Veritats i mentides del procés de Bolonya

Enric I. Canela

José Luís Pardo, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid va escriure ahir un article a El País que es titula La descomposición de la Universidad.

Volia haver comentat alguna cosa ahir, però no em trobava massa bé i no ho vaig poder fer. Avui he llegir i he rebut alguns comentaris que fan referència a aquest article i més que comentar-lo directament, perquè o l’heu llegit o ho feu, val la pena, voldria fer algunes consideracions sobre el que penso de tot aquest procés de Bolonya, del que soc, genèricament, defensor, però que no soc, en molts aspectes, incondicional.

Primer voldria dir, reiterar perquè ho he dit sovint, que una cosa és el procés de Bolonya i altra el que ha fet el govern espanyol, que ha aprofitat l’avinentesa per fer algunes reformes discutibles.

La reforma derivada de la declaració de Bolonya és en si mateixa positiva perquè evita una sèrie de tràmits absurds a l’hora d’homologar els títols i permet la mobilitat. Aquest és el punt clau. Això va acompanyat d’un suplement del títol que permet incorporar als titulats a determinades professions en funció de les assignatures cursades i no del nom concret del títol. Aquest és un tema mal resolt a l’Estat espanyol perquè no s’ha fet la reforma corresponent i d’aquí deriven problemes com el de l’Enginyeria Informàtica, tema molt mal gestionat per totes les parts. S’ha ajuntat una manca de reglamentació espanyola amb el corporativisme.

Ja a l’any 2003, govern del PP, al Consell de Coordinació Universitària vaig demanar que el tema de les enginyeries no es barreges amb altres perquè portaria problemes. Evidentment no em van fer ni cas. En conclusió, manca una adequada reglamentació professional. Si llegiu Boloñesa o Siciliana? de Jordi Berenguer, Director EPSC-UPC veure una altra opinió més qualificada que la meva en aquest tema.

El procés de Bolonya demana, finalment, que es parli de competència, habilitats o com li vulgueu dir. Això no vol dir convertir les carreres en formació professional. Podem vestir-ho com creieu millor, no s’ha volgut dir clar, però el procés vol assimilar el continent al model del Regne Unit. Qualsevol assimilació d’aquestes té coses positives i negatives, però el que calia era fer-ho bé.

El model anglosaxó té dues etapes, el Bachelor i el Màster. No fixa els anys de forma rígida. Depèn de cada universitat i també en depèn si l’orientació és més o menys professional. Així, el que calia haver fet era un sistema de tres anys o de quatre, a gust de la universitat o, en el seu cas, comunitat autònoma. Per tant, quan Pardo, al seu article diu: Quan els defensors de la “societat del coneixement” (amb Anthony Giddens al capdavant) afirmen que el mercat laboral del futur requerirà una majoria de treballadors amb educació superior, no estan referint-se a un augment de qualificació científica sinó més aviat al contrari, a la necessitat de rebaixar la qualificació de l’ensenyament superior per adaptar-la a les canviants necessitats mercantils; que s’exigeixi la descomposició dels sabers… Té en part raó perquè Giddens, així ho entès jo, demana que hi hagi més gent que faci Bachelors, pensa com a britànic, no que la formació es rebaixi, perquè molts Bachelors tenen una característica equivalent al que és una diplomatura, no tots. Així Bolonya havia d’haver portat, com allà, a un contínuum en el que cada estudiant pogués decidir si acabava amb tres, quatre o cinc anys, cosa que no reduïa el seu nivell, ans al contrari permetia aprofundir més. La rigidesa espanyola ho ha destrossat.

Arribat aquest punt que estem fent? Carreres de quatre anys. A Catalunya, deixant de banda les enginyeries superiors (problema anunciat) i les titulacions de Salut que en tenir directives específiques no quedaran afectades, les carreres duren, en teoria, quatre anys, no hi ha un canvi significatiu en durada, si, també en teoria, en el mètode didàctic.

Aleshores on és el problema? En la denominació? En l’equiparació? Cert hi ha un risc en funció del que faci el govern espanyol, però esperem que no faci un desgavell.

