Enric I. Canela
Ahir entre el nou rànquing que va aparèixer, que em vaig llegir a fons abans d’escriure: Sistema universitari espanyol: el darrer de la llista, i una reunió que va acabar tocades les 9 del vespre, no vaig tenir temps per comentar algunes coses interessants. Vaig guardar al calaix el reportatge La universitat al divan de La Vanguardia i tampoc no vaig parlar, més que genèricament referint-me al tema de Bolonya, de l’entrevista a fons que també La Vanguardia feia a Cristina Garmendia i que figura en l’anterior enllaç. La Vanguardia ahir també va fer l’editorial: La ministra i la universitat.
L’article parteix de la reflexió de Manel Castells (veure Jordi Pujol i Manuel Castells carreguen contra el model universitari espanyol) que es contestada pel rector de la UPF: Hem fet un gran esforç. Cert, però no hem arribat si no fem altres coses a banda d’esforços, sinó farem esforços, ens cansarem, però altres correran més que nosaltres. El reportatge diu que cal més finançament, modernitzar l’estructura universitària i adaptar-se a l’Espai Europeu d’Educació Superior. I tant, i costarà perquè hi ha massa gent que hi posa pals a les rodes i massa polític curt-terminista.
Per la seva banda, Garmendia fa unes declaracions plenes de seny sobre la situació i el que cal fer (cal llegir-les). ÉS una intel·ligent “bota malaia”. Cal esperar, com diu l’editorial de La Vanguardia, la ministra reuneix les qualitats per liderar la transformació, però no ho pot fer sola. Diu que cal un pacte polític i social amb la universitat, més inversió, pública i privada, a canvi de més eficàcia en la gestió de la formació, de la recerca i de la innovació, a l’estil del model anglosaxó. També que cal un recolzament decidit del president del govern espanyol i del conjunt d eles forces polítiques i socials.