Enric I. Canela
Ara mateix m’ha ha arribat El Calbot del divendres de la Fundació Catalunya Oberta. Molt apropiat per reproduir-lo en aquest bloc, amb drets d’autor dels amics de la Fundació, és clar.
“Per una universitat al servei del coneixement i no del mercat”. Això deia la pancarta que encapçalava la irrisòria manifestació celebrada ahir a Barcelona contra l’anomenat Pla Bolonya. La primària contraposició de la pancarta es mereix un bon calbot: aquests noiets semblen desconèixer d’on surten els impostos amb els que es sufraga el coneixement, i també la seva vida regalada. I és que potser -i ara arriba el segon calbot- això del coneixement i el mercat els ho han explicat a l’inrevés, amb les particulars ulleres de l’ecosocialisme i altres pròtesis ideològiques del segle passat. La crosta leninista genera picors transgeneracionals. Consulti el seu metge o farmacèutic.
Vosaltres opineu. Jo no.
M’ho copio si no li importa… molt bo.
Júlia,
Si no és meu, jo cito la referència. Sempre fan coses bones, jo hi estic subscrit.
Primer de tot un sincer reconeixement als deu mil. Ecosocialisme: això no sé que és, però cal matisar i diferenciar-lo de l’ecologisme, que no és una pròtesi antiga, sino molt moderna, i més que ho serà. Per això i aprofitant la invitació a opinar, penjo la meva agosarada visió, de caire una mica verd ,amb agosarada llicència. Si més no per a donar una alternativa de debat en l’àmbit que creguis oportú.
Gràcies i salutacions.
LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Puc no ser exacte, però centro el dilema. Ells no encerten ni això.
Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.
Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m’arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d’aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.
EL PLA. ACCIONS IMMEDIATES I ESTRUCTURALS
Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d’una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els “milions de Zapatero” haguessin ajudat. Llàstima.
-Activar ja les mesures clàssicas -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l’artesania, etc.
– Habilitar grans naus on s’ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
– Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d’una infraestructura industrial bàsica.
– Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.
– Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.
– La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure’l. Per rendabilitat i ecologia.
Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.
– Transport col.lectiu constant i arreu.
– El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l’austeritat, que la “festa” que tothom creia perpètua s’està acabant, que no s’ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.
Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n’hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l’eina principal amb que els antics ho aixecaren.
És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l’únic que realment cal. I no me’n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.
Conceptes bàsics
Sobrietat i estalvi, i l’autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l’error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d’anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l’hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi, tot plegat com l’ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d’aplicar – com a l’ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s’ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per “progresar cultural i espiritualment”; que creixi l’economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l’ecologia-.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l’avantatge d’haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d’estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Amb el desig utòpic i desesperat que partint d’aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s’ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.
Fi de la trilogia
L’endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l’interés del que dic o queda per dir.
Criteri,
Primer, moltes grpacies per la felicitació.
Tot el que dius és molt enraonat. El que passa és que els governant no ho són.