Enric I. Canela
William Chislett colaborador habitual del Real Instituto Elcano i autor de diversos llibres sobre Espanya publica un article a El País. És l’educació! en el que opina sobre l’economia espanyola. Demolidor i encertat al màxim. Parla d’educació, també universitària. No deixeu de llegir aquest article. Per fer boca us reprodueixo un paràgraf:
Com espera Espanya crear una economia basada en el coneixement amb aquests nivells educatius? El país està pagant un alt preu per la seva ignorància. El debat polític sobre l’educació està cegament enfocat a temes de menor importància (no dic que no la tinguin), com l’Educació per la Ciutadania i el que l’Església anomena el “fonamentalisme laic” a les escoles, en comptes de preguntar per què hi ha tant abandonament escolar.
La veritat és que molts responsables polítics semblen extrets del programa televisiu“El gran germà”. Parlo per referències perquè us puc jurar que ni per curiositat l’he vist mai. Consti que no soc un purista que em vulgui donar d’intel·lectual, veig les series de TV3, però no suporto tanta vulgaritat carpetovetònica.
Una altre dels molts comentaris superficials d’aquells que accedixen als mitjans de comunicació de masses sabent-se de la impunitat que els hi dóna la seva columneta per esbentrar quatre dades. La possible raó de fons que es pot tenir dient que, certament, tenim un problema a resoldre en l’aprenentatge, perd força amb aquestes anàlisis.
Si parlem de Catalunya, que és lo que a mi m’importa, és evident que hem de fer un canvi en els sistemes d’aprenentatge al llarg de la vida. Un canvi profund i radical. Però és un canvi de tota la societat, no solament de l’escola o la universitat. És una absoluta miopia centrar el tema en les quatre parets físiques de l’escola o la universitat i amb els seus docents i discents. O és que no és prou evident que l’aprenentatge és avui en dia, com dieun els anglosaxons, “social embedded” i que com diu el proverbi africà “per fer ensenyar a un nen cal tot el poble”.
Avui transmet i difon coneixements, idees i informació molta gent, de manera multiplataforma i multicanal i això seguirà creixent i complicant-se. Cal que el projecte educatiu i formatiu sigui participat per la societat, donar bona preparació, recursos i autonomia als docents i als gestors educatius i deixar-los fer. Molts d’ells ja estan practicant noves maneres de fer i hi ha projectes a casa nostra excel·lents a l’escola, als intstituts i a els universitats. Quan dic excel·lents és que estan a nivell dels millors sistemes d’aprenentatge del món. Cal generalitzar-ho partint del què tenim però amb empenta, certament ens hi juguem el futur.
D’altra banda, quan es compara, cal ser molt curós. Com es poden comparar sistemes educatius com el català, que ha rebut en 8 anys l’impacte que han suposat els fills de 1,2 milions d’immigrants, amb el sistema educatiu de finlàndia, amb una població en decliu i molt homogènia. Els mateixos finesos queden marevellats de com Catalunya ha pogut, amb penes (i baixos rendiments certament), aguantar això. Ells creuen que no hagueren estat capaços, i si ells ho creuen amb els recursos que hi esmercen!
Dit d’altra manera, el resultats PISA de Catalunya és molt inferior al de Finlàndia en totes les matèries. Però amb les circumstàncies de Catalunya som comprativament inferiors?. I, una altra cosa. Si agaféssim els resultats de l’informe PISA català d’aquells estudians només del perfil social homologable a l’homogeneïtat finlandesa (és a dir treiéssim els fills de nouvinguts i de capes socials molt desfavorides) sabeu quin resultat tindríem!!!.
Bé no s’ha fet l’anàlisi però ens trobaríem sorpreses segur. Tot i així, nosaltres volem que tots els estudiants catalans progressin al màxim nivell i no hoestem aconseguint. Cal fer un esforç clau per l’educació, que junt amb la recerca i la innovació són les bases pel futur.
L’article que motiva el meu escrit té tota la solidesa i afecta tant a Catalunya com a l’Estat al que estem dissortadament sotmesos.
A Catalunya, a hores d’ara no s’ha fet cap canvi radical ni profund. Si més no jo no m’he assabentat i el que és un fet és que cada vegada els estudiants, la mitjana que assoleix els estudis superiors està més malament preparada. I ara per ara, l’aprenentatge al llarg d ela vida no deixa de ser alguna cosa a assolir però no un fet.
És indiscutible que hi ha excel•lents projectes, però una flor no fa estiu. Res a veure amb la manca de voluntat de mestres i professors, però si amb una educació funcionaritzada i cada vegada més en mans dels sindicats. Per una vegada he vist un conseller que ha dit prou a moltes coses. Felicito a Ernest Maragall i la meva visió no és en absolut partidista.
És cert que el sistema educatiu català ha rebut un allau d’immigrants, però la decadència del sistema, com posen de manifest els informes PISA ja ve de lluny. Ha aguantat, simplement endinsant-se una mica més en la mediocritat tirant a baix, que estava. Abans que vinguessin els fills dels nouvinguts, els resultats eren baixos i la escola inclusiva sense recursos és potser el pitjor dels sistemes perquè a sobre de no preparar bé a la mitjana, castra intel•lectualment als més ben preparats.
Hi ha sistemes per a pobres i sistemes per a rics. Adoptar models de rics quan no es posen recursos no funciona.
Sento contradir-te, no estem aconseguint que els estudiants progressin al màxim nivell, ni a l’escola ni a la universitat. Evitem que els més capaços progressin al nivell que poden. Dos problemes, model i recursos. Jo m’inclino més a treballar primer el model. Creus que amb el model espanyol podem redreçar la universitat, jo no i de ben segur que la conec.