Enric I. Canela
Fan falta a Espanya 76 universitats? és un article de la Gaceta de los Negocios. Planteja que en deu anys a l’Estat espanyol s’han obert dotze campus nous alhora que el nombre d’estudiants ha baixat un 10%. Argumenta que les universitats espanyoles estan en mala posició en els rànquings i que tot el sistema també ho està.
Comenta que manca Formació Professional, que hi ha abandó universitari i que l’oferta de places és excessiva.
Si mirem a Catalunya podríem fer una anàlisi semblant. Sobren o manquen universitats? Depèn, si la universitat obeeix a la necessitat d’un desenvolupament territorial, estem bé. Si miréssim les necessitats formatives avui sobren places en moltes carreres i els recursos no estan optimitzats. Seria la foto fixa, però, podem formular-la d’una altra manera. Es posen en el sistema suficients diners per mantenir amb dignitat les universitats? Millor encara, per aconseguir que siguin competitives en el context europeu? La resposta és que no. Si no es posen els mitjans necessaris, sobren universitats, però Catalunya necessita més capital intel·lectual en tots els àmbits.
Sento dir-ho, però sobren universitats. Sense ànim de ser classista, hi ha molta gent que ara és a la universitat que el seu lloc és l’FP, ja que és el producte adequat per a les seves necessitats. I el nostre sistema productiu no necessitarà ni a mig ni a llarg termini el nombre de professionals que surten de les aules universitàries. Els ajuntaments encantats de tenir universitat, les universitats encantades de poder ampliar plantilla obrint nous estudis, però al final això qui ho paga són els estudiants, que a l’acabar s’enfronten a llocs de treball als quals podien haver accedit sense haver hagut de realitzar l’esforç de fer uns estudis universitaris.
David,
L’augment d’unversitats a Catalunya es va produir per dues raons. Una és l’alta demanda que hi havia a Barcelona, l’altra el desig de tenir universitats que contribuïssin al desenvolupament territorial. El nombre d’universitaris que hi ha a Catlunya no és encara el que toca d’acord amb xifres de l’OCDE.
Una altra cosa és que la distribució de l’oferta no sigui l’adequada.
Un problema diferent és la manca de FP. Consti que no va ser per pressions del professorat universitari la creació de les darreres, si més no majortàriament.
El principal problema no crec que sigui l’excés d’universitats, sinó la manca d’un entorn productiu i de recerca que requereixi i estimuli el treball qualificat dels titulats. I aquest entorn no apareixerà per art de màgia, requereix que la societat (i això inclou el govern, els ja titulats, les universitats i el teixit empresarial) s’hi posin. Però de debó.
D’altra banda, desconec les dades de l’OCDE que comenta – de fet se’m fan estranyes: m’esperaria que el nombre d’estudiants universitaris + FP’s el tinguéssim per sota, però no el d’universitaris per sí sols.
Però, en qualsevol cas, crec que això no vol dir que les plantilles siguin massa grans. En la meva (curta, encara, però no nul·la) experiència, el que he vist és que la majoria dels països que tenim al davant tenen professors permanents que fan menys docència que els nostres, i d’altra banda tenen grups pràctics (de problemes, laboratori, etc.) pel general molt més reduits. I si no ampliem (encara més) les plantilles (potser no necessàriament les places permanents, sinó més aviat les altres, així com dignificar-les), i si hem de fer Bolonya bé, certament el que hauríem de fer és admetre a menys estudiants.
Alumne,
Tens raó en tot el que dius. No hi ha un entorn productiu per absorbir els titulats en llocs de teball adequats. L’oferta d’cupació aquí és poc qualificada.
Pots mirar les dades de l’OCDED a
https://www.enriccanela.cat/index.php/2008/10/08/la-crisi-educativa/
i tens raó pel que fa a la població fins a 34 anys, està prou bé, però quan mires el conjunt de la població està una mica baixa en termes d’universitaris, però no en FP.
Els professors permanents fan menys docència, però hi ha molt més personal docent o de suport no permanent, alguns estudiants de postgrau, que dóna suport a pàctiques, seminaris i tutories.
El resultat és que el cost relatiu de les plantilles (permanent + suport) és més baix i el nombre d’estudiants per grup (no magistral) és mé baix. Això és el model britànic i per tant el model Bolonya.
La reforma necessària per aconseguir això és molt gran.