Opinions de Dídac Ramírez, rector electe de la UB, sobre el futur

Enric I. Canela

L’AVUI publica una entrevista amb el rector electe de la UB, Dídac Ramírez. La reprodueixo amb comentaris meus amb vermell.

L’economista Dídac Ramírez (Barcelona, 1946) va ser elegit dimarts nou rector de la UB amb el 53,45% del vot ponderat enfront del 46,55% obtingut per Josep Samitier, que representava l’opció continuista. El vot dels estudiants va ser decisiu. Aquest catedràtic de matemàtica financera, que ja va optar al rectorat en les eleccions passades, es proposa convertir la crisi econòmica de la UB i el procés d’adaptació a l’espai europeu en una oportunitat de canvi.

Com fer de la crisi oportunitat?
Els moments de crisi faciliten sempre el trencament d’inèrcies. Ens fan ser molt més imaginatius i ens obliguen a gestionar millor la complexitat.
Completament d’acord.

Una de les seves prioritats és combatre el dèficit acumulat, de 100 milions. Com fer-ho sense anar en detriment de la qualitat?
Cal racionalitzar la despesa. Que no vol dir gastar menys a tot arreu, sinó gastar menys on no es gasta bé, i, si cal, gastar més on no es gasta prou. De manera que el còmput global sigui gastar menys. Hi ha llocs de cost a la UB on es perden diners.
Cert, però una de les causes és una distribució de recursos humans inadequada i això té difícil solució. Per altra banda una cosa és reduir el dèficit corrent d’un 20 a 25 milions d’euros i altra diferent és l’acumulat amb la suma del d’anys anteriors. Això s’ha de resoldre amb el Govern sense vendre patrimoni.

El parc científic n’és un exemple?
El que hem de mirar és que el parc científic no costi diners a la UB. No pot ser que recursos que haurien d’anar als departaments vagin a parar finalment al parc científic, perquè això va en detriment del creixement de la universitat. I hem de pensar que el parc científic i la universitat són una mateixa cosa. Som els primers interessats que aquest equipament sigui un dels vaixells insígnia de la UB.
El PCB no costa diners a la UB. El problema són alguns serveis transversals de dubtós rendiment i amb algun sou massa elevat. El problema és el cost d’oportunitat i això és irreversible. Quan es decideix des d’instàncies externes donar recursos al PCB aquests surten de la bossa i no entren a la UB. Igual que els que van a altres instituts. Quan La Caixa fa unes beques i prioritza un institut d’excel·lència la UB queda exclosa. Això ja no té remei. El que cal és que el PCB sigui realment un actiu i que la UB recuperi la capacitat de decidir. Això passa primer perquè els rectors puguin manar realment, cosa difícil amb les lleis actuals.

Quines altres línies d’actuació es preveuen per eliminar el dèficit?
Hi ha el capítol d’ingressos, que és la suma dels ingressos propis i els aliens. Demanem una millora del finançament de la universitat, un finançament just, que ara no té. És necessari si volem una universitat de qualitat.
Cert que el finançament no és just amb els indicadors de recerca a la mà. Amb els de docència si. Cal que el model sigui més adequat a la situació actual. A més, no pot ser que per raons històriques la UB pagui molt més que el que li toca per serveis que beneficien a tota la comunitat de recerca del país, com les revistes científiques.

I pel que fa als ingressos propis?
Aquí hi ha molt camí per recórrer, i tenim un comissionat en afers econòmics que ja s’hi està posant a treballar: patents, formació de professionals de les empreses… I en aquest capítol ens hem de deixar de complexos. El que és important és preservar l’autonomia, perquè una universitat pot no tenir cap ingrés privat i ser molt dolenta. O dependre absolutament dels poders públics. Si l’autonomia queda clara no ha de fer por anar a buscar els recursos on calgui.
Si. Fora complexos i endavant. L’augment dels ingressos propis ajudarà però seran pocs, som a Catalunya i el país és el que és.

Ja ho entendran els estudiants?
Justament el que a mi em preocupa és el servei a l’estudiant. Si en una aula hi ha d’haver una placa d’una entitat privada que està finançant un bon servei a l’estudiant i això fa que no hagi d’apujar les taxes universitàries, no tinc cap inconvenient per apostar per aquesta via. Sempre que es garanteixi la independència universitària.
Torno a donar la raó al rector.

Què opina de les protestes estudiantils contra el pla de Bolonya?
Que se’ls ha d’escoltar. No podem dir que no tenen gens de raó. Hem de convèncer-los, en tot cas, que pel que fa la UB els seus temors són infundats. Nosaltres apostem per l’espai europeu d’educació superior, però hem de fer compatible l’estudi amb el treball. No penalitzarem els estudiants que treballin.
Bé, però el que cal és ser molt exigent amb els governs en el tema de les beques. Un estudiant de ciències ho té fatal amb els nous plans si vol treballar. És el punt on els estudiants haurien de posar-s’hi forts i no ho fan. Cal escoltar-los i convèncer-los, als normals, la majoria que biu poc, de les bondats. De fet els nostres estudiants, de ciències, demanen si poden passar al grau on hi ha plans d’estudi ara inexistents i de força interès.

Com valora el recolzament dels estudiants a la seva candidatura?
Em sento molt orgullós del vot dels estudiants, i també del PAS (personal d’administració i serveis). Per a mi és un vot molt valuós.
Ho ha d’estar, però en tot cas s’ha de canviar el model d’elecció perquè no pot ser que els col·lectius tinguin un pes alt amb una abstenció desmesurada. No discuteixo ara que els estudiants tinguin un 30% del vot ponderat, ho diuen els Estatuts, però si que aquest 30% correspongui a un 5%, 8% o 10% del col·lectiu.

En tot cas, tots hem d’ajudar al nou rector, unir-nos i aportar-li tot el que sabem i fer tot el que puguem.