Enric I. Canela
I parlant de Campus d’Excel·lència Internacional, el conseller Huguet ha fet algunes reflexions.
Va dir que a la marca ‘Universitat de Catalunya’ li tocaria quedar-se amb el 40%”, però va admetre que Catalunya pot trobar-se amb “sorpreses tontes”.
Va afegir que sabem que som els millors i no pot ser que ens toqui la quota territorial i va lamentar que el crèdit que rebran les universitats catalanes reconegudes amb aquest segell haurà de pagar la Generalitat.
El conseller va apuntar que es tracta d’un terreny relliscós d’invasió oculta de competències amb diners pactat en el Pla d’Inversions Universitàries (PIU), que subvenciona les infraestructures dels centres.
Encara que va admetre que el projecte està bé, va criticar que el govern espanyol no tendeix cap a un campus en el sentit europeu del terme, on la disgregació d’universitats s’unifica en un panorama de grans campus agrupats per especialitats.
Va destacar que a Catalunya estaria bé que les universitats, amb la seva plena autonomia, s’agruparan en grans campus. Per exemple, hauria d’haver al Campus de la Zona Universitària fins al Llobregat, al Campus del Vallès (amb la UAB i UPC) i el Campus del Besòs.
Jo no acabo d’entendre les coses. Li dono la raó al conseller respecte al tema del finançament. El govern espanyol té una tendència a fer coses que després “cofinancen” els altres. D’aquesta manera tothom queda atrapat. Tanmateix jo no veig altra problema en la decisió de fer grans campus a Catalunya que la manca de decisió política de la Generalitat. Cal pagar i ja està. Sense això ni el Govern, ni el govern espanyol, ni l’autonomia de les universitats no faran res. Màxim, posar uns cartells que només servirien per a algunes fotos i per agafar pols.