Enric I. Canela
Una entrevista a Cristina Garmendia publicada a Cinco Días permet deduir que el govern espanyol pensa: Com que som uns inútils, que ens ajudi Europa. Llegiu i ho veureu:
En el primer semestre de 2010, Espanya presidirà el Consell de la Unió Europea, què resultats espera del treball durant aquest període?
Una de les fites és aconseguir el lideratge que la ciència i la innovació han de tenir en les economies desenvolupades. També s’està estudiant plantejar la creació d’un fons europeu que beneficiï a les economies que han fet un gran esforç en R+D o infraestructures, com Espanya, però que encara no han assolit un desenvolupament ple en la matèria. No s’ha pres encara cap decisió, però podria ser una via. Volem que la Unió Europea fixi aquesta ajuda. Per aquests països hauria d’haver un fons que distingeixi entre els que han apostat i no per aquest model. Una segona aspiració és que la Unió Europea vinculi la ciència i la tecnologia a la cooperació al desenvolupament. És una senyal que Espanya vol deixar, ja que té una gran base de cooperació al desenvolupament a Àfrica i Amèrica llatina. Apropar la ciència als països en desenvolupament és clau.
I ara una interessant pregunta i una interessant resposta:
Aquest canvi de model, traduït pel president José Luis Rodríguez Zapatero a “menys totxo i més ordinadors”, es pot veure truncat pels forts retalls pressupostaris del seu ministeri.
En un moment com l’actual d’austeritat en la despesa, els retalls pressupostaris estan íntimament relacionats amb les polítiques de govern: els ministeris que més pressupost tenim són els que més retalls patim. Cap investigador i cap empresa es veuran afectats per la retallada de la despesa. Aquesta reducció s’ha enfocat en els préstecs que teníem emparaulada per a inversions amb les comunitats autònomes. En comptes de préstecs es van a concedir subvencions directes a través del Pla E. Hem fet un canvi de préstec per subvenció.
La veritat és que l’entrevista és per llegir-la. Segueixo opinant que Cristina Garmendia té idees, idees clares, però és com posar un premi Nobel a treballar en un supermercat. No podrà fer gairebé res.