higher Education QS World University.
Segons aquest últim, la nostra a la vegada es troba en el lloc 190 entre les del món. Però compte: també s’especula que Espanya pot retrocedir en l’escalafó, tenint en compte els indicadors en pugna, suposem l’opinió d’especialistes internacionals o el nombre de premis Nobel que es tenen o han tingut en plantilla. En el primer cas, la precarietat és evident; en el segon, res de res.
És cert que no cal sacralitzar els rànquings, de vegades massa convencionals. Però són acceptats per la comunitat acadèmica i consultats pels estudiants i les empreses quan han de triar una universitat per matricular o sol·licitar els seus serveis. A més, la nostra posició revela la societat en què es produeix la fràgil situació, la dubtosa bondat de l’Estat i altres històries institucionals, amb les seves festes de pompós localisme.
Després, el Consell d’Universitats ha calculat que per competir amb els països de l’entorn seria necessària una tercera part més dels recursos disponibles. I aquesta societat, que hauria d’impel·lir i exigir a la universitat, planteja les seves demandes de manera confusa, sovint desitjant una simple titulació professional. Fins i tot aliena al mercat laboral. Amén que el marc docent legal és insuficient, trava la renovació que hauria de donar-se. Mentre això no canviï caldrà confiar que els equips rectoral resolguin les qüestions.
Per atzar, la universitat barcelonina passa un moment clau per enfrontar-se a aquest compromès marc, atès que el proper 6 de novembre celebra eleccions a rector. Amb quatre substanciosos candidats. La tasca intel·lectual d’un dels quals, Norbert Bilbeny, estimo. De Marià Alemany i Josep Samitier tinc bones referències. I aquesta columna reflecteix part d’un debat al qual vaig assistir, articulat per un altre, Dídac Ramírez Sarrió.
El qual, assenyat, reflexionava que el centre pateix un dèficit de 20 milions d’euros anuals, 100 milions acumulats en plena crisi econòmica general. Però que cal tractar amb cautela, ja que un enfocament rectoral que només tingui en compte els aspectes econòmics, i deixi en un segon terme la concepció científico-humanística, pot resultar tan perniciós com els absentismes patits. Perquè dels 40.000 alumnes matriculats depèn molt del nostre futur en la seva complexitat.