Enric I. Canela
Jo no soc del món de l’educació infantil i primària, ja ho sabeu, però em consta que alguns dels que em llegiu o ho sou o us amoïna.
Segur que la majoria coneixeu el Bloc de blocs del meu company d’universitat Francesc Balagué, però com que aquest món de la xarxa és immens i és possible que no ho hagueu vist, us recomano llegir: Les TIC/TAC a l’educació infantil i primària.
Fantàstic l’enllaç! explica un problema comú i que passa inadvertit -exepte pels quatre plastes de sempre que ens passem la vida criticant-ho tot- i és que les professors continuen fent les classes com abans, però ara utilitzen un projector enlloc d’escriure a la pissarra. I això, a la Universitat, passa cada dia.
Jordi,
Tens més raó que un sant.
Et copio el comentari —llarg— que he deixat al bloc d’en Francesc Balagué.
El que parles és un mal comú a l’aplicació de les TIC: a la major part de les oficines es continua emprant l’ordinador com una màquina d’escriure sofisticada que fa còpies i poca cosa més, es fa amb l’ordinador pràcticament el mateix que es faria a mà, i moltes vegades fins i tot d’una maneta imitativa i poc adaptada al mitjà.
Per què ens ha de sorprendre que a l’ensenyament passi el mateix?
Crec que hi ha dos punts crítics:
• D’una banda la quasi nul·la relació amb el món de la informàtica. Aquest món el penso sovint —gràficament, no pas com a jerarquia— com una piràmide on a la base hi ha usuaris, per sobre instructors, més amunt programadors, analistes i a sobre de tot “filòsofs”. Aquests darrers sovint no existeixen, no hi ha qui pensi què és el que es podria fer ni en quin marc i aleshores el sistema acaba emprant eines pensades per a altres finalitats.
• Com que no es pot pensar que cada nen tindrà accés a l’ordinador, es munten les activitats de tal manera que es puguin fer igual —o quasi— sense ell.
El resultat d’aquests dos punts és el que comentaves.
Molt probablement les primeres inversions per superar aquesta situació, no són a nivell de centre ni molt menys. Fa molts anys que en penso en una que podria ser molt rendible, però sempre que aconseguís trencar molts esquemes:
Una eina que contingués arbres de coneixement organitzats lògicament —per la multiplicació, cal abans la suma— i que avalués en continuu cada alumna de tal manera que li pogués proposar temes i problemes adaptats al seu nivell en la matèria. Això, “a mà” pràcticament cap professor no ho podria fer, i reduiria en part el problema de la gran diferència de nivell que hi ha entre els alumnes de la mateixa aula: des dels que no entenen el que els estan explicant per buits en coneixements previs imprescindibles, fins els que —i a mi em sembla que encara es un problema més greu— es passen la vida escolar fent exercissis que per a ells son trivials i que objectivament són una absoluta pèrdua de temps.
Però, qui parla d’això respecte a les TIC?
I se m’acudeixen diversos altres temes que podrien millorar molt el rendiment de les classes, tots tenen en comú que no s’assemblen gaire al que podríem fer sense l’eina informàtica adequada.
De totes maneres, és aquest el problema principal o només un aspecte del problema principal?
O és que en tenim molts d’altres d’ocults, que no es posen mai sobre la taula, i que son determinants per entendre la degradació del sistema educatiu?
Jordi,
Encertadíssim comentari. A vegades penso sobre els inconvenients de fer servir aquestes eines a classe com a simnples projectors. Jo només l’utilitzo quan haig d epassar esquemes o figures. Altrament el que fas és donar molta més matèria sense una reflexió adequada.
Moltes gràcies als dos pels comentaris. Ha estat un plaer compartir aquestes idees amb els estudiants d’educació infantil i primària, que hauran d’afrontar i ser protagonistes d’aquestes situacions en el futur.
Salutacions!
Francesc,
Estàs fent una molt bona feina i m’agrada mot difondre les coses que estan bé. Veig poca gent preparada per explicar com han de ser les coses en aquesta societat, per a molts, nova.