Enric I. Canela
La Voz de Galícia publica avui una entrevista que va fer a Cristina Garmendia. El text és el següent:
Fa uns mesos estava a l’altre costat de la barrera, al capdavant d’una empresa capdavantera en recerca biotecnològica. Ara, com a responsable del Ministeri de Ciència, Cristina Garmendia presenta Estratègia Universitat 2015, per liderar el pas de l’economia del maó a la del coneixement.
– Les universitats han d’esforçar-se a captar més recursos privats?
-En la meva opinió, la seqüència que han de seguir les universitats és la següent. Han de dissenyar el seu pla estratègic, el que creguin des de la seva autonomia universitària que han de fer per competir en les millors condicions, i ressaltar les seves fortaleses. Per això el finançament és una eina fonamental. És important que vegin quin és el nivell de fons que necessita el seu projecte per assolir els seus objectius. Dit això, les universitats públiques no trobaran els recursos suficients si no hi ha una part de finançament privat per defensar la seva estratègia.
De moment això no és fàcil i l’administració ha de fer per afavorir aquestes entrades de fons privats. La legislació o és favorable.
– Com hauria de ser la balança fons públics i privats?
-No hi ha un percentatge estàndard, ja que dependrà de la pròpia estratègia de la Universitat. Per començar, anirà en funció de l’àmbit en el qual es enfocament la Universitat, no és el mateix que s’especialitzin en l’àmbit local, que en el nacional o en l’internacional. Totes les eines seran diferents, i el finançament també. No és el mateix una Universitat que la seva fortalesa tingui més a veure amb la tecnologia (molt més fàcil de transferir), que una Universitat que aquest més enfocada al pur coneixement, on la finançament privat (que també haurà d’estar present) serà principalment a través del mecenatge. El finançament privat té dues vies, el mecenatge i la contractació de serveis d’R+D o a través d’acords amb pagament de royalties, i l’equilibri dependrà de la pròpia especialització de la Universitat.
-Les universitats gallegues porten setmanes en un debat sobre la manca de finançament. ¿Falten recursos?
-És clar que a Espanya competim en inferioritat de recursos totals respecte a les grans economies. Si realment és la nostra ambició comparar-nos amb els països més avançats, on realment el model econòmic està basat en el coneixement, sembla evident que el finançament de les universitats resulta insuficient. Dit això, hem d’adequar al moment en el qual vivim, ja que no és el mateix estar en un moment expansiu, on estic convençuda que no hi hauria cap dubte que cal fer una aposta molt potent i esbiaixada cap a les universitats. Però s’està visualitzant un esforç. A Galícia el finançament universitari creix un 5%, el que és un signe clar d’una aposta en la qual la Universitat té un paper rellevant, perquè estic segura que hi haurà altres partides que hauran de retallar.
– ¿La Universitat ha d’estrènyer el cinturó?
-Cal apel·lar a la solidaritat, les aspiracions individuals s’han de minimitzar i l’aspiració ha de ser col·lectiva. El moment de dificultat econòmica que vivim és precisament l’adequat per reflexionar que necessitem un canvi i tenir estructures més eficients. La Universitat pública ha complert molt bé els objectius que se li van encomanar a la llei de 1983, i en la Llei de Ciència de 1986, ja que realment investiga, però no sabem transferir el nostre coneixement a la societat. Les universitats no han transferit de forma eficient el coneixement a la societat perquè tampoc estaven preparades per a això.
Tampoc l’empresa i la majoria encara no ho estan.
– ¿O sigui que han de canviar la seva estructura?
-Possiblement la Universitat no ha sabut reinventar al ritme que la societat, en un context tan global com el que estem vivint. Ni tan sols quan els països posem en marxa mesures perquè automàticament la nostra economia reaccioni, veiem que no funcionen, que som totalment interdependents del nostre entorn.
– ¿Coincideix amb l’afirmació d’Hernández Armenteros que la universitat que més investiga, més, s’arruïna?
-És una afirmació unànime entre totes les universitats que investiguen, conseqüència del model de finançament que tenim, ja que suporten grans costos indirectes. De fet, les que estan millor en els rànquings són les que estan amb més dificultats econòmiques (apunta Màrius Rubiralta, secretari d’Estat d’Universitats).
De fet aquesta idea a la que es refereix Hernández Armenteros apareix en el document informe sobre el finançament de les universitats, com indico a Com finançar la universitat. La idea de què les universitats que més investiguen són les més pobres la vaig publicar a l’octubre de 1999 a Les paradoxes d’investigar a la universitat.