Enric I. Canela
Ahir vaig escriure Més exigència per als candidats a mestre, d’antuvi dir que em vaig confondre i, per sort, atents els lectors habituals, més entesos que jo, em van fer adonar. Per entrar a fer estudis per a mestre la nota no és de cinc, és bastant més alta. Disculpeu-me.
Tanmateix el motiu d’aquest escrit no és aquest, és la conseqüència del que he llegit al diari El Punt: Universitats recela de la nova prova per entrar a magisteri que planteja Maragall. Jo em vaig manifestar amb claredat, deia ahir: Jo també, crec que cal començar a ser més exigent. La formació dels més joves mereix una especial consideració.
Avui amb sorpresa he llegit aquest article, David de las Heras m’ha fet saber la seva aparició abans que fes el meu repàs de les informacions diàries. Ell ja n’ha parlat a Formació preinicial–Reforma Selectivitat–Master Llicenciats. Està d’acord amb la proposta de Maragall.
Dic que l’he llegit amb sorpresa perquè la comissionada Blanca Palmada ha dit que L’anglès no pot ser un filtre; això no encaixa amb una visió d’esquerres i fins i tot pot arribar a ser classista. Amb tot afecte personal, haig de discrepar del que diu i afirmar que jo no sé si el filtre ha de ser l’anglès, les TIC o el llenguatge Morse, però no entenc que això tingui a veure amb l’esquerra o la dreta. Crec que és un error parlar d’esquerres i dretes quan es parla de la qualitat de l’educació, tampoc entenc que això sigui classista. Els coneixements són progressius i una exigència prèvia garanteix més qualitat en el resultat. No hi estic d’acord. La política, suposadament d’esquerres, penso que la dreta creu el mateix, ha de garantir que els estudiants arriben formats a la universitat, no ha de deixar-los passar a tots perquè alguns van tenir menys oportunitats i disculpar així les mancances del seu sistema educatiu. És exactament a l’inrevés.
I si parlem de proves, caldria pensar en proves d’actitud i d’aptitud, coses diferents quina més important per garantir la bona educació dels més joves.
Més encara, com diu el degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, aquesta fórmula s’està aplicant amb èxit a Finlàndia, precisament on el nivell de l’educació està al capdavant dels rànquings de resultats.
Jo soc partidari de fer proves prèvies abans de cada carrera, són imprescindibles si volem deixar de perdre el temps i els diners. La selectivitat és una inutilitat que si figura que és per mantenir la igualtat, etc. No serveix res més que per estalviar la feina de fer servir un model més eficaç. No garanteix ni tan sols que els estudiants sàpiguen escriure deu línies coherents. Crec que qui representa a les universitats en el Govern ha de plantejar l’exigència de la qualitat com a condició sine qua non per entrar a la universitat i amb total llibertat perquè no es deu a cap fidelitat governamental, és una prova imposada pel govern espanyol.
El problema és que no pots exigir un nivell de coneixements que no has donat amb garanties dins del sistema educatiu públic. Si l’anglès de secundària és penòs i fem una prova per entrar a magisteri que no tingui en compte això estàs induïnt a la gent a cercar el que no té a la pública a fora. Les Escoles d’Idiomes saturades i les acadèmies privades fent l’agost a preu de mercat. Aquest problema als països nòrdics no el tenen: tenen una secundària a anys llum de la nostra, per això la qualitat de tot el sistema puja sense crear desigualtat social.
Les proves específiques a Traducció i Interpretació han produït un filtre de classe brutal: gent amb molt bona nota (és a dir, no només sacrificats sinò amb tots els elements per treure rendiment acadèmic garantits durant tota la trajectòria escolar) i a sobre, amb cursos d’anglès a partir dels 10 anys.
Aqui rau el filtre classista: promoure l’excel·lència sense tenir en compte el context social és classista per força. Tot i això, per dignificar magisteri (totalment necessari) hi ha un munt de fòrmules. el que està clar es que el arriva a la universitat té a veure amb el que hi ha a secundària. La casa no s’ha de començar per la taulada.
Alguns partits de dretes com el PP tenen “amics” en llocs de formació privats, i aquests els interessa el seu negoci.
Julia,
Cert, el nivell és penós, però per aconseguir reformar la primària i la secundària cal exigir que els candidats a mestre i professor siguin els millors.
No ser classista és permetre metges que no estiguin preparats perquè les seves condicions de naixement no eren prou bones? Quan vas al metge que vols? Fer un acte de reivindicació social o que et salvi la vida?
L’educació és tan o més important.
Joan,
Jo crec que el PP té poca cosa aquí, però no entenc de quin negoci parles. No acabo de veure el sentit del teu comentari.
No puc parlar dels problemes actuals de la universitat ni escoles, perquè ja no imparteixo classes i només conec el que llegeixo. (I si hi ha ensenyament de “dretes” i no cal anomenar universitats i escoles ben posicionades per saber de quines parlem i cap on linken).
A banda, el cert es que tot el que llegeixo darrerament inquieta i escandalitza
En “De finibus bonorum et malorum”, Ciceró apuntava , uns tres segles abans que existís la universitat, que: “Els acadèmics estem en la desesperació del coneixement” . Així la vida dels grans acadèmics, una vida de desesperació pel saber.
Tots tenim al cap, noms d’acadèmics que han passat a la història com a magnífics professors, i es que a l’excel•lència docent s’hi accedeix per la sistemàtica dedicació a l’estudi o investigació personal.
Si per a poder ensenyar es necessàri desesperar-se pel coneixement com diu Ciceró, disposar d’una plantilla de professors desesperats pel saber seria la millor manera de formar estudiants que es “desesperessin” per aprendre.
Veig que avui l’escola, la universitat, també desespera als professors, però es un tipus nou de desesperació: la de redefinir programes docents, cada dos per tres; la por a la opinió dels alumnes, la burocràcia actual a la que estan sotmesos o la manca de recursos públics per a la pública entre altres.
Esperem que els professors recupereu la bona desesperació ciceroniana.
Maria Teresa,
Genial comentari. Desesprar-se no, redefnir programes, no si us plau. Jo només puc parlar del meu àmbit la universitat. A vegades hi ha qui es queixa de què s’empren els mateixos apunts any rere any. Jo no, m’adapto conforme el coneixement avança, és un continum. Por a l’opinió, no si vas fent avaluació contínua es veu tot. Burocràcia si, i pocs recursos també.