Enric I. Canela
Fa uns dies apareixia la notícia Ciència vol que el CSIC absorbeixi sis organismes de recerca. La idea que es plantejaria ala Llei de la Ciència seria que l’Agència Estatal Consell Superior d’Investigacions Científiques i Tecnològiques (CSICT), el nou superopi, s’organitzaria en tres divisions amb personalitat jurídica pròpia: Ciències de la Vida, Ciències i Tecnologies de la Matèria, i Ciències Humanes i Socials. A aquestes divisions quedarien adscrits el personal i els recursos actuals dels organismes suprimits: l’Institut de Salut Carles III, l’Institut Nacional d’Investigacions Agràries, l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, el Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques i l’Institut Espanyol d’Oceanografia. També està en l’ànim del ministeri que dirigeix Cristina Garmendia incloure l’Institut d’Astrofísica de Canàries, que té una personalitat jurídica diferent, segons les fonts consultades. Tanmateix, no entrarien ni l’Institut Nacional de Tècnica Aerospacial, que depèn del Ministeri de Defensa, ni els organismes dependents del Ministeri de Foment (com l’Institut Geogràfic Nacional, del qual depèn l’Observatori Astronòmic Nacional) o d’altres ministeris.
Tanmateix dos dies després es publicava La reforma del CSIC pot “nàixer morta”, diu CC OO. Les crítiques són moltes. Una pregunta que tothom es formula és el paper que han de jugar les universitats que no pertanyen a l’Administració General de l’Estat i desenvolupen, pel cap baix, la meitat d ela recerca de l’Estat.
No em resulta fàcil pronunciar-me, no conec l’esborrany ni moltes àrees, però, per exemple, el CSIC actual fa recerca amb els seus investigadors i l’Institut de Salut Carles III bàsicament gestiona programes que no es desenvolupen al centre i una gran part es fa a les universitats. Com quedaria això?
Per altra banda el primer dels articles té un apartat que titula: Investigadors amb contracte laboral, que és un del capítols de la citada llei. Fins ara, la majoria dels científics consolidats d’aquests organismes són funcionaris. Tanmateix, la idea és que totes les noves places es convoquin com a contractes laborals. A més, apareixen dues noves figures: la de científic amb contracte fix consolidat (el denominat tenure track en l’àmbit anglosaxó) i el contracte inicial per a investigadors distingits, o sènior.
Hi hauria dues carreres especialitzades: la de científics i la de tecnòlegs, cadascuna amb diferents graus, que inclouen la possibilitat d’ascendir mantenint la funció laboral.
L’esquema general inclou un primer nivell de contractes predoctorals, seguit dels postdoctorals, que serien científics en pràctiques. Després estarien els tenure track amb successius graus. Durant un temps es adscriurien paral·lelament a aquest nivell els científics funcionaris actuals amb les seves respectives escales. Per damunt estaria la nova figura dels sèniors. Alguns sectors posen objeccions a què aquestes carreres siguin a partir d’ara les úniques possibles, excloent als funcionaris.
En el cas d’instituts mixtos es mantindrien les dues línies laborals independents: el personal dels OPI renovats i el de les universitats (transferides a les comunitats autònomes).
Veurem com queda això. A mi no em desagrada gens aquesta idea relativa al personal científic i tecnològic.