Enric I. Canela
Espanya dóna l’esquena a la inversió en R+D és un article bastant dur publicat per Informació.com.
Comenta: La ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, afirmava l’octubre de 2008 que “és a través de la innovació com l’economia espanyola augmentarà el seu potencial de creixement, la seva renda per càpita i la seva capacitat de crear ocupació de manera sostinguda”. Un any després, les seves paraules han pres un caire molt diferent: “no estic contenta amb el pressupost”.
Diu l’article: La veritat és que hi ha una raó que pesa més que la resta: per a les empreses espanyoles invertir en R+D+i és un mal negoci, ja que el cost d’inversió és molt més gran als beneficis que els pugui reportar.
La pregunta que em faig és: per què?
Crec, i és una opinió, que el motiu és doble. El primer és per qüestió històrica, quan li costaria a una empresa ser capdavantera en un camp? Com sempre dius has d’anar molt ràpid per quedar-te al mateix lloc. El segon motiu és de cultura, I+D és inversió a llarg termini i Espanya no sap el significat d’aquest terme
Una raó és el baix valor afegit del que produeix el nostre país, encara abocat a la tan necessària (i amb tan poc futur) petita empresa manufacturera com motor de l’economia i sempre darrera els gegants que venen de fora, sense aspiracions d’entrar en aquell mercat.
Segon, si no patentem és perquè no hi ha cultura de treure rendiment de tot el què fem. No pas per ser més sòmines que altres. I també perque no és tan senzill com a d’altres països tirar endavant propostes arriscades (ni que sigui engegar una empresa, diverses vegades més difícil aquí que al Regne Unit, per exemple).
Així, els diners abocats en R+D+i a Espanya i Catalunya acaben en els comptes de les empreses com un ajut més per quadrar balanços, però no pas per una intenció real de fer recerca puntera i competir. Per començar perque es continua pagant els investigadors amb ajuts parcials i beques escombraria, tot obrint la porta a deixar d’ofertar “pràctiques” quan l’aixeta es tanqui.
Les noves empreses són una excepció a aquesta norma, i com sempre que s’acaba un cicle econòmic hem de confiar que l’empenta de les noves inciatives (empreses basades en les TIC, per exemple), promoguin un canvi global de mentalitat. En aquest sentit, sóc optimista, tot i que haurà de suposar un patiment immens per a una societat tan ben acostumada a anar trempejant.
La primera pregunta seria si és veritat. No?
JuanMa,
Això del llarg termini si que és la clau de tot plegat. Anem contínuament inventant. Endavant i endarrere.
Innovar, però, no és necessàriament ser capdavanter.
El príncep de Salina,
A la petita empresa li costa molt, però hi ha empreses de mitjana mida que podrien fer molt més.
També és veritat que aquí fer una empresa és llarg, obtenir crèdits, dels existents per a spin offs o per start ups, costa molt en paperassa. Cal un canvi de mentalitat. A l’escola ja s’hauria de preparar als nens.
@jrosell
Jo crec que si és rendible. No sé si les empreses no ho veuen.