Enric I. Canela
El País publica un article de Fernando Savater, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense. Es titula Preguntes sobre Bolonya. No estic d’acord amb bona part del contingut però també que utilitza hàbilment els defectes del que ha fet i fa el govern espanyol per fer un dels atacs més brillants que he llegit contra Bolonya.La inetl·ligència sempre m’agrada.
Sembla ser que El País ha comés un error, que ja ha corregit, amb l’autor de l’article. No és en F. Savater sinó en Manuel Atienza.
La veritat és que l’article semblava m´s d’un home del dret que no de la filosofia, tot i que sigui de la filosofia del dret. Li notava un corporativisme i una certa gelosia d’altres disciplines que tenen directives europees específiques.
El corporativsme és de les coses que més es nota.
Gràcies per l’aclariment.
He llegit l’article d’El País, i tot i que em sembla ben argumentat, tampoc trobo que aporti cap solució a com millorar la universitat espanyola. Jo crec que tothom s’ha emperrat en posicionar-se a favor o en contra del pla de Bolonya, quan el verdader debat hauria de ser: què en fem de la universitat espanyola? Com solucionem els problemes que arrosega des de fa segles?
Perquè es pren com a dogma que estudiant cinc anys es surt amb més coneixement que en quatre? Tot depèn de com es dissenyen els plans d’estudi. Tu sabràs que a la facultat de Química de la UB vam passar de cinc anys a quatre i jo l’experiència que he tingut és que el nivell de coneixements dels estudiants que venen a fer el doctorat no és ni pitjor ni millor que abans, simplement és diferent. No saben fer algunes coses de les que feiem nosaltres (sobretot problemes teòrics farragosos i molt acadèmics) pero per exemple estan molt millor preparats per fer treball de laboratori. El nivell repeteixo depen del pla d’estudis, la intensitat de treball i les ganes que hi posa l’alumne.
Per altra banda sembla estrany queixar-se de que el pla de Bolonya vulgui homogeneitzar els estudis i que el govern deixi via lliure a les universitats per fer els seus plans d’estudi propis. Per un costat lisurt la vena lliberal (no volem que europa ens reguli) pero per altre se li veu el llautó jacobí (com és que un govern, a sobre socialista no regula tot el que es fa a les universitats espanyoles fins a la última coma). Jo crec fermament que l’autonomia de les universitats és vital, pero que aixo no contradiu que hi hagin unes certes directrius perque els estudiants puguin canviar d’universitat sense masses entrebancs. De fet als EEUU cada universitat es sobirana a l’hora de fer els plans d’estudi i aixo no impedeix que hi hagi una mobilitat estudiantil i de professorat molt mes alta que a europa. el que si que es important perque el sistema funcioni es que hi hagi un cert grau de competitivitat entre les universitats que les obligui a millorar si volen captar alumnes bons. I aquesta mateixa competitivitat és la que acaba propiciant que els plans d’estudi no siguin totalment dispars, perque sino no es podrien agafar estudiants d’altres universitats per fer per exemple el doctorat. La competitivitat introdueix de manera natural un cert grau d’autocontrol al sistema. La falta de competitivitat és una de les mancances del sistema universitari espanyol. Com que totes les universitats son en principi iguals, els estudiants trien la que és més aprop de casa, sense preocupar-se massa del nivell ni de la qualitat. De la fal·lacia aquesta de que totes les universitats espanyoles son igual de bones surten idees com les que s’expresen en l’article de que algunes universitats espanyoles es podrien convertir en colleges: la realitat es que ja ho son ara!!
Pere,
Què vols que digui! Totalment d’acord. Només difereixo en un punt. Abans fèiem més laboratori. Jo em vaig fer un fart.
En altres llocs com Biologia, el laboratori, necessari el veuen ben poc. Manca molt ensenyament pràctic en algunes titulacions.