Enric I. Canela
Ahir, com fa cada any, la Fundació Conocimiento y Desarrollo (CYD) que presideix Ana Patricia Botín va presentar el seu informe, Informe CYD 2008.
El “Baròmetre CYD”, la valoració de la contribució universitària al desenvolupament econòmic ha baixat de 4,04 a 3,37 punts (sobre un màxim de 5) en comparació amb 2007, si bé la consideració de la transferència tecnològica a les empreses passa de 3,96 a 4,30. Ha fet bé el president espanyol en separar en l’organigrama de govern la universitat i la recerca. Aquests efectes són lents però poc a poc aconseguirà reduir més la contribució universitària al desenvolupament econòmic. És un fenomen.
L’informe parla dels bons resultats en molts àmbits de la universitat espanyola, però detecta un seguit de punts negatius i diu:
- Aquests resultats positius han de matisar quan es tracta d’analitzar la transferència de tecnologia impulsada per les universitats.
- Malgrat els esforços pressupostaris realitzats des del sector públic en el sistema universitari, del major despesa privada i del comportament relativament positiu de l’activitat investigadora i de transferència desenvolupada en la universitat, la funció docent de la universitat presenta alguns indicadors que revelen la necessitat de prestar una major atenció al seu comportament.
- A la universitat, dos dels principals problemes són l’elevat nombre d’anys que els universitaris requereixen per finalitzar els seus estudis (molt superior al que marquen els dissenys curriculars) i les elevades taxes d’abandonament. La importància per tant, de les taxes d’abandonament i la durada dels estudis, unida a l’elevat cost que la formació de cada alumne universitari significa per als pressupostos públics, obliga a fer els esforços necessaris per a la seva reducció. Les universitats no han respost de manera homogènia als reptes plantejats en les qüestions assenyalades. El marge d’autonomia, encara que reduït, ha permès iniciar un procés de diferenciació que sigui com a conseqüència de les pròpies actuacions de les universitats o de les diferents polítiques autonòmiques ha tingut el seu reflex en la diferent posició ocupada per les universitats en un conjunt d’indicadors, vint, referits a la majoria d’ells al curs2006-2007 , que aproximen la capacitat d’atracció de nous estudiants, la qualitat docent, la qualitat en el doctorat i la qualitat investigadora.
- Aquest embrionari procés de diferenciació entre les universitats espanyoles i, en general, tota aquesta perspectiva tan dispar sobre la universitat espanyola que està a la base de les diferents percepcions que es confronten al seu voltant, entenem que no és aliena a una realitat que és relativament positiva pel que fa a la recerca ia la transferència de tecnologia i que està lluny de ser-ho pel que fa a la funció docent de la universitat. Fer front a aquesta situació requereix, des del nostre punt de vista, augmentar el grau d’autonomia de les universitats en la línia del que ha vingut defensant la Fundació CYD en aquests darrers anys.
- Avançar en aquesta direcció suposa abordar la qüestió de la governança a la universitat.
Conclusions:
- Configuració d’unes juntes o consells de govern amb creixent presència de membres externs a la universitat
- Entre les funcions més rellevants d’aquesta junta o consell de govern estaria la de designar (i destituir) el rector, directament o d’entre els nominats pels òrgans col·legiats de la universitat.
- Enfortiment del poder dels òrgans executius: rector i el seu equip de gestió, generalment nomenat per ell mateix.
- Pel que fa referència a la resta de càrrecs acadèmics, l’equip rectoral designa els degans de facultat i aquests als directors de departament i centres de recerca, directament o a través dels òrgans col·legiats corresponents, de facultat, de departament, etc., mimetitzen la designació realitzada a nivell superior
- Professionalització creixent de les tasques de gestió universitàries.
- Modificació de les funcions dels òrgans col·legiats representatius de la comunitat acadèmica, és a dir, del senat o claustre acadèmic (fins i tot en alguns països com, per exemple, Dinamarca, han desaparegut a nivell d’universitat).
- Molt relacionat amb la governança de les universitats estaria el tema del finançament.
- Respecte a la política de recursos humans, la tendència també és cap a un augment de l’autonomia de les universitats respecte al reclutament del seu professorat.
- Altres àmbits on l’autonomia i llibertat universitària estan també incrementant són els relatius a l’oferta d’ensenyaments o l’accés i selecció dels estudiants, així com al preu de les matrícules i taxes aplicades als usuaris de les universitats públiques
- En el cas d’Espanya, com en altres països europeus, es contempla la possibilitat de permetre diferents formes de govern de les universitats, dins d’un mateix marc legal, segons les diferents missions, objectius i estratègies que aquestes vulguin perseguir.
- En síntesi, la tendència que apunten les institucions d’educació superior, en particular les situades en el continent europeu, en el terreny de la governança és la d’incorporar alguns dels elements que configuren el model universitari anglosaxó, optant per un major protagonisme dels òrgans individuals de govern que dels col lectius i, en aquests darrers, dels representants externs a la universitat.
L’informe és llarg i ple de monografies de gran interès. No puc més que coincidir absolutament en el que diu el resum, l’informe em portarà temps llegir-lo.