Enric I. Canela
Un article amb el que estic en part d’acord i en part no. Ho comento al final.
Llegeixo a El País que, segons indica el conseller Huguet, la Generalitat s’ha proposat no finançar màsters oficials que tinguin menys de 15 alumnes.
Els màsters universitaris estan florint a l’empara del sistema europeu de Bolonya, que divideix els estudis entre grau, postgrau i doctorat. Per als graus es manté el llindar de, almenys, 30 alumnes per posar-les en marxa en els centres públics.
Aquest curs el Departament d’Universitats ha aplicat amb timidesa el límit de 15 alumnes per màster, però a partir del proper s’aplicarà sense excuses. Hi haurà excepcions per tal que puguin, impartir màsters per motius estratègics, tot i tenir pocs alumnes, encara que el conseller no va concretar aquests motius.
En aquest curs s’impartiran a les universitats catalanes 450 màsters i la previsió és que hi hagi 614 el curs vinent. Gairebé el 90% d’aquests màsters els ofereixen les universitats públiques.
El curs universitari ha començat a Catalunya amb 2.307 alumnes més a les universitats públiques. A les 12 universitats catalanes estudiaran 220.000 alumnes. A les públiques, els alumnes paguen el 10,3% del preu de la matrícula i l’Administració el 89,7% restant.
L’aportació pública ha crescut i segons el conseller afirma que no hauria de créixer més. Fa tot just set anys la proporció era el 14% del cost a càrrec de l’alumne i el 86% a càrrec de l’Administració, segons la Generalitat.
Estic d’acord amb el criteri de no finançar els ensenyaments no estratègics sense alumnes, tot i que, com he dit sovint, no importa quants alumnes tingui un ensenyament sinó quants té l’assignatura. Potser no ho han entès malgrat que és una cosa senzilla d’entendre.
Pel que fa a la subvenció, totalment en desacord, la Generalitat no paga la docència només, paga els sous dedicats a la recerca. El professorat és alliberat de docència per fer recerca. A més una part del sou no és imputable a la docència. De les altres despeses tampoc. Això de la comptabilitat de costos no és un tema en el que estiguin massa forts.
Hi ha una cosa que no entenc: si les universitats són autònomes, què fa el Conseller dient quin màster s’ha d’obrir i quin no? El finançament de les universitats hauria d’intentar ser el màxim de no finalista possible, subjecte a uns paràmetres de rendiment mínims. Si a la UB consideren que volen fer un màster de Filologia Semítica, és el seu problema, ja que hauran de treure els recursos d’altres programes de la universitat. Ja es preocuparà la UB de no tenir màsters massa deficitaris, o de cercar alternatives (per exemple, compartint assignatures amb altres màsters).
Estic d’acord amb el que dius David, però quin son els paràmetres de rendiment mínims. Avui surt a la vanguardia que es rebran el finançament en funció del numero de aprovats de cada universitat. Una vergonya, doncs esta clar que hi hauran pressions pels professors perquè baixin el nivell… on anirem a parar?
David,
Això és cert, però els màsters els autoritza la Generalitat i paga per estudiants (entre altres coses). Mentre el model de finançament et condicioni no anem bé.
Enric,
El paràmetre de rendiment ha de ser-hi. Com? No ho tinc clar, però el tema de les pressions no funciona massa.