Enric I. Canela
Ahir feia referència a unes declaracions del conseller Huguet a No pagar allò que té massa poca demanda i equivocar-se en les xifres. Avui unes noves declaracions que crec han de ser comentades punt a punt.
L’èxit acadèmic dels estudiants serà un dels paràmetres que influirà en la quantitat de diners que reben les universitats. Es considera com a èxit que un estudiant aprovi el 80% dels crèdits en què es matricula per curs – en l’any2007-2008 els alumnes aprovaven de mitjana 71% dels crèdits-. La conselleria d’Innovació, Universitat i Empresa vol introduir el concepte de rendiment de l’alumnat perquè les universitats tinguin més o menys fons públics, en la seva línia de potenciar el finançament per objectius. La reforma de la Llei d’Universitats es començarà a discutir aquest mes al Parlament. La intenció del Govern és que aquest nou concepte referent a les notes dels estudiants es vagi introduint en el termini de quatre anys. Mentre més alumnes superin el 80% de les assignatures, més diners aconseguirà la universitat.
Aquest és un tema polèmic que mereix alguna reflexió. Cert que cal introduir el rendiment en el finançament, el problema és com mesurar aquest paràmetre. Els aprovats es poden fer créixer sense millorar la formació. No crec que el professorat es pugui manipular, però…
“La taxa de rendiment ha augmentat molt poc en els darrers anys i hem de reforçar-la”, va afirmar ahir el conseller Josep Huguet durant la presentació de les dades del nou curs universitari, que comptarà amb més de 220.000 estudiants. Al curso2000-2001 aquesta taxa – total de crèdits aprovats sobre matriculats –e ra del 68%. Tan sols ha crescut tres punts en set anys. L’abandonament d’estudis o el temps que triga un alumne en acabar la carrera seran altres dels punts a tenir en compte dins el nou model de finançament. Ara les universitats reben uns diners base, que suposa el 90% del seu finançament públic. L’altre 10% correspon a objectius variables dividits en tres eixos: l’eficiència en la investigació, l’eficiència acadèmica – en la qual s’emmarcaria el nivell d’aprovats – i la gestió. Huguet vol que el finançament base disminueixi i augmenti la referent als objectius fins que sigui la principal font d’ingressos de les universitats.
Aquest any el pressupost per a universitats ha estat de 939,6 milions d’euros i per al 2010 augmentarà a 1.041,9 milions. El creixement anual ha estat del 12,13%. L’any que ve la conselleria i els rectors de les universitats hauran de pactar la nova partida pressupostària.
La qüestió que queda oberta és com aconseguiran els centres que el rendiment acadèmic augmenti nou punts en uns quatre anys si en l’última dècada gairebé no ha variat. Des Universitats creuen que la introducció de l’espai europeu d’educació superior (EEES) ajudarà a aquest objectiu. “Amb la nova metodologia de l’EEES, en la qual es fa un seguiment més individualitzat de l’estudiant i avaluació contínua, els resultats acadèmics milloraran”, afirmen.
Huguet contempla la manera com es reparteix el professorat com una altra mesura d’eficiència. Catalunya té una bona ràtio de professors per alumne. El curso2007-2008 hi havia 10 estudiants a temps complet per cada docent. La mitjana d’Europa és de 16,7 estudiants per professor. El problema és que els docents estan “mal repartits”. El Ministeri d’Educació apunta un gran desequilibri en la distribució del professorat. En ciències de la salut la ràtio és de 6,6 alumnes per professor, en ciències experimentals de 5,6, però en ciències socials és de 22,5-carreres amb més demanda en general-.
Huguet creu que és urgent “racionalitzar” els recursos i proposa que docents d’àrees frontereres puguin donar classes en facultats a les quals no estan adscrits. Per això el conseller vol que els equips de govern de la universitat tinguin més “poder i autoritat”, i així efectuar els canvis de forma més “ràpida i àgil”.
Això no es cap problema, ho poden fer si volen, però em temo que una vegada més no han entès res de com va això de Bolonya. Crec que haurien de donar-se una volta per algun país “civilitzat”. El problema és la llei estatal. Podem posar tècnics a fer determinades tasques docents? Els tenim? Com es fan les tutories? Totes aquestes coses són les que permeten fer rendible el professorat. Té sentit que un catedràtic que com a màxim dóna 240 hores any de classe consumeixi el seu temps en ensenyar coses que pot fer un tècnic que pot dedicar-se unes 1.000 hores any?
Una altra de les mesures seria estabilitzar l’aportació que fan els estudiants i l’administració en les matrícules. Els alumnes van pagar el 2001 el 14% del cost de la matrícula, xifra que es va reduir al 10,3% el curso2007-2008, la resta ho paga la Generalitat. “L’aportació de l’administració no pot pujar més perquè si no el sistema serà insostenible”, va afirmar Huguet.
Aquest tema lliga amb el que també publica La Vanguardia. Diu que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha criticat el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, que va demanar un major esforç econòmic dels estudiants en la matrícula, per considerar que “privatitza” i “mercantilitza” la universitat pública.
Segons el sindicat estudiantil, principal impulsor del moviment antiBolonya, Huguet va constatar en les seves declaracions que la Generalitat “imposa criteris d’eficiència empresarial” a la universitat, el que va en detriment dels “criteris socials i culturals que haurien de regir el govern d’aquestes institucions”.
