Enric I. Canela
Per sort hi ha gent intel·ligent, professionals de la universitat, membres de la comunitat universitària catalana que escriuen amb encert i rigor.
Joan Subirats escriu Educació. Comença parlant dels problemes del model educatiu a Catalunya per continuar parlant de la universitat. Diu que manca perfil i lideratge polític al capdavant del sistema universitari català, just quan les universitats públiques han donat a entendre el que s’estava jugant creant un marc comú de reflexió i debat estratègic com és l’ACUP.
Per la seva banda Salvador Cardús escriu El despertar de la universitat. En una lúcida anàlisi comenta que no deixa de ser curiós que el manifest dels professors (és refereix a aquest petit grup que s’autodenomina sense cap dret “Assemblea de PDI i PAS”, ja que no ens representa en absolut) posi totes les seves ires contra Bolonya i no sigui capaç de cap tipus d’autocrítica en relació al sistema funcionarial, al centralisme estatal o la pròpia irresponsabilitat de la comunitat universitària que en aquests deu anys de planificació de les reformes, s’ha mantingut inactiva malgrat comptar amb amplis mecanismes de participació. Finalment es felicita perquè el rector de la UPF impedís l’ocupació privada dels espais públics.
L’article d’en Salvador Cardús és extraordinari. Extraordinari!
Elies,
El cardús és molt bo. Sempre el segeuixo i no em defrauda.
Sí que ho és. Jo en sóc el president del seu club de fans, je je je. Ens ha donat els articles clau de la nostra època, dels nostres temps. Hi ha articles del Salvador que marquen una època, una lectura d’una època, com aquell mític de “Els sense nom”.
I l’article de dimecres a La Vanguardia crec que és el que resumeix, de manera definitva, les coses. És això, i punt.