Enric I. Canela
Hi ha qui aprofita qualsevol cosa per portar l’aigua al seu molí o potser és que han d’escriure alguna cosa i són uns ignorants.
Un article d’un arquitecte parla sobre l’article que José Luís Pardo, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid va publicar fa uns dies a El País i sobre el que vaig escriure Veritats i mentides del procés de Bolonya.
Una de les coses que diu és:
Realment el sobtat intercanvi terminològic que s’ha produït entre paraules com assignatura, matèria, o contingut, pel vocable genèric, crèdit, és molt significatiu. El saber transmès s’entén ara com un deute (crèdit) que l’alumne adquireix amb la societat. Un deute que haurà, com totes, pagar el més aviat possible. Aquesta forma de comprendre el procés de formació té unes conseqüències que van molt més enllà del beneficiós èmfasi en la responsabilitat social que hipotèticament es desitjava (suposo) implantar a l’alumne. Per exemple: si efectivament és un deute, com menor sigui, millor per a l’alumne, menys haurà de retornar. Com menys aprengui, menys se li demanarà a canvi. Si efectivament és un deute, l’alumne té dret a exigir que allò que se li lliura li capaciti per reintegrar després seu import amb la major rapidesa. Té el dret i fins i tot l’obligació d’ignorar aquells continguts (amb perdó) que consideri inútils o innecessaris per afrontar les obligacions que està adquirint.
Aquest home no deu saber que aquest canvi a l’estat espanyol es va produir fa vint anys i que es va fer per adaptar el que ja feien altres països des de no se sap quan. Lògicament entre moltes coses amb poc sentit diu alguna que té raó.