Enric I. Canela
El Pla de Bolonya ha seguit generant informació. Molta d’ella, com sempre, la trobareu al bloc de Joan Gil Oliveras, contrari al Pla però amb un seriós treball de recollida d’informació. M’ha agradat la seva definició personal. No tothom defensa les coses donant la cara i amb el rigor que ell ho fa. Comenta:
Abans d’exposar les notícies generals sobre la lluita contra el Pla de Bolonya; dir que sóc marxista i cristià, que estic en contra dels sectarismes (tant de moderats com d’extremistes) i que m’agrada molt l’acord més enllà d’etiquetes ja que els objectius a assolir a vegades poden ser els mateixos. Amb Bolonya passa el mateix.
Sense coincidir amb algunes de les seves idees, tot el meu respecte al que democràticament fa.
Amb idees contràries a les del Joan Gil trobem al bloc de Júlia Rosell un munt d’informació amb opinions que comparteixo bastant. Tots dos són estudiants de la UAB.
Un article amb el que no coincideixo és El pla Bolonya: la nova meca del capitalisme acadèmic de Enrique Javier Díez Gutiérrez, es professor de la Universitat de León, a Rebelión. Amb tot alguna de les demandes que fa si les comparteixo, tot allò que sigui per una universitat millor compta amb el meu suport.
Rafael Puyol, director de la Fundación Instituto de Empresa i exrector de la Universitat Complutense de Madrid escrivia Bolonia y las humanidades. Una reflexió sobre un tema ben polèmic. Les Humanitats en el futur universitari. Tot i la meva defensa a l’aplicació de Bolonya, veig molts problemes en el tema de com s’enfoquen els estudis de les Humanitats. A les altres disciplines no veig els mateixos problemes però aquí si que caldria una reflexió més aprofundida. És justament en aquest àmbit d’on sorgeixen tots els grups contraris, o la majoria. Per què? Pensem-hi.
Bolonya: la propaganda i la democràcia és un article de Marc Delcan Albors. Fa una afirmació: Molts professors, la majoria dels alumnes, estem contra el que hem considerat una vulneració del sentit de la Universitat. No és cert, alguns estudiants i uns pocs professors. Aquesta és la realitat, no ens enganyem.
Per la seva banda, la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia diu que la posada en marxa de l’Espai Europeu d’Educació Superior és inajornable, i insisteix en la importància d’aprofitar l’ocasió per a que Espanya surti enfortida i en condicions de afrontar reptes socials i econòmics futurs, amb unes universitats més fortes, preparades i involucrades. Si i no: és inajornable ja que tota Europa ja ho ha fet. Espanya enfortida? Els canvis de plans d’estudi aniran bé, però si no es fan altres coses, poc avançarà la universitat i menys l’Estat.
I amb encert el president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), Ángel Gabilondo, subratlla la ferma voluntat dels responsables de les institucions acadèmiques de seguir endavant amb l’Espai Europeu d’Educació Superior, perquè és un procés, no una secta. No obstant això, recalca que per aplicar d’una manera equilibrada cal més finançament i beques, que han d’arribar fins al 40%. Totalment d’acord. Cal fer més feina en aquest àmbit. Gabilondo diu més coses, totes encertades. Més diners, si, però més rigor.
I destaco l’editorial de l’AVUI de fa pocs dies: La majoria vol estudiar. I així és. Massa molèsties per a una cosa irreversible i que a més millorarà la universitat o amb més exactitud, ajudarà a què millori.
Deixo pe al final la visió de l’associació Estudiants en Acció: Bolonya Confidencial. La visió d’estudiants que no són radicals, que veuen inconvenients i amb els que em sento més proper.
Tot el procés de Bolonya me’l mir des d’una mica lluny, però des de la meva desinformació m’esgarrifa bastant.
Per una banda crec que amb el sistema que es proposa difícilment hagués pogut acabar la carrera, treballava i podia anar a classe quan podia, pro que em costava tenir lliures els dies dels exàmens. D’altra banda segurament hagués après bastant menys. El pla actual d’estudis en 4 anys ja és una retallada respecte al meu, i el que es proposa pel grau, encara més.
I no és només una opinió meva, tinc dos fills recent llicenciats —tots tres som científics— que estan molt contents d’haver acabat la carrera abans de Bolonya, amb un títol que en principi val més, més coneixements i —afegeixo jo— menys feina i menys despesa global de recursos.