El SEPC ha assenyalat, en un comunicat, el “atac” d’Huguet a la universitat pública catalana perquè “amenaça” amb suprimir aquelles titulacions que “el mercat no consideri productives”.
La meva opinió sobre que “privatitza” i “mercantilitza” la universitat pública és de qualificar el comentari de ximpleria, però si que en el fons, corregint el llenguatge haig de donar la raó als estudiants. El conseller Huguet s’equivoca quan diu això sense fer referència a les beques. N’he parlat sovint (un exemple: Beques salari compensatòries: insuficient). El sistema de beques és insuficient i qualsevol política social relacionada amb l’estudi ha de garantir l’accessibilitat de tots els estudiants capacitats amb independència de les seves possibilitats econòmiques.
A l’equitat del sistema universitari explicava la meva filosofia al respecte. Amb tot voldria insistir que el preu de la matrícula no importa mentre les beques siguin suficients per pagar-les i viure. Hi ha molts models que poden aplicar-se per garantir l’equitat (veure: Sobre les beques).
Si que l’administració ha de posar més diners, per a beques. Que no facin comparacions internacionals sobre unes coses i no sobre altres. El sistema és complex. Si es vol augmentar el rendiment només cal eliminar els estudiants que es matriculen de coses que no poden seguir perquè treballen. I que no diguin que facin la carrera en el doble d’anys perquè treballen. No es això discriminar? Això és catalanisme social? Això és una estafa a les classes econòmicament més desafavorides. Això és una política d’esquerres? Això és entrar en la societat del coneixement.
Diversos comentaris:
1. És cert que el professorat no es pot manipular… “a la curta” diria jo. Què passarà quan el rendiment basat en els aprovats comenci a pesar massa en un professor?
2.Quant a les titulacions que “el mercat considerino productives”: què passa que la universitat no ha de ser bressol de la cultura? Ja podem tancar directament Filosofia, algunes Filologies com la clàssica -la meva, per cert-, o fins la catalana, que va de baixa… total el mercat no les pot engolir…
3. Beques? Sí home! els pobres, que facin de carn de canó!
Com seríem d’esquerres si no tinguéssim un gruix de classeobreracultural?
El missatge del conseller Huguet és ben clar: cal aprovar l’estudiant, amb independència del seu nivell de coneixements. I respecte la manipulació del professorat aquí tenim un no bonic exemple del dilema del presoner: com que jo sé que altres professors, altres facultats, altres universitats començaran a “facilitar l’aprovat” per a millorar el seu finançament jo acabo fent el mateix. El rendiment “millora” i els coneixements dels estudiants no, però aquest últim element no importa pas.
I cansa haver de recordar que la nova metodologia de Bolonya no es pot aplicar amb grups de més de 20-25 estudiants (parlo de pràctiques o tutories).
I si una font important de finançament per les universitats és el quocient crèdits aprovats respecte matriculats, no s’acabaran trobant mecanismes per a fer fora estudiants que treballen (que tenen la característica de presentar-se a menys assignatures que els de temps complet)?
L’èxit acadèmic dels estudiants serà un dels paràmetres que influirà en la quantitat de diners que reben les universitats!
S’ha acabat. Ens aprovaran a tots. Fi del progrés.
Montserrat,
1.- No crec que arribi el cas.
2.- Intueixo que la idea és no repetri títols per tot Catalunya. En el cas de la teva titulació no crec que hi hagi cap possibilitat que desaparegui. El que tindria poc sentit és crear Llatina i Grega. S’havia arribat a fer rucades repetint totes les assignatures. Un punt de racionalitat cal.
3.- Normal, que només gaudeixin d ela universitat a temps complet els rics. Política social.
Ramon,
Evident, cal aprovar per estudiar. Coincideixo al 100% amb el missatge del conseller Huguet. No m’amoïna excessivament el “facilitar” aprovats. No és aquí on discrepo d’Huguet, tot i que cal analitzar la mesura molt bé i buscar solucions complementàries.
Evidentment no es pot aplicar Bolonya amb grups grans. Tenim molts grups grans. Solució?
El problema és que els pobres no poden dedicar-se a la universitat. Ara menys que abans.
Joan,
Ho dubto. No conec professorat disposat a canviar el criteri. Cobrarem el mateix.
Sento discrepar Enric, però quan comencen a ballar trams docents només pels percentatges d’aprovats, llavors els criteris que aplica el professor/a a l’hora d’avaluar tendeixen a canviar.
Ramon,
Potser si, però només es consideren casos extremament greus. Més que suspensos hi ha no presentats.
de totes formes, més que aprovar la forma és posar límts de convocatòries, com hi havia abans. I només admetre la renúncia en casos greus. És ben fàcil. La gent es matricularà del que realment pugui fer.
Aquí si que les universitats poden fer sense més problema que “mullar-se”.
Les normes de permanència són la clau.
Tens raó, un element clau són les normes de permanència i el nombre d’assignatures a les quals es pot matricular l’estudiant.
Ramon,
Crec que aquest és un tema que s’hauria d’atac seriosament. Abans de la relaxació en la norma de matrícula i la permanència les coses eren diferents. Dues raons: pressions dels estudiants i diners. Suma-li relaxació dels consells socials.