Enric I. Canela
Gràcies a Miquel Duran he llegit Cites i cites a El Punt. Un article de Josep M. Fonalleras de la UdG. L’article diu:
Hi ha debats de fons molt interessants en el món universitari. Un, per exemple: la necessitat d’establir barems objectius per calibrar la tasca d’investigació que du a terme un professor. Com que aquests paràmetres ja hi són i com que hi ha un predomini exacerbat d’allò que es publica en anglès en determinades publicacions que, a criteri de determinats comitès, tenen més prestigi internacional, i no pas en d’altres que, essent igualment prestigioses en el seu camp, no gaudeixen de l’esmentada marca de qualitat, hi ha investigadors seriosos i sense màcula que es queden amb un pam de nas quan comproven que la tasca que duen a terme és quasi invisible o, posats a dir, inexistent, o, si més no, infravalorada. La injustícia s’acreix amb circumstàncies del tot increïbles. És molt important, pel que sembla, que un determinat article escrit per un professor sigui citat per altres professors en els seus treballs. La idea no és dolenta, és clar, perquè implica una certa jerarquització: hauria de ser important escriure treballs que mereixessin un reconeixement universal i que fossin pedres de toc per a futures investigacions. Com que estem parlant de barems numèrics, el problema és que no compta la causa de la cita sinó el fet de ser citat. És a dir, que una referència crítica o descaradament insultant adreçada al treball d’un col·lega no és valorada com un factor negatiu sinó com una xifra neutra que ve a ampliar el pòsit de cites que acumula el científic en aquest cas denigrat. Hi ha universitaris que defensen, amb matisos, aquests procediments. Alguna manera hi ha d’haver de computar l’esforç per tal que després sigui premiat. És lleig de caure en les perversions del sistema, però més lleig seria que no hi hagués sistema i que hom hagués de dependre de la discrecionalitat o el favor. N’hi ha d’altres, en canvi, que es rebel·len contra un estat de coses que menysprea les humanitats, penalitza les llengües minoritàries i dibuixa unes prioritats no necessàriament lligades al progrés sinó a la burocràcia. Vostès mateixos.
Llegiu l’opinió de Miquel Duran sobre el contingut. Hi coincideixo totalment.
Jo desconec fins a quin punt el senyor Fonalleras coneix o no com van las coses en el món de la recerca, de l’escriptura d’articles, d’índex d’impacte, etcètera. però pel que diu sembla que no ho coneix del tot en profunditat. He llegit el que diu en Miquel Duran i també hi estic d’acord. El que em sorprèn es que aquest tipus d’opinió poc contrastada pugui arribar a mitjans generalistes amb tanta facilitat, donant una imatge dels acadèmics i científics una mica lamentable. L’última frase gairebé ens titlla de mercenaris i ens pressuposa buits de qualsevol tipus de consciència nacional, al menys pel que fa a la llengua. No sé, m’indigna una mica.
Javier,
La veritat és que en el món de les Humanitats, també en el de les Ciències Naturals i ha aquest sentiment. Per exemple, ho conec més, parlar d’una planta autòctona de Catalunya té moltes menys possibilitats de ser publicada en una revista d’impacte internacional que si es fa la mateix afeina en una planta autòctona de Colorado, per dir algun lloc. Si mé no m’ho expliquen els meus companys d’aquelles àrees.
El tema del català ho deixo. A mi tampoc no m’ha agradat gens.
Benvolguts,
Estic molt honorat que persones que em mereixen tant de respecte intel·lectual com els doctors Canela i Duran parlin d’un meu article.
En tot cas, és un debat que he percebut que era ben viu en el si de les universitats. Haver-hi contribuït una mica, potser des d’una certa ignorànica (no ho nego)em satisfà molt.
Només volia aclarir un aspecte que em sembla que ha estat malentès. Diu l’article: “N’hi ha d’altres, en canvi, que es rebel·len contra un estat de coses que menysprea les humanitats, penalitza les llengües minoritàries i dibuixa unes prioritats no necessàriament lligades al progrés sinó a la burocràcia. Vostès mateixos.”.
Mai no parlo de científics contra humanistes. Mai. De fet, aquesta reflexió la va fer davant meu un científic. Més enllà de considerar que divisions d’aquest tipus són ben sobreres, jo parlo d’un “estat de coses”, és a dir, una manera d’enfocar el tema, uns determinats criteris o “status quo”. És l’estat de coses (o les coses de l’estat) qui penalitza el català, no pas els científics com vosaltres, per descomptat.
Merci pel vostre interès.
Josep M.
Josep Ma.,
Gràcies a tu pel comentari tan amable. D’acord en que introduir el debat és ja per si mateix bo. La ciència, en el senti més ampli, ha de ser present.
Jo en els meus comentaris no parlo de científics contra humanistes, més avit de lectures locals contre les del gran sistema mundial.
Cert, tenim uns criteris, fàcils i com que són fàcil d’aplicar dominen, no sópn justos i exclouen.
Gràcies a tu per escriure aquí i mñes encara per publicar en un mitja de més difussió.