Haurem doncs de mirar els plans d’estudi i veure si es perden o no continguts. Naturalment no puc parlar més que del que conec. Els plans d’estudi del meu àmbit no perden contingut i, al meu parer, augmenten en qualitat. No he vist per en lloc pèrdua de nivell i si he vist la possibilitat, tangible ja, de noves titulacions que permeten un coneixement científic, si científic, més gran. Molt positiu. No he vist, ni tan sols intuït, el mercat per en lloc. He participat en cinc plans d’estudi i no he vist res de tot això. D’on surt? No en tinc ni la més mínima idea. Tampoc crec que el mercat s’hagi acostat gaire a les carreres d’Humanitats, malauradament. Voldria que algú em cités un exemple de la ingerència del mercat, una ingerència real en els plans d’estudi, no una bajanada sobre les fotocopiadores o els bars en concessió, cosa que ja existia quan jo era estudiant, o els caixers automàtics que fa vint anys que estan.

On si veig un problema, que he denunciat, és en la dedicació necessària per fer-ho bé. Qualsevol persona que hagi llegit les meves opinions haurà vist que defenso beques que permetin que la majoria dels estudiants puguin dedicar-se a l’estudi sense treballar en una altra cosa. I a preus assequibles. No haver creat un nou sistema de beques és un error que espero es resolgui per al proper curs, altrament matarem el procés de reforma.

L’article de Pardo, que per cert està escrit de forma magnífica, diu que l’administració educativa admet que els nous títols no capaciten als egressats per a la docència, sortida professional gairebé exclusiva dels estudiants d’humanitats… És cert però no té raó en adjudicar aquest problema a la reforma. L’administració educativa fa molts anys que va admetre això. Crec que era l’any 1998 o 1999 quan amb l’actual president de l’AQU, Joaquim Prats, en funcions diferents tots dos, negociàvem amb la Generalitat com implantar un nou curs que capacités als egressats per a la docència, perquè el CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica, quans anys porta?) que tenia aquest objectiu es mostrava inútil. Els que tenim memòria la fem servir.

Al pas que portem el procés de Bolonya tindrà la culpa de tots els mals que arrossega la universitat espanyola i el divorci ancestral amb els models més eficients.

El que Pardo hauria de saber, segur que ho sap, que ell serà responsable, en part, del resultat del que sigui la Filosofia a la UCM, com jo ho seré del que passi amb la Bioquímica a la UB. No ho seran ni Botin ni Alierta. Els mals de la universitat són culpa nostra, no del mercat. I dels governs, però si els governs no s’hi atreveixen encara que voldrien és per por a la reacció conservadora de la universitat.

El desconeixement i la desinformació interessada porten a molts errors. Separem el blat de la palla i resolem les coses que creiem que no han de funcionar, però no donem la culpa a Bolonya de la nostra incompetència.

El que no hauríem de fer en parlar de defensors del procés Bolonya és posar a tots en un mateix sac i dir coses com les que diu Domingo Delgado La universidad española ante el proceso de Bolonia: Tanmateix els partidaris del projecte bolonyès addueixen més de la utilitat de la convergència de títols, la possibilitat d’implicar de manera més decidida a l’empresa privada en l’activitat universitària. De lo primer no hi ha dubte, però del segon suscita grans dubtes per la clara finalitat de lucre de l’empresa privada, i l’escassa cultura d’eficàcia del món universitari; i que al final derivarà en una mà d’obra gratuïta o semigratuïta de l’alumnat en pràctiques en aquestes empreses, com està succeint en molts casos de realització dels pràcticum actuals, el que tampoc és de rebut.

No tots pensem igual, ja ho he argument pel que fa a l’empresa privada. I el que no podem permetre, li dono la raó, és la prostitució dels pràcticums. Amb tot,

una altra vegada haig de diferenciar. La majoria dels meus estudiants que fan pràctiques en empreses estan ben satisfets. I si em permeteu, en segons quines feines, tenir algú que aprèn al costat teu fa perdre més temps que altre cosa.

Sempre molt més ponderat i emocional que jo, Miquel Duran fa un breu comentari: Positiu i negatiu. Miquel Duran és un gestor d’avui, jo soc el passat, i s’enfronta al dia a dia. Conclou: Ni hem d’estar cofois, ni ens enfonsem. El que cal és treballar i fer-ho bé.