Enric I. Canela
Enrique Gil Calvo, professor titular de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid escrivia a El País un article sobre el nomenament d’Ángel Gabilondo com a ministre d’Educació. Un article d’esperança: A propósito de Bolonia. Em limitaré a reproduir la part que dedica a la universitat.
Començant per l’oferta, la nostra universitat actual és de baixa qualitat, en termes de productivitat investigadora i docent. Però en això resulta representativa de la societat espanyola, de gran mediocritat cultural i l’economia es caracteritza (a causa de la seva dependència del maó) pel seu dèficit de productivitat i competitivitat. I és que cada societat té la universitat que es mereix. Es dirà que hauria de ser missió de la universitat liderar el canvi cultural i econòmic de la societat espanyola. I tant de bo fos possible. Però ja fa temps que la universitat va deixar de ser el viver elitista de les classes dominants, com passava en el franquisme, i tampoc és ja el privilegiat oasi de llibertat i mobilització que va animar la transició democràtica. No, ara, després de la seva massificació i fragmentació autonòmica, la universitat només és una màquina expenedora de títols acadèmics de baix cost, limitant-se a satisfer les demandes dalt d’una societat de classes mitjanes que no aprecia el capital humà, sinó el capital social. D’aquí que la inversió de la piràmide educativa (molts titulats superiors i pocs títols de grau mitjà i FP) no faci sinó reflectir la inversió de la piràmide ocupacional (molts metges, advocats i arquitectes davant pocs infermers, informàtics i assistents socials). Per això cal buscar les responsabilitats de semblant abaratiment acadèmic no tant en el costat de l’oferta com en el de la demanda universitària.
És l’altre greu problema que hauria de resoldre Bolonya: la passivitat, conformisme, adotzenat i manca d’iniciativa del nostre alumnat universitari, que compagina la seva perllongada permanència a les aules amb la inactiva dependència familiar mentre s’entreté amb descàrregues audiovisuals, consumisme possessiu i el gregari “botellón” (més d’altres hàbits estupefaents que lidera la nostra joventut a escala mundial). Un estil estudiantil de vida que els manté en una tutelada minoria d’edat fins als 25 anys, impedint adquirir l’experiència de l’autonomia personal a l’espera d’hipotecar de per vida accedint a un pis de propietat privada. No és estrany, per això, que optin per la sobretitulació acadèmica a fi d’assegurar el seu futur mitjançant el posterior subocupació, reproduint d’aquesta manera la perversa inversió de la piràmide ocupacional i educativa. I sent així tot això, algú pot pensar que les noves ordenances burocràtiques de Bolonya aconseguiran arreglar les coses? Caldrà esperar i veure, per poder creure. Però el que sí que sembla segur és que, d’acord a la nostra tradició (feta la llei, feta la trampa), una i altra banda, professors i alumnes, aprendrem a adaptar-nos al embolats de Bolonya.
Discrepo en aquella part que parla de la fragmentació autonòmica. Sempre igual, l’Espanya homogènia. Els problemes que enumera no tenen com a causa l’estat de les autonomies. En els altres punts, li dono bastant la raó.