Enric I. Canela
Dissabte El Periódico publicava una entrevista amb Josep Huguet en la que exposa les fórmules que proposa per estimular l’eficiència del sistema i millorar la posició dels sistema universitari i de recerca dins del context espanyol i europeu. La reprodueixo.
Durant els últims anys, els rectors han insistit a dir que la incorporació a l’espai europeu d’educació superior (EEES) no es podia fer amb un cost zero, però finalment no sembla que s’hi hagin destinat gaires diners.
La incorporació a l’EEES requerirà un increment dels recursos públics, tot i que a Catalunya ja hi ha hagut increments durant els últims anys. Estem en un moment complicat, però farem el que podrem.
Com aborda la confecció del nou pla de finançament de les universitats, que s’haurà de tancar el 2010?
Hi ha la voluntat que només augmenti el finançament del paquet d’objectius i una part d’aquests recursos poden tenir a veure, per exemple, amb l’aplicació del procés de Bolonya i l’adaptació a l’EEES. Qui l’apliqui millor tindrà més diners.
Com es mesuren els objectius?
Va lligat a l’augment de la transparència. Si hem de donar diners per objectius, les dades sobre eficiència i resultats de les universitats han de ser públiques. I totes les universitats han de tenir una comptabilitat analítica perquè se’n puguin fer comparacions. És un altre petit pas, una altra petita conquesta. Aquests mecanismes permetran transformar el model en profunditat .
Hi ha marge per optimitzar els recursos que ja es tenen?
Si hi hagués una governança més bona, els recursos es podrien reordenar. Em refereixo al fet que hi hagués un acord interuniversitari.
Expliqui’s.
Si creem un marc comú sota el paraigua de la denominació Universitat de Catalunya, com a mínim amb les universitats públiques –agafant com a model el de la Universitat de Califòrnia–, que permetés un govern amb algunes competències comunes dins del conjunt universitari, serien plantejables qüestions com la mobilitat de professors entre universitats i la reordenació del mapa de titulacions. Si es poden moure recursos, hi ha prou professorat per afrontar les necessitats de futur.
Com seria aquest govern?
Això és el que s’ha de pactar durant els pròxims mesos.
El Govern central impulsa un projecte per escollir els campus universitaris d’excel·lència que rebran recursos econòmics addicionals.
És una idea interessant, però s’ha de matisar que es tracta de diners destinats a construir infraestructures, almenys en les seves primeres fases, i que són, en bona mesura, crèdits subvencionats. O sigui, les universitats han de preveure com els poden tornar tenint en compte els diners que rebran de la Generalitat de Catalunya. No hi haurà diners suplementaris.
Les escollides seran poques.
Triar sempre és complicat. Jo vaig proposar que el sistema universitari català presentés com a tal dos o tres projectes agrupats d’excel·lència, però els rectors han optat per competir entre ells. Ara hem de ser conscients que només la quarta part de les universitats aconseguiran el que volen.
Què passarà amb les convocatòries d’ajudes als campus d’excel·lència dels pròxims anys?
Intentarem que les legítimes aspiracions de cada universitat vagin encaixant amb una certa visió integradora del sistema universitari, especialment a l’àrea barcelonina, que s’ajusti al mapa d’excel·lència que estem confeccionant i ultimarem d’aquí pocs mesos.
Un mapa d’excel·lència?
El mapa recollirà una classificació de centres d’investigació, centres tecnològics i parcs científics. A l’àrea de Barcelona, per exemple, hi ha tres pols clars: l’àrea universitària del Besòs-Poblenou, la de Diagonal-Castelldefels i la del Vallès. També s’hi haurien d’afegir els de Tarragona-Reus, Lleida, Girona i la Catalunya central. Cada un dels focus ha d’apostar per especialitzar-se. Ara mateix tenim massa centres sense massa crítica.
Què pot fer la Generalitat per afavorir la concentració?
Podem incentivar econòmicament les agrupacions, els projectes liderats pels més forts.
Es corre el risc que acabin desapareixent centres?
Podria ser. Cal concentrar, aliar-se i situar-se en xarxa. No tanquem la porta a ningú, si són bons tiraran endavant, però hauran de treballar en xarxa, cooperar. En cas contrari, acabaran despenjats del sistema.
S’ha d’ordenar el sistema, no manu militari, sinó per decantació.
L’Agència de Recerca de Catalunya (ARC) s’ha quedat sense cap just abans de posar-se en marxa. S’endarrerirà tot ara?
No, la marxa de Joan Comella no suposarà un canvi de línia. L’objectiu és que tots els organismes de l’ACR comencin a funcionar plegats al gener, en un local conjunt, tot i que legalment encara no en formin part.
Per què es crea l’ARC?
Essencialment per simplificar, tenir més coherència, ser més eficients. Quan jo vaig arribar a la conselleria hi havia cinc ens que tocaven aspectes d’investigació. Ara passem a un.
Qui hi haurà al capdavant?
El que he fet per substituir Comella és buscar un bon gestor, Albert Castellanos. Després ja es veurà si és el director definitiu, ja que s’haurà de fer un concurs.
Digui una aposta per millorar la qualitat de la innovació i la ciència que es fa a Catalunya.
Insisteixo en el mateix: crec que s’han de fomentar els diners competitius per a la investigació. Una altra possibilitat seria que quan es facin concursos públics es tingui en compte la innovació.
Cada vegada hi ha menys diners?
Malgrat els problemes de finançament, el Govern ha decidit salvar els temes socials bàsics i la innovació. Les restriccions ens afecten, però no tant com altres departaments. Tot i que assumeixo que el punt de partida és baix, no hi haurà retallades en investigació. Amb el mateix cotxe, estem fent més que abans, però és obvi que encara falta gasolina.