Sincerament no crec gens ni mica en el treball en grup. En el millor dels casos hi ha una divisió de la feina que fa que a cada component no li calgui la comprensió global del tema, i en el cas normal, la majoria en repengen sobre el treball d’un o dos i a lo millor el posen en “bonic” que com tots sabem és malauradament una part molt important de la nota, molt més que les idees noves.
Del treball en seminari tampoc no me’n refio gaire, però aquesta és una qüestió de caràcter personal, sóc dels que no saben interrompre i demanar la paraula i sempre em quedo escoltant preguntes i respostes que ja sabia mentre les meves difícilment tenen cap oportunitat d’arribar-se a tractar.
Les pràctiques, ja a la meva època eren un tràmit que calia passar o trampejar o realment vaig aprendre molt poc (no dic el mateix del laboratori que tenia a casa des de bastant abans), mai no vaig fer un experiment que no sabés prèviament el que resultaria, ni vaig tenir oportunitat de dissenyar, improvisar cap aparell… i no, no ha canviat, ho he vist pels meus fills, i no crec precisament que amb Bolonya canviï, ans el contrari, més pràctiques de perdre hores i de “passar pel tub”.
Perquè en definitiva en temo que anem vers una societat que vol controlar el pensament lliure, a una universitat que hagués fet fracassar a un Ramanujan per no adaptar-se a una manera concreta de treballar.
Per a mi el treball és bàsicament individual, amb el llibre o actualment amb internet. Sé perfectament que no tothom funciona així, que n’hi ha molts que sense supervisió constant no progressen, però també molts d’altres, que si es veuen forats contínuament a seguir uns camins massa marcats, ho acaben deixant córrer —que cínicament ha estat una de les funcions típiques de la universitat, el que s’anomenava assignatura tap, i que ara podrà adoptar formes més subtils.
Altra tema que es parla i que no hi crec gens, és l’avaluació contínua. En teoria potser, però a la pràctica sempre que l’he vist s’ha convertit en “eliminació de matèria”. I si realment no hi ha aquesta eliminació i al final s’ha de fer una prova per comprovar la comprensió global, per què deixar fora els que no han seguit el ritme que algú havia decidit que era el bo?
O potser tot plegat no serà més que un canvi de nom per seguir fent les coses com sempre, a l’hora de lla veritat l’únic que he anat veient cada vegada que hi ha hagut canvis a l’ensenyament, es que es feia un xic menys de l’anterior però que a la gent li costava un xic més (sobre tot en hores de feina inútil), i no crec pas que ara s’inverteixi la tendència.
Felicitats per el recopil·latori d’informació.
Lluís,
Jo soc dels que va estudiar amb un pla de cinc anys i química. Les meves pràctique sno van ser un tràmit. depènd eles carreres. Jo crec poc amb el treball en grup. Faig fer treballs individuals als estudiants i estic força content dels resultats. El model britànic no és gens dolent i és el que haríem de copiar. Altra cosa és si sabem fer-ho.
El problema és la mentalitat del professorat i els recursos complementaris. Jo crec que ra per ara són canvis de plans d’estudi per adaptar-nos. L’autèntica reforma està per venir.
Insisteixo, el canvi l’ha de fer el professorat i això requereix temps. Nosaltres hem fet malbé moltes coses. Masa vegades és parla de què tot es fa amb bona voluntat. No, la feina s’ha de fer perquè cobres per fer-la. Tanmateix ningú no gossa parlar-ne.
Gràies Júlia.
Enric m’ha agradat el recull que fas de l’EEES per estar més documentats i agraïr-te la menció a Estudiants en Acció.
Una abraçada.
Joan,
Gràcies. Estudiants en Acció està fent una feina seriosa. Si les associacions tinguessin el paper que els hi pertoca les coses serien diferents.
Ei la taula de la catosfera pinta molt i molt bé. Comences a ser un lider a la xarxa.
I al·lucina amb aquesta notícia.
http://www.petitlleure.org/bloc/2009/03/16/un-robot-a-les-aules-de-primaria-my-name-is-saya/
David,
ja serà menys. Molt bèstia aquesta notícia que m’adjuntes. Quins ajudants tindreu.