L’AVUI ha fet fora a Salvador Sostres

Enric I. Canela

El diari AVUI ha decidit fer fora a Salvador Sostres. Al seu bloc podeu llegir el seu darrer article, el de demà, on s’acomiada.

Sóc subscriptor del diari AVUI de sempre, només ho vaig deixar una temporada perquè arribava massa tard a casa i me’l prenien del portal, però el comprava igual. Així doncs, des de la seva fundació he estat un lector fidel. Ho he fet sempre per afavorir els mitjans publicats en català perquè el diari va passar per èpoques que francament feia pena, sense més notícies que les que copiaven d’altres llocs i articles de col·laboradors patriotes que escrivien pràcticament per fer un espai al català als mitjans de comunicació.

Posteriorment el diari va millorar hi va pujar de categoria. Tanmateix des de fa un cert temps es va desfent dels col·laboradors que més m’agradaven. Normalment són aquells que no tenen pèls a la llengua i defensen una determinada manera de fer en la política catalana.

És evident, com no podia ser altrament, que no sempre he estat d’acord amb el que deia Sostres i a vegades tampoc en el to emprat, però sempre l’he llegit amb gust, sabent que deia el que pensava, el que li passava pels nassos i que és un independentista poc donat als eufemismes.

Crec que el país està travessant un profunda crisi, la mediocritat ocupa els seients més importants i la nostra capacitat de fer el ridícul sobrepassa allò que ni en els nostres pitjors malsons podíem esperar.

Crec que d’una vegada per totes cal dir prou i canviar d’una vegada a tots aquells que diuen representar-nos i només es representen a si mateixos i combatre a tots aquells mitjans que mostren una submissió impròpia dels que tenen un mínim de dignitat.

SI

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Rudyard Kipling